Follow by Email

dilluns, 21 de novembre de 2016

A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 de novembre de 2016)

● A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA? – Fa quatre dies se’n parlava a tot arreu del cas d’un matrimoni que va acollir una sense-sostre per caritat, i als pocs dies es va fer mestressa del pis d'acollida portant-hi la seva parella i un fill, sense que els propietaris legals tinguessin res a fer per llançar-la fora, un cop transcorregudes 48 hores de la violació de domicili. ¿No n’hi hauria d’haver prou, per recuperar un habitatge habitual o segona residència d'un particular, amb presentar un contracte legal de lloguer o una escriptura de propietat? Doncs no, perquè la legislació d’aquest país és tan “paternalista” i “garantista“ que massa vegades hom té la sensació que la norma està feta per salvaguardar els drets dels delinqüents enlloc dels de les víctimes. Deixeu-me dir una obvietat escandalosa: em sembla increïble que es desnonin famílies de pelacanyes, de pisos propietat de bancs, immobiliàries i corporacions, i no es faci servir la mateixa regla de tres per desokupar habitatges privats, adquirits amb els seus estalvis honrats per famílies treballadores o menestrals que, per exemple, en tornar d’unes vacances o anar de cap de setmana, han trobat que no podien entrar a casa seva perquè uns pòtols havien canviat el pany i plantaven cara a la policia cridada pels propietaris, al•legant sense cap més prova que el fet consumat d’haver-hi entrat feia més de 48. No us penseu pas que les violacions de domicili són escadusseres, perquè cada dia resulta que n’hi ha un parell de dotzenes de denuncies, que deixen alguna família cagant-se literalment en les lleis d’aquest país.


A la meva manera de veure, el que fa sentir més indefensos els ciutadans que es troben en situacions com aquesta és que, en parleu amb qui en parleu, tothom troba un disbarat que uns paios, aprofitant que temporalment no hi havia ningú al pis, canviïn el pany i s’hi escarxofin com si en fossin els amos, i quan l'amo de veritat crida la policia resulta que sembla que aquesta vetlla més pels drets dels de dintre que no pas pels de fora. I és que una cosa és la filosofia del moviment social okupa, consistent en aprofitar un habitatge abandonat temporal o permanentment per aixoplugar-hi en un moment donat famílies esdevingudes, per circumstàncies de la vida i de la crisi, en indigents o sense-sostre; i una altra de molt diferent es entrar en un pis buit durant uns dies, ple de les pertinences personals i aixovars de les persones que hi vivien, i nega’ls-hi als legítims propietaris l’entrada. En un país “normal”, mai ens podria passar pel cap que la policia i la justícia fessin costat als violadors d'un domicili, enlloc de als violats. Per tant, s’imposa una reforma urgent de les normes per tal de contemplar amb sentit comú aquestes situacions tan lamentables. Hi ha reformes legislatives que tenen prioritat, i en un estat de dret una de les principals és que els ciutadans sentin protegides les seves propietats. És una prioritat que no té volta de fulla, com tantes d’altres en les quals tampoc el sentit comú s’utilitza massa per resoldre ràpid conflictes d'interessos. Qui sap si perquè qui ha d’exercir l’autoritat per impedir abusos d’aquesta mena té les mans lligades pel Codi Penal, les víctimes que s’ho poden permetre tiren pel dret i contracten “desokupadors” que per una tarifa gens mòdica materialitzen allò tan lleig – però efectiu – de prendre’s la justícia per la seva mà. La qüestió és si, com ja més de quatre sospiten, en alguns d’aquests escamots radicals no s’hi amaguen ex-okupes sense gaires escrúpols, consideració que ens portaria a una conclusió que per a bastants ciutadans escarmentats seria de pissarrí: moltes màfies urbanes existirien si les policies poguessin fer sense traves la seva feina de protecció dels ciutadans víctimes de delictes contra la propietat, la seguretat o el civisme, per exemple? Si a ningú l’interessa complicar la troca, per què no ho fem tot més senzill i planer?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada