DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ (publicat març 2012)

*** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 12-07-2015 ●
QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS?

DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ (publicat març 2012)

● Veus interessades que mai se sap d’on surten, però que sempre bufen en la mateixa direcció, han fet córrer la brama - amb tanta insistència que s’ha convertit en dogma -, que l’origen de la crisi rau en que les autonomies tenen les mans foradades i que, per tant, dejunar una mica és la medicina adequada perquè posin seny i no malgastin. Quan, en realitat, l’augment del dèficit públic ve donat per la caiguda dels ingressos corrents i, per tant, el dèficit és una conseqüència i no pas una causa de la crisi. Per aquesta raó, des de Catalunya s’insisteix tant en el pacte fiscal: perquè és l’única manera de garantir-nos uns ingressos que ens permetin créixer sense haver de passar angúnies. El que passa és que des del govern central surten amb la cançó enfadosa de la solidaritat, i que qui més riquesa remena és qui més n’ha de repartir. La musica no es que sigui tronada, sinó que els musics són uns sapastres que només han aprés una partitura que toquen a totes hores. Però la mare dels ous és que de la solidaritat amb la resta de l’Estat, pel que respecta a Catalunya, només se’n pot començar a parlar a partir d’equilibrar les balances fiscals. La quantia de la contribució a la solidaritat no és una qüestió tècnica, sinó política; una qüestió que passa també, entre d’altres factors, per l’empatia que els ciutadans espanyols s'hagin guanyat dels ciutadans catalans. Diguem-ho clar!

● A la meva manera de veure, utilitzar precisament la paraula “solidaritat” en sentit abstracte no ajuda a centrar la qüestió en les seves estrictes dimensions: un fons d’anivellament en el qual hi participi tothom, per garantir en tot el territori una prestació equitativa pels serveis bàsics. Però s’ha de posar un límit a la contribució catalana perquè sota la solidaritat no s’encobreixi un espoli fiscal fragant, deixant-nos sense recursos mentre s’aboca el sac en altres territoris, sovint per finançar capricis. No és un problema nou; aquest greuge ve de lluny i la resposta del govern central sempre és la vexació: ens volen tapar la boca amb la cantarella que si no arribem a finals de mes perquè som uns malgastadors ja ens faran bestretes. És a dir: a sobre es vanten de fer-nos almoina amb els nostres diners. En aquestes condicions, esperen que els catalans es resignin i s’empassin la indignació?

● I quan des de tota mena de cavernes mediàtiques, els poders fàctics intenten grapejar el legítim orgull de la societat civil d’un país amb vocació de nació, no ha de sorprendre que s’estigui covant un sentiment de sobiranisme que tard o d’hora esclatarà en un clam alt i clar; un sentiment que, per desgràcia, una classe política encegada no sap o no vol prendre’s en serio. Ara mateix estem en ple funeral d’un gegant amb peus de fang - Bankia - que segurament arrossegarà l’economia a mal borràs. Fa mesos que veiem ensorrar-se - innecessàriament en alguns casos - unes Caixes d’Estalvi que, abans de desembarca-hi polítics-corbs als consells d’administració, eren l’exponent de una societat civil sana i ansiosa de crear riquesa per a la gent del seu territori. Tanmateix, ningú sembla atrevir-se a posar noms i cognoms als culpables d’un fracàs que frega el delicte, i que té el seu origen en les operacions especulatives i d’expansió histèrica durant els anys de la bombolla immobiliària i del diner fàcil, les quals han portat al col•lapse. En un país democràticament madur, tots aquests gestors de pacotilla i els seus respectius guardaespatlles polítics, com a mínim haurien passat per una comissió investigadora. En canvi, a Xauxa bis, pleguen folrats amb indemnitzacions i pensions milionàries. No és amb antiavalots, doncs, com han d’impedir que els indignats surtin al carrer; és fent les coses ben fetes i escarmentant d’una vegada als aprofitats lladres de coll blanc, començant per fer-los tornar fins a l’últim cèntim que no s’hagin guanyat honradament. A Catalunya, en canvi, alguns d’aquest depredadors fins i tot conserven la Creu de Sant Jordi a la solapa. I si quan totes les coses dolentes eren culpa de la dictadura ens consolàvem anant a respirar aire pur per Europa, ¿avui podem tenir l’esperança que des d’Europa ens vindran les solucions, si davant de moltes de les seves institucions hi han homes de Goldman Sachs, aquell banc de negocis quins assessors són els culpables, per exemple, de que els grecs entressin a l’euro maquillant el seu deute sobirà? A més a més, el govern alemany que és qui dicta les normes d’austeritat no té cap macroeconomista al davant. El màxim bruixot d’aquest aquelarre, Schäuble, és un advocat que està orgullós de ser-ne i de no entendre’n un bull de mercats. Per rebaixar la sensació d’incertesa que justifica la indignació faria falta tenir referents polítics creïbles i no només retòrics. Mentre no sigui així, serà complicat que la gent es resigni a tenir paciència i encomanar-se a sant Pancràs, sense treure el santcristo gros.