● No voldria tacar aquesta reflexió
diària de cinisme, però davant dos casos de rabiosa actualitat política – el
desenvolupament de la crisi grega i la confecció d’una llista unitària per
concórrer a les urnes el 27S -, em sembla que no podré evitar-ho, perquè em temo
que en tot plegat, per desgràcia, serem testimonis passius de més d’un tic
cínic en el comportament dels protagonistes. Pel que fa al cas grec - tal com
ja vaig pronosticar dilluns passat en la reflexió “QUAN ES VIU DE MANLLEU,
L’ORGULL TE L’HAS D’EMPASSAR” -, els vells somnis polítics del tractat de Roma
de convertir Europa, a part de en un mercat comú que garantís el benestar als
ciutadans europeus, en una potencia econòmica que es pogués tractar de tu a tu
amb els nord-americans, s’han vist anorreats per una crisi econòmica que primer
no varen saber preveure i desprès no han sabut resoldre amb criteris polítics,
enlloc d’aferrar-se al principi que la pela és la pela i de renunciar a la
darrera paraula en favor dels “dotze apòstols” que, com les bruixes gallegues
ningú ha vist però que existeixen perquè la seva presència es nota, dels quals
el FMI sol actuar de perfecte botziner. No sé com acabarà el conflicte grec,
però quan a la taula de negociacions ja no s’hi asseuen homes d’Estat sinó, per
una banda, vulgars creditors que per damunt de tot volen cobrar el deute vençut
i, per altra costat, defensors de la utopia que primer són els drets de les
persones que no pas les obligacions, francament penso que Europa té mala peça
al teler.
● En quan a l’embolic que uns polítics
murris – i un pèl cínics potser també, oi? - han buscat a les entitats
sobiranistes, que de bona fe han entomat el repte de quadrar una llista – amb
líders, sense o fent un poti-poti – que tingui més possibilitats de guanyar;
com que malgrat tot la pela és la pela, tenint en compte que la principal font
de finançament dels partits polítics són les subvencions estatals per escó i
per vot, ¿creieu de veritat que els aparells dels partits no voldran tenir clar
abans de beneir una llista unitària, unes quantes qüestions tan prosaiques com
de quina manera s’haurà de fer el recompte dels vots per atribuir a un partit o
a un altre el destí d’aquestes subvencions? Em faig càrrec que potser algú em
titlli de cínic per plantejar aquesta qüestió ara, enmig d’una febrada per anar
colze contra colze, però molt m’hauria d’equivocar si detalls pedestres com els
que he exposat no acaben trencant el darrer plat bonic d’una unitat que per
molt que es vulgui disfressar, llegint el dia a dia de les manifestacions of de
record d’alguns dirigents es nota que el més calent està a l’aigüera. I ja que
no bé d’una unça de cinisme de més o menys, em pregunto si el fet que hi hagi
tanta dèria per una llista única, després d’haver-la descartat en un full de
ruta anterior entre partits i entitats, ¿no serà perquè els partits que es
confessen sobiranistes encara tenen més dificultats en posar-se d’acord en la
redacció del text del preàmbul comú del programa electoral, fent palès el seu
compromís amb la independència, el sentit plebiscitari de les eleccions i amb
la governabilitat de Catalunya l’endemà del 27S? Perquè no s'entenen tantes
ganes de marejar la perdiu, francament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada