Follow by Email

dijous, 2 de juliol de 2015

A LA RECERCA DE L'ÀNIMA

● Diuen que un dia li van preguntar al doctor Denton Cooley, pioner en el transplantament de cors artificials, què era l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en donar la resposta: “un concepte”. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, pioner dels marcapassos i durant molts anys en la avantguarda de la cirurgia cardíaca, va ser més agosarat trencant el plat bonic de molta gent que amb tota bona fe es refien que les seves ànimes immortals pujaran al cel: -“jo no he trobat l’ànima en cap cor i si molt em burgeu, no crec que tampoc sigui aquest l’òrgan de l’amor”. Un poeta, de quin nom ara no re-cordo, va escriure que l’ànima era com una au lliure volant arran de mar. En alemany –“seele” - aquesta ànima-gavina quasi es podria materialitzar en la paraula; en francès –áme- l’accent circumflex dibuixa la imatge d'una ala batent el vent, però potser sigui en anglès – “soul” – com es defineixi millor l’essència idealitzada de l’ànima: buf, alè, aire que omple de vida.

● La idea d’ànima igual a esperit devia estar força assumida en l’antiguitat i així ho palesen les construccions funeràries egípcies. El cristianisme recull, en aquest aspecte, les doctrines de Plató i d’Aristòtil. Plató introdueix la idea que l’ànima s’ha de concebre com a divina, malgrat estigui tancada i presonera en el cos, i el cristianisme li compra la tesi afegint que el cos humà el va crear  Déu a la seva imatge i semblança. El document vaticà sobre la vida humana (febrer de 1987), referma el caràcter sobrenatural d’un concepte ànima que en certa manera sobrepassava la capacitat de comprensió del propi Aristòtil, que n'era un convençut de la seva existència, tant que li feia exclamar: “l’ànima ho és tot”. Personalment, estic més a prop de l’amargat poeta i lúcid espectador de la vida, en Paul Valèry, quan escriu desenganyat: -“si vostè veiés la meva ànima, no podria menjar...”   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada