Follow by Email

dissabte, 6 d’agost de 2016

A L’AGUAÏT DEL TOC DE PITO DE L’IMSERSO.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 6 d’agost de 2016)

● A L’AGUAÏT DEL TOC DE PITO DE L’IMSERSO.- Ja s’estan covant les esperades cartes de l’Imserso i la gent gran, en plena època “alta” de les vacances "de veritat" ja comença a fer plans per quan el turisme massiu vagi de baixa i arribi l’hora dels jubilats pota-rancs, que com si no passés res, com si tot fos com sempre encara que qui més qui menys tingui una rata passejant-se-li a la panxa. Gràcies a aquest invent del “turisme social” que salva la temporada baixa a molts hotels, la gent gran que se sent jove, malgrat li costi més esforç fer les coses que feia quaranta anys enrere però que té claríssim que el temps passa volant, el proper mes tornarà a fer cua amb il•lusió davant les agències de viatges, per aconseguir plaça en algun dels destins més buscats. I els hotels que acullin aquesta eixam de turistes de temporada baixa, confirmaran una vegada més, en els bufets lliures i en les pistes de ball, aquell estirabot del sorneguer Pla: “els vells semblem gairebé morts, però encara estem vius”. Les pistes de ball d’aquest hotels i els seus pantagruèlics bufets, efectivament, faran palès que l’única manera d’envellir amb dignitat, és sentint-se jove i traient-li el suc a la vida fins al darrer cremallot. La gent gran que s’apunta a l’Imserso no vol envoltar-se de records a la vora del foc, sinó viure el present i pensar que hi ha molt de futur encara que sigui esbufegant una mica.


Una de les coses importants, quan ja es tenen uns quants anys a l’esquena, és no deixar-se jubilar de la vida per l’entorn i, molt menys, fer-ho voluntàriament. Mantenir-se jove d’esperit vol dir no perdre mai la il•lusió per fer coses, deixant de banda les migranyes, els desenganys, les angoixes i les retallades. La gent gran que no dimiteix de viure ha de començar per a no arronsar-se per les xacres, doncs la malaltia no és monopoli de la vellesa com no ho és estimar, de la joventut. Tanmateix, així com hi ha molts de joves que per desgràcia emmalalteixen, la gent gran per sort pot estimar i enamorar-se, també, si els ve de gust sense cap vergonya ni recança. Com deia el poeta Auden: “ només no hi ha vida sexual a la tomba”. I és que mentre hi ha vida hi ha esperança i el sexe, encara que ja necessiti crosses, també ajuda a viure. S’ha de trencar l’hipòcrita prejudici que veure una parella de vells amants agafats de la maneta o fent-se un petó xoca, com si estimar-se a certa edat sigui quelcom escandalós o brut. D’altra banda, tingueu en compte que fins i tot un carca com en Chesterton tenia les coses clares, en aquest aspecte: “quan s’apaga la bombeta de baix, s’encén la de dalt”. És a dir, a les persones grans pel fet de ser-ho no se’ls hi ha acabat la corda i poden desenvolupar una activitat inclús intel•lectual fecunda. El fenomen de l’Imserso, malgrat la seva aparent vulgaritat, certifica que queda molta energia per cremar a les cames i al cor de la gent gran. El que caldria, qui sap si algun dia s’aconseguirà, es aprendre a no desfogar tota aquesta energia de la segona joventut ballant a totes hores; però a qui només visqui per remenar els malucs no cal menystenir-lo ni ridiculitzar-lo, almenys no està parat, ni sol, ni trist. I pels temps que corren, això ja és dir molt. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada