Follow by Email

dimarts, 9 d’agost de 2016

MALA PEÇA AL TELER QUAN LES CAMES COTITZEN MÉS QUE ELS CERVELLS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 9 d’agost de 2016)

● MALA PEÇA AL TELER QUAN LES CAMES COTITZEN MÉS QUE ELS CERVELLS.- Cada estiu assistim a l’espectacle del traspàs de jugadors de futbol per quantitats astronòmiques, i durant tota la temporada omplirem els estadis per aplaudir una sèrie de gamarussos ganàpies que per córrer darrera una pilota cobren el que cap de nosaltres cobrarà treballant tota una vida sencera. Ahir mateix va ser notícia que un jugador se l’ha traspassat per 120 milions d’euros i que en cobrarà 18 nets per any. I a més de quatre encara els hi cau la baba llegint al diari esportiu, que en va ple de la vida i miracles d’un tan excepcional individu, que amb les cames s’ha fet la barba d’or a més de mantenir tota una trepa d’espavilats que  viuen de gorra a la seva esquena. Mentrestant, les notícies dels petits avenços científics de la gent dedicada a la investigació, que aconsegueix pas a pas vèncer malalties punyeteres, es moren de fàstic a les pàgines de societat de la premsa generalista, i en prou feines unes quantes dotzenes de lectors se les repassen de dalt a baix. I no parlem de la misèria que se’ls paga als investigadors que dediquen els seus cervells privilegiats, més hores de les que té el rellotge, a la recerca i a fer assajos i proves en laboratoris no sempre tan ben proveïts com els vestidors dels clubs milionaris. I només les primeres figures d’aquesta formidable població de científics mal pagats es poden considerar més ben retribuïts, però cap guanya ni una dècima part del que s’embutxaca un futbolista d’elit, encara que sigui intel·lectualment un sabatot.


A la meva manera de veure, doncs, una societat que permet el disbarat que cotitzin més les potes d’un saltimbanqui, hàbil amb la pilota als peus, que no pas les neurones d’un cervell ben moblat, té mala peça al teler. I mentre d’aquest gran negoci del futbol li’n diguem esport, serà una ofensa i un escarni per aquells vertaders esportistes que es suen i es sacrifiquen per amor a l’art, només delint-se per competir i guanyar honestament un trofeu, esforçant-se per guanyar la glòria no al preu que sigui ni per fer-se rics d'una revolada. Fa riure que prostituïm el genuí esperit olímpic deixant participar-hi als Jocs cada vegada més “esportistes” professionals, ben pagats i sense maldecaps per arribar a fi de mes, com passava i passa amb molts atletes que han d’esgarrapar les ajudes per entrenar-se com aquell que demana caritat. Almenys els paralímpics que algú va tenir el bon criteri d’impulsar, mantenen el caliu de l’olimpisme i de l’amateurisme. I és que el problema de tot plegat és que algú descobrís que amb l’esport de tapadora i com excusa es podien muntar grans negocis, que fessin rics a organitzadors, intermediaris i alguns participants. Qui sap si als científics mal pagats allò que els falta per ser reconeguts a bastament i fer-se populars, és un bon representant i un mànager que els promocioni i els faci famosos, més enllà del que descobreixin cremant-se els ulls i el cervell en l’anonimat d’un laboratori. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada