MILLOR QUE SIGUIS DELS NOSTRES

● En moments complicats es té la tendència natural a estar amb el teus. Acomboiar-te amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui penses que sempre te’n pots refiar, dóna seguretat i coratge. Des de petits simpatitzem més amb uns companys d’escola que amb uns altres, i de més grans tenim la nostra colla amb la qual compartim secrets i entremaliadures com si estiguéssim a l’adolescència. I de mica en mica aprenem a força de calbots que per anar per la vida hem de tenir clar quins són “els nostres” i a quins hem de considerar “els altres”. En principi, aquesta percepció d’afinitat, de pertinença i de complicitat tribal no és necessàriament negativa, si no porta més enllà de la sana competència, i no serveix per alimentar o desenvolupar ganes de confrontació, de marcar territori o d’exclusió. Lamentablement, un món en què tothom vagi de bracet cap a un objectiu comú és pura utopia i, per tant, el concepte “tots junts” cap allà on sigui perd pistonada enfront dels ferrenys principis basats en els “nosaltres” o “vosaltres”.

● Sense adonar-nos-en, doncs, quan parlem encara que sigui col•loquialment acabem utilitzant fórmules verbals que fan palesa una diferencia, una mena de frontera més que no pas de proximitat. I no obstant la  majoria de vegades no passa de ser una forma de parlar, en moltes d’altres el "nosaltres" o el "vosaltres" resulta un mètode perfecte per marcar distàncies intel•lectuals, per recalcar que tu i jo no pensem igual i, potser, fins i tot que algú dels dos no té els mateixos drets que l’altre. No està escrit en cap protocol, però és evident que en moltes circumstàncies de la vida quotidiana puntua més per als seleccionadors o els jurats el fet de que un candidat “sigui dels nostres”, que no pas “que sigui el més competent o el millor”. Potser em direu que aquesta afirmació és indemostrable i un pèl temerària, no us ho discutiré pas. Però si us plau féu una llambregada objectiva pel panorama, sense prejudicis, i ja em direu després el què. D’aquí ve allò que deia al començament: que tothom aprèn de petit la necessitat de pertànyer a una colla, a una família o a una banda, perquè sol com un mussol hom només es menjarà les engrunes del pastís que es reparteixin a la taula. Sobretot quan les oportunitats són escasses, millor que se sigui d’alguna banda, si pot ser amb pedigrí millor.