Follow by Email

divendres, 5 d’agost de 2016

DIVAGACIONS SOBRE LA SOLETAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 5 d’agost de 2016)
● DIVAGACIONS SOBRE LA SOLETAT.- Avui, al fer endreça d’un calaix de la cuina m’he topat amb un full d’agenda del 6 de novembre passat, que la dona guardava perquè hi havia pres nota d’una recepta de llenties, i m’ha cridat l’atenció que tal dia fos sant Leonard, patró dels solitaris. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home perquè el fessin sant, ja que normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal. Malgrat en Nietzsche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar penjat a l’esquena”, en Rousseau, en canvi com que era més radical, va empastifar la fama del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats estan sols”. Per sort aquesta afirmació era una de les pixades fora de test del gran filòsof, ja que fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la sentència, tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís de la mort que el cinema ha fet famós, per a no estar sols es comuniquen entre ells mitjançant copets a les parets de les cel•les. I és que la soledat absoluta, pura, no existeix llevat que sigui reflexivament volguda. És més, així com en un moment donat posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari i saludable sempre que no ens passem, també si se n’abusa de voler estar sol es pot acabar malament. Per a la única cosa que la soledat no fa mai nosa es per trobar-se a un mateix escrivint, pintant, esculpint o pensant, entre d’altres activitats introspectives. En general, tant els escriptors i artistes com els filòsofs, pareixen les millors obres envoltats de silenci i de solitud.

A la meva manera de veure, però, hi ha moments per tot, uns que vols estar sol i d’altres que t’estimes més estar acompanyat. Vet-aquí, doncs, que de com se sàpiga administrar l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn la bona convivència amb un mateix i amb els altres, ja sigui en l’àmbit familiar com fent vida social o a la feina de cada dia. Existeix la falsa impressió que les persones quant més barrejades i juntes estiguin, millor; però si bé sembla que això por ser veritat, en general no és així sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup ben avingut, per aficions comunes o per bioritmes semblants, hi ha moments en que les persones necessiten estar soles, simplement per pura supervivència anímica i higiene mental. El que passa, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa basarda i un no què, i per fugir-ne es malda per tenir companyia a totes hores, companyia per la qual a vegades es paguen preus massa cars. No sé què va fer en Leonard perquè el fessin sant, però s’ha quedat sol al santoral: coherentment és l’únic que hi consta per la seva condició de solitari. I és que quan t’hi acostumes massa, a la soledat, et pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol enmig d’un món que no para de moure’s. O el que és pitjor: que de tant desitjar estar sol et sentis sol fins i tot enmig d’una multitud.

1 comentari:

  1. M´encanta tot el que llegeixo,demà penso dedicar-hi una llarga estona.GRÀCIES111

    ResponElimina