L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 42 i 43)

42

  A la colla d’en Miquel la convocatòria imprevista d’assemblea els hi va trastocar els plans. Se’n varen assabentar mentre estaven condicionant una de les barraques buides per fer-la servir, provisionalment, d’amagatall dels homes armats que es proposaven deixar fora de circulació aquell vespre. En Pasqual fou el primer que va exclamar-se pel contratemps: - I ara, què fem? No podrem pas estar a dos llocs alhora, i si fem campana de l’assemblea ensenyarem l’orella.

- No tenim altre remei que arriscar-nos i avançar l’horari – reaccionà en Miquel, sense pensar-s’ho massa - actuarem tal com havíem decidit, abans de la posta de sol enlloc d’esperar que es faci fosc, de manera que tindrem de ser més astuts i ràpids, sobretot pel que fa al primer foraster. Ara el que toca és repassar una vegada més què ha de fer cadascú, i no cagar-la. Quan mos hàgim apoderat de les armes mos presentarem a l’assemblea; el que passi després ja serà qüestió de mon pare. Caldria, també, tenir a punt un beuratge consistent perquè, en cas de necessitat, a part de l’efecte del tret, que els deixarà completament fora de combat els minuts suficients per emmordassar-los i lligar-los, els faci clapar una estoneta més, mentre fem el trasllat. Si no se’l volen prendre per les bones, els hi engargamelleu. Dos de natros s’hi hauran de quedar a vigilar-los encabada la feina, mentre que els altres ens presentarem a l’assemblea, com si res; per dos que faltin no crec que es noti.

- I de mestre Mateu, que en penses fer?

- Que ho decideixi el pare, però jo crec que el més convenient seria fer-li empassar la seva pròpia medecina i que fos rebotat de la trona pels veïns, per negat i calçasses. Espero que es resolgui per les bones, però si no s’amolla haurem de fer-lo fora com sigui. Ja us he advertit que un cop comença un ball com aquest, no pots sortir-ne quan et convingui. O caixa o faixa! Però no patiu carall; si ho fem tal com he calculat tot sortirà rodó.

  A la mateixa hora, més o menys, l’Andrea es dedicava a alliçonar a l’ensems els homes armats i els xics: - Aquest vespre tots els intrusos es reuniran i jo m’he compromès a anar-hi; també vull que m’hi acompanyeu els que tingueu la feina enllestida. Ja sabeu que a mitja nit se us acaba la corda que us vaig donar, i demà a primera hora tornarem tots cap a casa.

- Nosaltres també voleu que hi anem? – va preguntar-li un dels homes armats.

- Sí, però millor que no se us noti gaire; estigueu a prop per si de cas, però no entreu al local de la reunió si no us crido, ja que m’he compromès a no portar-hi escorta.

- Per part nostra només podran fer-te costat l’Iban i la Maria Paz, si hem d’acabar la feina aquesta nit – decidí en Climent, sense que ningú s’hi oposés.

  Simultàniament, mestre Mateu s’havia recollit to sol a la casa de les ànimes, perquè necessitava reflexionar. Ja feia dies que al seu entorn tot eren corredisses de gent atrafegada i neguitosa, que li demanaven consell com si fos el pare pedaç de tothom; i l’havien acabat atabalant. La veritat era que ell mateix estava fet un garbuix, al trobar-se enmig d’un remolí de sensacions tan contradictòries. No sabia com, però s’adonava que estava perdent objectivitat; en un dels moments més delicats que vivia la comunitat de Sant Feliu, resultava que tot plegat podia acabar, com un niu de gàrseres.

Sempre s’escoltava el parer d’homes com en Quico o en Lluc, però ara ni aquests dos es posaven d’acord a l’hora d’aconsellar-lo. En Quico li escalfava el cap amb sospites sobre la fidelitat d’en Guillem, mentre que en Lluc semblava que tots els forasters li havien caigut tan bé, que pretenia, no només que no se’ls havia de témer, sinó que calia aprofundir en la seva amistat. Un aventurat criteri que ja havia començat a practicar pel seu compte amb aquells nois, aconseguint d’entendre-s’hi a mitges en una barreja de català i d’anglès, xocant i voluntariosa.

Però allò que el preocupava de veritat era que ell, l’infal.lible i sòlid mestre Mateu, en qui tothom es repenjava quan tenia un problema, no sabia cap on tirar. Constatar, sense cap dubte possible, l’existència d’altres supervivents no ho havia acabat de pair. Sobretot, quan eren tan evidents les diferències entre ells i els forasters. La demostració de força i d’autoritarisme quan van ocupar el poblat, l’havia afectat molt més del que estava disposat a reconèixer; i quan tocava fer el cor fort, una mena de torpor, d’ensopiment indescriptible, li baldava els sentits.

  Per aquesta raó va voler aixoplugar-se una estona sota la llàntia. Necessitava recobrar la fe i la confiança, però encara més la sensació de competència, de perspicàcia, de capacitat d’anàlisi, que la precipitada seqüència dels darrers esdeveniments li havien enterbolit, sense que es pogués explicar com ni fins quant. Era tanta la sensació de fluixesa que l’envaïa, que no va trigar gaire a quedar-se plàcidament endormiscat.

            Els dos homes armats van començar la seva ronda quan ja faltava poc per a la posta del sol. L’Andrea els hi havia anunciat que l’endemà tornarien a casa i estaven contents, perquè ja en tenien prou d’aquella missió tan rutinària com inútil, patrullant carrers sempre deserts; ja que quan la gent els veia venir per una punta, es fonia per l’altra. Tornar a la tranquil·litat del districte seria fabulós; entre d’altres raons de pes, perquè deixarien d’actuar com a soldats, i es podrien dedicar a fer el que feien, quan no es trobaven en estat d’emergència. Fins i tot caminaven amb més energia, ja que els hi va semblar que havien trigat menys a recórrer la distància entre el turó i la casa de les ànimes, on s’havien de separar. Estigueren temptats de no fer-ho i continuar plegats per l’eix interior, enlloc de donar la volta complerta per l’exterior; però, al final optaren per no trencar la rutina precisament el darrer dia. No obstant això, el que va tirar cap a la dreta li digué a l’altre: - No ens hi entretinguem gaire avui, eh!.

            La colla d’en Miquel va llambregar el seu objectiu puntualment, a l’extrem del carrer de dalt. L’havien d’empaitar quan arribés a l’altura del tercer trencall, que era d’on quedava més a prop la barraca que ferien servir de garjola. D’altra banda, com que encara no s’havia fet fosc del tot, es veia gent feinejant en alguns horts o als corrals; per aquesta raó, l’indret escollit per parar-li definitivament la trampa ho fou també perquè era el que quedava més a recer de mirades indiscretes. Tots dotze estaven disposats per saltar-li al damunt en quan tombés la cantonada, convençuts que la sorpresa i la contundència serien llurs millors aliades.

En Miquel, però, com sempre, volgué desmarcar-se dels altres i acaparar tot el protagonisme de l’acció; de manera que es va abalançar sobre del foraster armat primer que ningú, donant-li un cop sec de gaiata al clatell, que féu innecessària cap altra intervenció ja que va desplomar-se com un sac de patates, sense ni un gemec.

En Miquel li va arrapar el braç amb fúria, per arrabassar-li l’arma que aferrava a la mà; un cop aconseguida, la va mostrar com si fos un trofeu, mentre del cap esberlat del foraster abatut començava a rajar la primera sang.

43

  En Josep Oriol, una vegada l’Andrea hagué donat les seves instruccions,  digué a la resta de la colla que, abans que l’Iban i la Maria Paz anessin a la casa de les ànimes, farien una darrera assentada per explicar i beneir l’estratègia que una estona abans havien amanit ell i en Climent. A tothom, després d’escoltar-los, li va semblar prudent allò de preparar dos esborranys de l’informe final, reservant el que es referís al quadern vermell per treure’l en el moment oportú, quan no se’ls pogués censurar cap pregunta delicada com, per exemple, si era cert o no que la SVR movia des de l’ombra els fils que van precipitar la gran patacada. I si la seva influència en la presa de decisions per part de les principals nacions del món, era tan categòrica i descarnada, com donava a entendre aquell infeliç d’en Baldiri Roc.

- Penso que no només ens deuen aquesta explicació – manifestà l’Iban, convençut del seny com enfocaven l’assumpte -, sinó que també caldria que ens aclarissin, un cop posats a confessar-se, si la gran patacada hagués pogut evitar-se fent cas de les propostes i idees del senyor Roc. Aquesta és la qüestió.

- Seria terrible per a tots nosaltres – reflexionà en Miles –, que la SVR passés, de cop i volta, a encarnar la cara més insensata, hipòcrita i maquiavèl·lica d’aquesta història, enlloc de seguir mereixent el respecte de tothom com a referència idíl·lica, venerada pels centenars de milers que creiem haver sobreviscut, gràcies a l’altruisme de la seva previsió.

- És que jo no me la puc empassar aquesta versió – es lamentà la Kate -; penso més aviat que aquest personatge singular, desconegut fins ara, quin discurs ens ha colpit tant, en realitat no era res més que un governant de tercera categoria, amargat i cínic, que va posar el dit a l’ull de la SVR, per ressentiment personal; potser perquè s’havia sentit marginat des de la Corporació, per uns dotze apòstols que, segons tinc entès, no solien fiar-se del primer capsigrany que volia formar-ne part.

- Quelcom hi pot haver de cert en tot plegat – va admetre en Josep Oriol -; però, veurem què s’empatollen els pares per treure’ns de dubtes. Al punt de confusió identitària a que hem arribat, no seria bo que ens volguessin seguir enredant fent passar bou per bèstia grossa.

- A més a més, dintre de poc caldrà prendre decisions sobre les futures relacions amb els intrusos. Potser existeix, també, algun refotut protocol d’aquells punyeters dotze apòstols, per a situacions similars? És que la SVR era tan previsora, meticulosa i malparida, què va arribar a preveure fins i tot una situació tan inversemblant? – en Climent va reforçar amb èmfasi la crispació de la pregunta, subratllant-la amb un cop de puny a la taula.

- Sentint com s’expressa l’Andrea últimament, estic convençuda que és capaç de cometre qualsevol disbarat per impedir que la SVR en surti malparada de les nostres sospites o insinuacions – observà la Maria Paz -; jo no sé què li passa pel cap a aquesta dona que quan parla sembla que leviti, de tanta vehemència com hi posa en tot el que diu o fa, fins i tot en qüestions sense cap transcendència. Jo diria que per alguna raó, darrerament se li ha agrejat el caràcter.

- Podria estar passant per un moment de baixa estima, i troba que sent tan picallosa i desagradable li apuja la moral. O potser és que va mal follada, vés a saber!

- Apa!, no perdem el temps amb tonteries – va trencar-los les oracions en Josep Oriol -, que no tenim tota la nit per perdre. Quedem que prepararem dos informes idèntics, a un dels quals hi afegirem totes les observacions i dubtes arrel del què ens ha desvetllat la lectura del quadern i de la resta de documentació. En quan al que acabes d’observar, Maria Paz, penso que és prematur patir-hi, ja que llevat dels quatre estirabots que li he sentit, no tinc constància que l’Andrea, ni ningú del pinyol del plenari, hagi pres oficialment cap determinació sobre els intrusos.

- A mi, ja t’ho dic ara, no em faria res que m’hi deixessin passar una temporadeta de tant en tant al poblat – va declarar la Kate.

- T’ho sembla ara perquè és la novetat i et deleixes, però després de no gaire temps enyoraries les comoditats que tens al districte i, sobretot, la higiene – li advertí la Maria Paz -; el menjar que cuinen no et discuteixo que faci goig i que tingui un aroma agradable, però pel meu gust resulta repulsiu que cadascú es serveixi directament amb la mà, de l’olla de vianda que posen al mig de la taula. Tan llepafils com tu ets, no crec que t’hi adaptessis mai a aquestes costums de pagerols.

- Potser l’únic que no em faria gràcia seria renunciar a la dutxa diària, conformant-me amb una simple esbandida des d’un cubell un cop per setmana, i amb aigua freda.

- Aquesta és una altra; no et dic que facin pudor o fàstic, però una mica deixats sí que ho són. Inclús admeto que, a la seva manera, siguin feliços; però, a tu i a mi ens han pujat diferent i no ens hi sabríem adaptar.

- A més a més – intervingué l’Iban –, no sé d’on heu tret que hàgim de posar-hi més els peus aquí. Una vegada verificat que són una tribu pacífica, segurament residual i fràgil, a la que qualsevol dia una forta tamborinada o una epidèmia esbandirà per sempre, suposo que els deixarem tranquils i ens en oblidàrem.

- ¿No fora més caritatiu i just que els ajudéssim a desenvolupar-se, per arribar a viure com nosaltres? – va proposar en Climent.

- Els intrusos ja són feliços com són: si s’han acostumat a viure d’una manera tan senzilla i primitiva, no enredem la troca. Les seves rudimentàries barraques segur que els hi deuen semblar palaus – va dir la Kate.

- La qüestió és fins quan es seguiran conformant amb aquestes barraques de nyigui-nyogui, incapaces de resistir un temporal una mica rabiüt, una vegada les comparin amb les nostres sòlides construccions a proba de terratrèmol. D’altra banda, no sé si a nosaltres ens sobra tant, com per ser massa generosos amb el primer passavolant que se’ns acosti – exclamà en Daniel.

- No crec que els amoïni massa això de viure com nosaltres; més aviat em sembla que el que els fa patir, és que no els hi prenguem res, nosaltres a ells – va insistir la Kate en la seva teoria.

- No ens deixem enlluernar per les aparences – opinà la Maria Paz -; és veritat que vegeten, però la majoria en són conscients i no en fan un castell. No negaré que n’hi hagi uns quants que es frisen perquè hi veuen més enllà del nas, però a la majoria no els preocupa gens ni mica el concepte mateix de “dia de demà”. És deixen acaronar, tranquil·lament, pel dia a dia i ja en tenen prou amb aquesta relativa bonança, per ésser feliços.

- Doncs, mira, aquest capteniment col·lectiu potser explica com a cosa positiva, la pràctica absència de malalties greus; aquí la gent neix, viu i mort com totdéu, però no emmalalteix tant com nosaltres – en Josep Oriol féu aquesta observació que l’havia trasbalsat considerablement, quan la va constatar, i que des de feia dies trascolava com si hi estès obsessionat -: els quatre malalts que hi ha al poblat resulta que pateixen de vellesa.

- Bé nois, deixem-ho estar per ara, que nosaltres hauríem de tirar cap avall; doncs l’Andrea ja es deu preguntar perquè ens endarrerim tant, i encara ens clavarà un moc davant tothom – tallà el debat l’Iban.

- Vínga, aneu-vos-en ja! Que nosaltres també ens hem d’afanyar a enllestir, perquè la mala bruixa no ens deixarà en pau.

CARRERA D'OBSTACLES PER CREAR UNA EMPRESA

            El mateix dia que assolim el record europeu de 6,2 milions de desocupats – ridiculitzant la fanfarronada d’aquell ministre Corbacho que fa tres anys va apostar que no s’arribaria als 4 milions - un jove emprenedor, Oscar Palencia, ha llençat al mercat les ulleres de fusta “Palens Barcelona” que es distribueixen en 80 botigues peninsulars i s’exporten fins ara a una dotzena de països, es lamentava en una entrevista a can Cuní de com resulta de feixuc crear una empresa, emfatitzant sobre els 42 tràmits que s’han de fer encara per engegar un negoci. Un país que destrueix cada minut un lloc de treball, s’ho ha de fer mirar. Quan la màxima prioritat hauria de ser donar facilitats, sembla que la burocràcia encara entrebanca i fa desistir els joves amb idees d’arriscar-se a fons. Si fóssim una mica sensats hauríem de prendre mesures sense perdre ni un segon, cosa que no farem perquè la majoria dels que haurien d’agafar aquest toro per banyes són gent que no ha trepitjat mai una fàbrica, ni s’ha enganxat els dits en un negoci, que és la manera de posar seny i agafar experiència.

El problema d’aquest país és que els governants saben molta solfa, però toquen d’oïda. Ja comencem malament quan la paraula empresari, com si fos  una rampoina franquista, se l’ha de desinfectar i reciclar a emprenedor. Queda més light, però és més vell que la sopa d’all que el nom no fa la cosa i, agradi o no, els empresaris i els comerciants quan es poden guanyar la vida són els motors de l’economia dels països. Vaig llegir en una entrevista, no fa gaire, que un empresari foraster confessava: “a Espanya hi ha qui creu que si guanyes diners és perquè fas pobres als que treballen per tu, però és just al revés: com més ric em faci jo més bé viuran els meus treballadors”. Però a l’empresari se l’ha bescantat i desprestigiat tant, que els seus fills preferiren fer-se funcionaris o endollar-se a la política. Per sortir del forat negre necessitaríem crear cent mil empreses l’any, els propers tres anys. Com ho pensem aconseguir si a l’empresari li posem difícil per obrir i quan ha obert, el lliguem de mans i peus, regatejant-li el dret a manar a casa seva? Els claus no es poden entrar per la cabota i si és volen crear llocs de treball, hem de començar per posar al davant dels departaments governamentals de treball i de promoció d’empreses a gent que hi tingui les mans pelades, enlloc de teòrics carregats de títols i màsters, o a funcionaris quadriculats.         

L'ESCRACHE EMOCIONAL D'UN GOVERN INEPTE

            Avui serà un altre dijous negre, d’aquests dies que ja es repeteixen massa en que no per culpa de la crisi, sinó de com la colla del gallec gestiona la crisi, els carrers de Barcelona i de Madrid seran l’exponent d’una indignació popular que pretén inclús el gest d’alt risc d’assetjar el Congrés dels diputats, el màxim símbol d’una democràcia, per part d’una massa que el dia que menys s’esperi pot descontrolar-se. Per si de cas, molts de diputats avui faran campana o s’ho miraran des de darrera el canyer. Potser seria un bon dia per dedicar-se a meditar que després de tants de fraus, enganys, corrupcions, empreses que fan fallida, desnonaments, imputacions de personatges públics i un nivell d’atur que avui, precisament, sabrem que ja supera els sis milions, si no s’hi posa aturador les aigües tèrboles i desbordades poden fer estralls. Perquè el sistema no faci fallida caldria reinventar les institucions i substituir ràpidament la casta de polítics eixorcs, que són incapaços de veure tres dalt d’un burro assentats en el pedestal dels que es creuen per sobre del bé i del mal.

            S’acaba de publicar un llibre que els que remenen les cireres d’aquest país sense excepció haurien de llegir-lo amb calma: “Per què fracassen els països. Els orígens del poder, la prosperitat i la riquesa”. L’han escrit uns professors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i de Harvard. Després de revisar tres segles d’història, els autors conclouen que l’èxit o el fracàs de les nacions són les seves institucions enteses com a “regles de joc”, amb què es mouen les seves economies i els drets dels ciutadans. Afegeixen que sense una infraestructura institucional que funcioni, cap desenvolupament no és possible, perquè un país ha de comptar, almenys, amb uns quants elements bàsics que permetin el seu desenvolupament, institucions i polítiques que facin possible l’existència d’un govern, un sistema financer i un sistema polític responsables, així com el respecte de la llei, la propietat, els contractes i la lliure iniciativa. Exactament tot el que trontolla a aquest país, desgovernat per una colla d’ineptes corcats per la corrupció i la prepotència que són els primers en fer escrache emocional a mitja població movent l’espantall de més retallades, més impostos i la inseguretat de tota mena.        

L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 40 i 41)

40

  Faltaven vint-i-quatre hores perquè s’acabés el termini donat per l’Andrea i el material que havien recollit els xics quasibé els desbordava. Fou una vertadera casualitat que anés a parar a les seves mans aquell manuscrit. A despit de les exigències d’en Guillem per recuperar-lo, l’Andrea es va posar tossuda i no permeté que se’n sortís; més que res per fer palès qui manava; que no pas per decantar-se a favor dels xics. De fet, un cop en Guillem va anar-se’n emmurriat, l’Andrea es desentengué dels papers i ni es va interessar per saber de què tractaven. Després de beure’s un altre caçó d’aigua, decidí anar-se’n a fer un tomb d’inspecció tota sola.

  En Josep Oriol i en Climent s’havien quedat per repassar el contingut del bagul, mentre la resta sortiren a la recerca de més dades per rematar l’informe, en els terminis imposats per l’Andrea. La proposta que el president Baldiri Roc va fer als seus col·legues polítics, des de la tribuna europea, els havia impressionat, fins al punt que no paraven de rellegir-la i comentar-la.

Dos paràgrafs, sobretot, eren els que consideraven més interessants: quan demanava als països rics del nord que renunciessin a acaparar benestar i repartissin, més del tros que no pas dels excedents fets malbé, entre els pobles depauperats del sud.

O quan denunciava les fortes pressions que havia rebut per fer-lo desdir de pronunciar aquell discurs en què assenyalava com a principals culpables del desequilibri mundial, unes quantes obscures Corporacions, encapçalades per la que acusava de ser la més influent i perillosa de totes elles, que identificava amb les sigles SVR.

- Aquí em perdo, Climent, com pot ser que gràcies a les previsions, precisament de la SVR, superéssim nosaltres els efectes de la gran patacada, de la qual aquest tal Baldiri acusa de ser-ne, pràcticament, la inductora?

- Jo també estic desconcertat, francament. No hi trobo sentit a aquesta contradicció; potser l’Andrea té raó i ens estem deixant ensarronar.

- Vés a saber! Però si aquest homenot sabia el què es deia i no era que, simplement, hagués sentit tocar campanes, tindria una explicació el sistemàtic rebuig dels pares a parlar obertament dels antecedents de la gran patacada.

- ¿Saps què serà el primer que farem, en tornar al districte? Doncs, provocar un debat en serio, sobre aquesta qüestió.

- ¿Revelant-los tot el que hem descobert, inclòs el testimoni d’aquest tal Baldiri Roc?

- Home, no podem pas escamotejar una informació tan sensible i bàsica de la recerca, si realment volem justificar amb proves fefaents la coherència i oportunitat dels nostres dubtes, i les respostes que trobem a faltar sobre punts opacs que pretenem aclarir.

- L’Andrea em fa por; jo no li ensenyaria res, ni la faria partícip de les conclusions a que estem arribant. Si realment la SVR fos tèrbola, aquesta dona que n’és una fanàtica i un testaferro declarat dels dotze apòstols, no sabem fins on pot ser capaç d’arribar, per tapar-li les vergonyes. Tingues en compte que a nosaltres ens menysté sense dissimular-ho, de manera que potser no seria una mala pensada que la paguéssim amb la mateixa moneda i que no ensenyéssim totes les cartes fins que estiguem davant del plenari, amb les espatlles ben guardades.

- ¿Vols dir que no seria prudent explorar primer l’opinió dels pares? Hem arribat molt lluny en aquesta investigació, amagant-los l’ou massa sovint.

- Em sap molt de greu reconèixer que he acabat no refiant-me de ningú, ni dels pares. És veritat que fins ara han estat força comprensius; en el cas del  meu, fins i tot, sempre hagués jurat que m’ha tingut tanta confiança que m’ha fet confidències rellevants i apreciables. Però, contrastant-les amb les afirmacions d’aquest tal Roc, hi trobo una esbiaixada important, i ja no sé que pensar. És evident que una de les dues fonts menteix, i em sap greu confessar que no posaria les mans al foc per la versió del pare.

- A mi em passa una mica el mateix; però, no seria tan dur, no parlaria de mentides sinó de mitges veritats. Quan hi penso, trobo punts de coincidència entre detalls que m’havia insinuat el pare i les dades del manuscrit. Crec que aquest Baldiri va buidar el pap i s’ho va apostar tot a la desesperada en aquell discurs, de ben segur endevinant que no tindria una altra oportunitat de fer-ho.

- Doncs, què et sembla que fem?

- Potser sí, que val més redactar dos esborranys: un amb les conclusions que n’hem tret del treball de camp i l’altre, amb les especulacions més compromeses, el reservem per quan sigui el moment apropiat.

En Josep Oriol, mentre mantenien l’anterior conversa s’entretenia en fullejar uns papers que quedaven dintre la carpeta que contenia el quadern. En un dossier plastificat, va descobrir-hi uns retalls de paper de diari, ordenats i classificats per dates. Li va semblar tan sorprenent el que s’hi narrava, que va interrompre el seu amic per reclamar-li que parés atenció, i li començà a llegir en veu alta el contingut de la darrera descoberta:

El President posa el dit a la nafra (10/06/2055)

El president Baldiri Roc, fidel als seus ideals de sempre, no es va resistir a exposar davant el selecte auditori de caps d’estat i de govern, presents a l’obertura de sessions del parlament de la Federació de països europeus, les seves conegudes receptes per assegurar l’estabilitat de l’ordre mundial, en uns moments tan delicats com els que vivim.

Segons que hem pogut saber de primera mà, del text que ha llegit en la intervenció de Catalunya en el fòrum europeu, no en tenien coneixement cap dels seus socis de govern, els quals afirmen que se’ls hi va lliurar només un resum de conveniència i a darrera hora, circumstància que féu que se sentissin incòmodes i enganyats, al escoltar el que al final escoltaren. Però el pitjor de tot sembla ser, que els col·laboradors més íntims del seu propi partit, no en tenien, tampoc, coneixement que s’atreviria a plantejar - en nom de Catalunya, pel broc gros i com a proposta formal del govern - una de les seves teories personals més agosarades.

En resum, el discurs de l’honorable president ha començat  posant en relleu el perill de trencament imminent de l’estatus quo mundial per culpa de la creixent població condemnada a malviure per sota dels llindars de la misèria, la qual a pesar de l’estat de depauperació en que es troba, segons ell té capacitat per revoltar-se a la desesperada i atacar el sistema i debilitar-lo, mitjançant tota mena de sabotatges i accions terroristes indiscriminades, que podrien tenir conseqüències apocalíptiques si, per casualitat, algun d’aquests nombrosos col·lectius marginals arribés a tenir accés a armes nuclears.

A continuació, quan ha considerat que l’auditori ja estava prou estovat i receptiu, s’ha despenjat amb la fórmula màgica que, segons ell, és la única que pot aturar la caiguda lliure del món cap al precipici; la qual no vindrà de nou als nostres lectors, perquè ja la va deixar entreveure, el president, a la darrera entrevista que va concedir a aquest diari, dilluns passat.

Consisteix, com recordaran els nostres lectors, en destinar - d’entrada - el deu per cent dels pressupostos generals de cada estat a un fons per millorar immediatament les condicions de vida als països pobres, aportant “in situ” els mitjans tecnològics per ensenyar-los a desenvolupar-se per ells mateixos i per facilitar així, amb vertaderes garanties, el retorn de milions d’immigrants expatriats en busca de millors condicions de vida, puix són els que, en la seva majoria, alimenten les bosses de pobresa i marginalitat, que nodreixen i desencadenen els conflictes socials i les insurreccions radicals i suïcides que debiliten i acoquinen les poblacions d’acollida. A partir d’aquest primer gest, la intervenció directa per part de la comunitat mundial de les fonts de riquesa i d’energia i dels canals de distribució d’aliments - eliminant d’una passada intermediaris, especuladors, explotadors, monopolis i administradors corruptes - hauria de ser l’objectiu prioritari de tots els esforços.

Però, probablement, allò que va causar més estupor fou la proposta d’establir, a nivell universal, un sostre màxim i decent d’ingressos anuals per tots els conceptes, que el president establí en vint vegades el salari mínim de supervivència vigent a cada país membre. Va afegir que, tot i semblar desproporcionada la diferència que encara es palesava, almenys aquest topall obligatori acabaria de moment amb un desequilibri molt més escandalós i, d’altra banda, ja arribaria més endavant l’ocasió de rebaixar el llistó dels privilegis dels rics fins a nivells més raonables i sostenibles. Enmig del posat de sorpresa de bona part dels diputats i de les personalitats convidades, va puntualitzar que aquesta mesura no pretenia carregar-se ni el patrimoni ni la propietat com a concepte, sinó d’impedir que es dilapidessin autèntiques fortunes en luxes o en vicis, especulant o acaparant, mentre més de mitja humanitat passava gana.

Poques vegades un discurs pronunciat a aquell nivell havia estat rebut amb un silenci tan sepulcral, només trencat per alguns murmuris de reprovació i sense cap mostra significativa de simpatia. El mateix president de la cambra, va limitar-se a donar-li les gràcies protocol·làriament, al abandonar la tribuna. Una bel·ligerància continguda que fa palès, de totes maneres, que el nostre president ha posat el dit a la nafra i que la seva proposta, per molt revolucionaria que sembli, no ha deixat indiferent ningú. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••

El president es queda en minoria (27/7/2055)

Ahir, a darrera hora, el partit que donava oxigen al govern del president Baldiri Roc van oficialitzar que li retirava la confiança. Aquesta decisió, que s’ha precipitat pels esdeveniments dels darrers dies - després de tota una carrera de pressions per aconseguir convenç-se’l que dimitís sense escàndols - obligarà a convocar noves eleccions, ja que els correligionaris del senyor Roc no disposen de diputats suficients per governar en solitari.

Sembla que aquesta decisió obeeix, en primera instància, a que finalment el partit que li donava suport ha cedit a la campanya de desprestigi i també, sobretot, al buit internacional amb el qual es castiga Catalunya com a conseqüència de les idees defensades pel senyor Roc, considerades arreu cada dia que passa, més impròpies d’un dirigent polític responsable. (Manel Pont i Bosc – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••••••

Forcen la dimissió del president (30/7/2055)

Com ja es veia a venir i era inevitable, els dirigents del seu propi partit han demanat formalment al senyor Roc que plegui, amb l’excusa que la seva voluntat d’aferrar-se a la presidència perjudica greument Catalunya, des que  moltes cancelleries han congelat les relacions amb el nostre país com a repulsa per les seves explosives declaracions; les quals han desencadenat, simultàniament, una escalada d’accions violentes, en vàries capitals del món, per part de col·lectius antisistema.

Segons les nostres fonts d’informació, el senyor Roc no volia retirar-se, pretenent que se’l destituís reglamentàriament a través d’una moció de censura, donant-li així l’oportunitat de debatre públicament, una vegada més, la seva polèmica proposta des d’una tribuna pública. Però ha estat la seva pròpia família la que, definitivament, l’ha pressionat perquè canviés d’opinió, després d’un lamentable incident del que sembla ha estat protagonista el seu fill petit, i del qual no podem revelar-ne més detalls per a no perjudicar les investigacions. En qualsevol cas, es tractaria d’un incident prou fastigós com per forçar la resistència del president que, al quedar-se sense suports, ha decidit tirar la tovallola i, a darrera hora de la tarda d’ahir, ell i la seva família van abandonar el Palau de la Generalitat, discretament, cap a un destí desconegut.

Per tal d’evitar al país un trasbals innecessari, de matinada s’ha pactat que el substitueixi el vicepresident, encapçalant un govern de concentració, posposant de moment la convocatòria d’unes eleccions que podrien resultar esquitxades, i molt, per tota aquesta mala maror que enterboleix el món polític a casa nostra. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••••••••••

L’expresident Baldiri Roc es trobat mort (30/8/2055)

Al tancar l’edició hem sabut de fons generalment ben informades que el cos d’un home que s’ha identificat com el de qui fou president de Catalunya senyor Roc, ha estat trobat mort dintre d’un cotxe estimbat a la carretera de can Masana, pujant a Montserrat des de Manresa, per causes que es desconeixen a hores d’ara. Al cotxe no hi viatjava ningú més que el propi senyor Roc. Des del govern s’han negat a fer-ne cap valoració, però els rumors insisteixen en que es tracta d’un suïcidi, si s’ha de fer cas del contingut de certes cartes enviades per l’expresident a familiars íntims. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat fa molta pudor. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

Després de llegir i repassar aquestes gasetilles, els dos amics es varen mirar incrèduls. En Climent va decidir que, tant aquell dossier com el propi quadern vermell, se’ls havien d’emportar cap al districte, perquè quan esbombessin tota l’historia no en tindrien prou amb la seva paraula per convèncer la colla de mesells del plenari, i valia més que tinguessin a mà proves fefaents.

41

  L’Andrea va sortir de la casa amb un propòsit concret: atrapar el pare d’en Miquel, si podia. Li sabia greu haver estat tan bordenca, després que aquell home, en definitiva, només pretenia demostrar-li el seu agraïment i, potser, fins i tot una mica d’afecte. Darrerament no sabia com controlar els rampells de ràbia, que quan la posseïen menyspreava tothom. Li passava al districte amb els companys i ara, des de la crisi, desfogava el mal caràcter tant amb els xics, que titllava de colla d’intel·lectuals de pa sucat amb oli – que si no els hi parem els peus ho capgiraran tot  –, com, sobretot, amb els intrusos. Tant se li’n feia que no la poguessin veure ni els uns ni els altres, mentre experimentés plaer trepitjant-los i sentint-los tremolar, només d’ensumar-la.

Però amb el pare d’en Miquel passava al contrari: aquest rancor i mal geni la feia sentir bruta, insegura i incòmoda per primera vegada. Aquell home, al qual no aconseguia treure de polleguera per més puntades de peu que li etzibés, sempre la replicava amb serenitat i educació, sense cap retret directe; però, tampoc no es donava mai per la pell, afluixant una mica. Ben al revés del seu fill, pensà - que parla poc però que quan ho fa és per ofendre -, tal com, també, l’havia retratat la Berta, que era amb qui havia estat més en contacte.

Endemés, a en Miquel el tenia per un pòtol. L’havien hagut de rentar, desenredar-li manyocs de cabells, afaitar-li  la barba i tallar-li els unglots dels peus. Les ungles de les mans devia rossegar-se-les perquè les portava arranades; però, les dels peus feien fàstic. Durant el trajecte entre el districte i Sant Feliu no havia aconseguit treure-li ni una paraula de la boca, malgrat ella no va parar de buscar-li les pessigolles. En canvi, al seu pare se’l veia polit i amb molt més encant i senderi.

Quan va arribar a l’altura de la casa de les ànimes, el va distingir fent barrila amb mestre Mateu i tres o quatre individus que recordava de vista, però que no sabia qui eren. Al acostar-s’hi, reconegué en Quico i al que li varen presentar com a una espècie de metge. Estava segura que l’havien guipada des d’un tros lluny, impressió que era certa; però, cap volgué donar-li la satisfacció d’admetre que feia estona n’estaven pendents dels seus passos, no tombant-se fins que la tingueren a tocar, fent veure que la seva presència els era indiferent.

- Carat, mestressa, què hi féu vós altra vegada per aquí? – la va saludar mestre Mateu, com fotent-se’n.

- Suposo que aquest ja us ho ha xerrat – respongué aquella, assenyalant el pare d’en Miquel -, per tant, no féu aquest posat de tòtila que no us escau gens.

- Encara que no us ho cregueu, ara no parlàvem de vós – la decebé a posta en Guillem, però sense reaccionar com es mereixia la impertinència de la dona -, tenim prou altres maldecaps.

- Quins, si demà plourà o farà sol?

- Doncs, mireu, no aneu tan errada d’osques, encara que no era ben bé d’això de què fèiem barrila – intervingué en Lluc, lentament per donar temps a que en Guillem traduís sense perdre’s una coma -, sinó que els hi deia que aquesta nit he hagut d’assistir varis veïns piocs, que presenten el mateix símptoma: una crisi aguda d’angoixa. I ara tractaven de decidir si seria bona idea convocar una assemblea perquè mestre Mateu pugui tranquil·litzar-los i s’acabi aquesta passa.

- Em sembla molt bé, i jo també m’ofereixo per donar-vos un cop de mà i contribuir a assossegar-los, ja que no perdre la calma és quelcom que ens convé a tots – l’Andrea va improvisar la resposta sobre la marxa, satisfeta que al final algú tingués cuques.

- No us sàpiga greu la franquesa, però potser la vostra presència seria contraindicada, ja que segurament impediria la gent prou esporuguida a desfogar-se amb llibertat – raonà en Guillem.

- Mira per on, t’equivoques de mig a mig! Precisament el fet que jo - la que m’endrapo les criatures de viu en viu, la mala bruixa, com em bescanten els amics del teu fill - li faci costat al vostre mestre pot contribuir a rebaixar la tensió, i a que potser jo us caigui una mica millor.

- Tingueu en compte que la nostra gent trobaria feixuc això de garbellar preguntes i respostes amunt i avall  – insistí en Guillem.

- No pateixis per mi – li va respondre, fotent-se’n -, no cal que et prenguis la molèstia. Féu la vostra, que jo ja m’esforçaré, i si algun matís de la conversa se m’escapa, ja t’ho preguntaré.

- No crec que sigui una bona idea – va reiterar en Guillem, buscant el suport de mestre Mateu, per a la seva reiterada oposició.

- Doncs ja us hi podeu anar posant fulles, perquè em penso donar aquest gust; tant si us agrada com si no. I, a més a més, m’acompanyaran els xics que preparen un informe sobre vosaltres, perquè us en facin un avanç de com us veuen els vostres veïns: els hi anirà bé una experiència de teràpia de grup, com la que es veu a venir que muntareu.

- Almenys no us hi presenteu amb gent armada i no ens féu torbar – acceptà mestre Mateu, amb la intenció de no allargar en va la discussió -, l’assemblea començarà quan es pongui el sol.

  En Guillem, visiblement contrariat per entendre que mestre Mateu l’havia desautoritzat, va acomiadar-se sense dissimular un gest de despit; però, l’Andrea el va aturar penjant-se-li del braç, com si estigués ressentida per haver-la deixat amb la paraula a la boca abans, a la mina: - Que us faig nosa?

- Penseu si us agradaria gaire que natros ens fiquéssim a casa vostra, us ho escorcolléssim tot, i no poguéssiu donar un pas sense ensopegar amb algun foraster; fins i tot sense respectar la intimitat.

- Aquest no és l’enunciat correcte del problema. Vàreu ser vosaltres, per si te n’havies oblidat, els que us ficàreu primer a casa nostra, amb intencions dubtoses; vosaltres vàreu aparèixer de sobte a la nostra vida, a propòsit, no pas com a resultat de l’accident. I ens vàreu obligar a posar-nos en guàrdia davant d’una amenaça desconeguda. Ara, fins que no estiguem segurs de l’abast real del perill que representeu no podrem decidir com resoldre aquesta crisi que vosaltres, només vosaltres, heu desencadenat. I vull que tinguis present una altra cosa: hem estat molt discrets i moderats, precisament per a no impressionar-vos massa. Però, si ens ho proposéssim podríem fer-vos desaparèixer del mapa d’una bufada. Saps quan trigaríem des del nostre assentament al vostre poblat, utilitzant un transbordador? A penes tres minuts. Malgrat això, hem consentit en venir caminant al vostre pas, perquè no us agafés un cobriment de cor en veure’ns caure del cel. Si al teu fill, enlloc de traginar-lo amb la tartana, l’haguéssim fet embarcar, se li hagués regirat l’estómac de la impressió, de manera que no em vinguis amb el romanço que la gent té una pena, i que no se la pot treure de sobre. No heu vist ni una quarta part del que som capaços de fer, si se’ns entregireu- dit això, va allargar el pas, sense esperar resposta.

MATAR-LES CALLANT

            Diuen que hi ha deu mil orelles parades a totes les cantonades amatents a xafardejar de què es parla, què és conspira, què es prepara a Catalunya, mentre a Madrid, sense fer polseguera ni gota de fressa, conspicus representants governamentals temptegen personatges molt influents de la societat civil catalana, per saber el grau de suport personal i dels lobbys que representen, al sobiranisme. I, sobretot, sobre quina és la línea vermella que no estan disposats a creuar en aquesta escalada cap a un estat propi, sense pensar-s’ho dues vegades. En totes aquestes maniobres endegades per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els madrilenys són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, en dissimular les males jugades i en no permetre que ningú des de les seves files desafini. En canvi, els catalans  sembla que no saben què vol dir ser discrets i no ens podem estar amb la boca closa gaire estona, ni sense fer més soroll del compte. Ens delim massa per presumir de què fem, per esbombar què tenim entre mans o per explicar les nostres anades i vingudes pel món. Total, que amb tant bocamoll campant per les seves, no cal que desembarquin mes espietes a Barcelona, mentre una colla de carallots xerraires espargeixin l’estratègia i el guió, amb pèls i senyals.

            I si només fos això rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat propi” confonen els manobres que els hi fan costat en aquesta obra, amb declaracions contradictòries. Mentre a Madrid quan es tracta d’esclafar-nos tots canten la mateixa partitura sense fer un gall, aquí cadascú té un reiet al cos que treu a passejar quan és més inoportú, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat tan sorprenent, que distreu la parròquia dels convençuts i deixa perplexos els indecisos. Fa bé el president Mas reptant, doncs, els capatassos a mossegar-se la llengua i a no pensar tant en veu alta. Ja que si a alguns dels teòrics capdavanters del sobiranisme se’ls hi escapa que no veuen clar que es corri massa, a la parròquia que se’ls escolta se li arronsa el mèlic. I si, per acabar-ho d’adobar, un dels nostres generals (en Duran) convida al general adversari (en Rajoy) que ofereixi alternatives a la nostra causa independentista als més tebis de la tropa, ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Francament, per una vegada fem cas dels madrilenys i matem-les callant.         

L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 38 i 39)

38

  En Miquel, després de refer-se de les emocions viscudes en tants pocs dies i de canviar-se de roba, perquè se’n donava vergonya de la que li havien fet posar els forasters, va reunir-se amb la seva colla d’incondicionals, a l’hort de darrera la casa d’en Carles. Escolliren aquell indret per a no comprometre son pare que, malgrat fer la pilota als forasters, sospitava amb bastant de fonament que com a paga per la seva franca col·laboració, un dels forasters armats que s’havia quedat d’espelma a Sant Feliu no perdia de vista totes les seves anades i vingudes. El que l’inquietava era no saber si ho feia per protegir-lo o per a espiar-lo.

 En Miquel, reprenent el fil de les idees exposades anteriorment en presència de son pare, no va rebaixar ni un centímetre els seus plantejaments radicals: - Mos hem de carregar mestre Mateu, com sigui, del lideratge de la comunitat si volem debatre en serio la crisi amb els forasters, sense cagar-nos a les calces abans de començar. I més endavant, quan tinguem encarrilat aquest primer entrebanc, potser mos en podrem sortir de l’immens forat on estem empantanegats, i decidir el futur amb un xic més ambició.

- No trobes complicat sapar-li l’ascendent que té a la comunitat?

- Ho seria si féssim com sempre: plegar-nos a jugar el seu joc. No podem guanyar la partida sense treure’ns un as de la màniga, això ho tinc clar. Per aquesta raó és tan decisiu caçar els forasters i prendre’ls-hi  les armes. La gent està tan emprenyada i temorosa a la vegada, que farà costat a qui vegi que té agalles per treure’ls-hi les castanyes del foc, desenganyats d’un mestre Mateu, que tots els maldecaps els encomana a les ànimes.

- Segur que ja te’ns un pla i tot! – aventurà en Carles, que quan en Miquel parlava semblava com si escoltés un oracle.

- I tant si el tinc! – replicà decidit en Miquel -. Pit i collons, vet aquí el pla! ¿És que no mos veiem capaços, a casa nostra, coneixent-ne tots els topants, de neutralitzar, un a un, tots aquests malparits?

  La dotzena de partidaris dels Poll intercanviaren mirades de suficiència per tota resposta, disposats a fer el que els hi manés en Miquel.

 Mentrestant, en Guillem, tal com s’havia proposat, va arribar-se fins a la mina, amb la intenció d’agrair-li personalment a l’Andrea que s’hagués portat bé amb el seu fill. A pocs metres de la porta, van barrar-li el pas dos homes armats, que al reconeixe'l el van deixar entrar, relaxant el zel.

- Què vols? – li preguntaren.

- Parlar amb la vostra mestressa.

- Espera’t un moment, que vaig a veure si ella vol parlar amb tu.

  Al entrar a la galeria principal veié que els xicots forasters estaven recolzats en una de les taules, revisant un munt de papers escampats de qualsevol manera, tan abstrets que ni pararen esment de la seva presència, fins que al adonar-se del bagul obert i d’algunes fulles esbarriades per terra, lligà caps i no es pogué estar d’esbroncar-los: - Què féu amb aquests documents? Això té amo, per si no ho sabeu.

  Alçaren el cap, sorpresos per la seva presència, com qui se sent atrapat en una malifeta. A l’Iban, que va ser el primer de refer-se del petit ensurt, no se li acudí altra cosa que desconcertar-lo amb una pregunta capciosa: - Qui és en Baldiri Roc?

 En Guillem no se’n sabia avenir, que li sortissin amb aquell ciri trencat.

– Aquest home va morir temps ençà – va contestar irritat -, molt abans del daltabaix. Fou president de Catalunya, em penso que el tercer des que aquesta nació va recuperar la seva independència de l’Estat espanyol i fou admesa a la federació d’estats europeus.

- Reconeixeu aquests papers, doncs? – la Kate el convidà a revisar-los, mostrant-li el quadern vermell.

- No els havia tingut mai a les mans, però n’havia sentit parlar molt a mon pare del llibre vermell; sembla que és el manuscrit d’un discurs molt important que va pronunciar el president Roc, davant la majoria de nacions del món; el qual va portar molta cua.

Mentre parlava, va examinar el quadern amb més atenció, plana per plana, amb certa reverència. Al cap d’uns minuts, va afegir: -Tota aquesta paperassa em pertany, ja que el bagul era propietat de ma mare, que es deia Montserrat Mallorquí. Féu el favor d’endreçar-ho tot altra vegada, deixant-ho tal com ho heu trobat, doncs aquests papers que per vatros no tenen cap sentit ni us serviran de re, pertanyen a la meva família; només per aquesta raó, per a mi tenen un gran valor sentimental.

- No t’ho creguis pas que no ens interessen– replicà en Josep Oriol -, precisament poden ajudar-nos a escatir una incògnita amb la que ens estem trencant les banyes des de fa temps: ¿com s’hi va arribar a la gran patacada, això que vosaltres anomeneu daltabaix?. Quines en van ser les causes immediates, però sobretot les més remotes?

- I voleu dir que en aquests papers hi trobareu la resposta? No em féu riure!

- Tot i que hi ha detalls que no comprendrem, com el que acabeu d’aclarir-nos sobre la personalitat d’aquest tal Baldiri Roc, sí que poden ampliar-nos el besllum d’una època de la qual sembla que ningú vulgui parlar-ne. Escolteu què els hi deia aquest tal Roc als capgrossos d’altres països, sobre una qüestió tan roent allavonces, com era el canvi climàtic: “Tenim un complex de culpa que hem d’enterrar d’una vegada per totes. Ni tot és bo a la natura, ni nosaltres som tan depredadors com ens pinten. És més, des del bon salvatge i l’ideal rossinià, s’ha volgut escampar arreu la teoria que l’home primitiu fou un angelet fins que es va civilitzar. I això s’ha de denunciar com una fal·làcia. Els homes primitius van extingir moltes espècies, carregant-se-les sense aturador per fer-se passar la fam i per la necessitat d’abrigar-se amb les seves pells. Foren, doncs, tan nefastos envers la natura els homes primitius com nosaltres, els homes civilitzats”. Què us en sembla, la retòrica d’aquest paio?

- Esvalotada i força esbiaixada – contestà d’esma, un Guillem pillat fora de joc.

- Doncs, pareu atenció a aquest altre bocí de raonament: “Els desequilibris ecològics poden ser diversos, però la nostra espècie ha demostrat que s’adapta a qualsevol situació; fins ara, que toca d’acceptar que el model de benestar que gaudim no es podrà perllongar per sempre. Està cantat que els efectes perversos de la sobreexplotació de la natura passarà factura més aviat del que es pensa; això crearà conflictes i tensions a nivell mundial. El perill real per a l’espècie humana és que quan més bé podríem viure, més odi i enveja ens tenim i, per aquesta raó, la despesa en armament destructiu no afluixa, sinó tot al contrari. I mentre es multiplica el poder exterminador d’uns quants prepotents, a més de la meitat del planeta les persones s’estan morint de fam o pels efectes de calamitats climàtiques o d’epidèmies, cada vegada més freqüents, conseqüència directa de maltractaments a la natura. És per això que els responsables de les nacions aquí representades no hauríem de desentendre’ns del mal que hem consentit o provocat irresponsablement; tenint la valentia de prendre a temps decisions per canviar el rumb d’una civilització abocada directament al desastre, en cas que no hi posem remei. Decisions que, segurament no seran populars; però, que les haurem d’entomar amb coratge, sense que ens tremolin les mans, començant per modificar les fonts d’energia per estalviar-la de veritat i posar-nos a cercar sistemes que neutralitzin els tòxics derivats de l’efecte hivernacle. Són compromisos que no es poden ajornar per a demà passat, malgrat afectin els costums, els interessos o les estratègies econòmiques orientades des d’unes quantes Corporacions nebuloses, influents i furtives. Atrevim-nos a denunciar d’una vegada que l’acció de poderosos grups de pressió, de tots els colors i tendències, han desorientat o influït descaradament durant anys l’opinió pública, impedint o retardant que es prenguessin les mesures adequades per redreçar la destrucció del planeta”. Aquest home estava advertint seriosament de la que ens venia a sobre i, pel que es veu, ningú li’n va fer cas.

- No sé si us ho hauria de dir, però fent memòria mentre llegiu-ho aquests fragments d’un dels seus discursos més polèmics, em sembla recordar que poc després de pronunciar-lo, el senyor Roc fou derrocat democràticament; acusat de corrupció i de bogeria, i pocs mesos més tard, confirmant les greus acusacions que se li havien fet, ell mateix es va llevar la vida. Per desgràcia, aquell home tinc entès que era dèbil de caràcter i els seus sorprenents i provocadors arravataments, acabaven la majoria de les vegades en un trist foc d’encenalls, perquè no s’atrevia a anar més enllà de les declaracions incendiaries, acompanyades de gesticulacions espectaculars. ¿Per què no imposava les seves idees, si tan convençut n’estava del què predicava, en el seu propi país, on tenia la paella pel mànec.

- No m’explico com és que havent arribat Catalunya a ser un estat, la majoria de papers oficials que hem trobat al bagul estiguin escrits en anglès, si els catalans com dieu n’estaven tant de la seva llengua – observà malèvolament en Josep Oriol, que d’aquest tema en sabia més del que donava a entendre.

- Perquè de mica en mica, gairebé totes les nacions del món van acceptar l’anglès com l’idioma imprescindible i convencional, consentint que la majoria de les altres llengües quedessin en desús, al arrambar-se-les en un segon pla; deixades d’emprar moltes vegades per ganduleria o per comoditat. La nostra comunitat, en canvi, s’ha mantingut fidel al català perquè es dóna la casualitat que la majoria de supervivents arreplegats a Can Pasqual formàvem part, abans del daltabaix, d’un dels escadussers nuclis actius de resistència lingüística, que no s’havien arrugat davant les pressions a deixar que es cremés, en el tabernacle de la modernitat i d’aquella moda nefasta de la globalització, un signe d’identitat tan fonamental per a una nació, com és la seva llengua. Vatros, en canvi, segons que he anat recordant aquests darrers dies – tot i ésser catalans de dret perquè vivíeu i treballàveu a Catalunya - pertanyíeu al poti-poti d’una immigració heterogènia. I mentre natros percebíem l’anglès com una llengua tan invasora com el castellà, per a vatros era a l’inrevés: més aviat aquell idioma global us servia d’element de cohesió i d’integració, per a no sentir-vos discriminats o sotmesos a una cultura autòctona que consideraven excloent.

- De què va aquesta xerrameca? – l’Andrea havia estat escoltant el final de la conversa, però, sense capir-ne el sentit.

 En Guillem va optar per tirar pilotes fora: - Mentre us esperava he vist que remenaven coses meves  i els hi deia que les tractessin bé.

- Ja vaig avisar-te que poden remenar tot el que vulguin i d’on vulguin, sense demanar permís; espero que no m’hi posis cap inconvenient – declarà l’Andrea sense donar-li peixet, per si de cas.

Després, suavitzant el posat, va preguntar-li: - Per què volies veure’m?

- Us volia agrair que hàgiu tingut paraula, acompanyant el meu fill a casa.

- No m’has d’estar agraït per res. Ja et vaig dir que no érem salvatges ni enemics vostres per sistema; simplement heu ficat el nas on no se us demanava. Tenim tot el dret a esbrinar per què vàreu gosar provocar-nos, i fins on intentàveu arribar en el vostre atreviment. No és tan difícil d’entendre això; vosaltres, en idèntiques circumstàncies reaccionaríeu igual.

- És possible, no us ho discuteixo pas. Però a mi i a la meva família ens heu tret un gran pes de sobre, i considerava que us ho havia de dir.

- No t’hi amoïnis més, no s’ho val. He fet el que havia de fer. Espero que el teu fill ho accepti amb la mateixa gratitud, i que no mossegui als que li hem donat una segona oportunitat.

- Mon fill no es cap desagraït.

- Potser no, però sembla com si la llengua se li hagués menjat el gat, almenys cada vegada que li preguntava alguna cosa. Durant tot el trajecte de tornada, en prou feines ha badat boca i no ha deixat de mirar-me desdenyosament.

- És com és, potser una mica groller i tosc; però no té mals sentiments.

- Així ho espero; però bastant dispers amb les dones sí que el trobo. L’he provocat un parell de vegades, expressament, per veure com reaccionava, i s’ha posat vermell com un pebrot. A mi no em va ni em ve, com pots comprendre, però ja que no piulava vaig volgué comprovar si era tan esquerp com aparentava, i el noi em sembla que t’ha sortit esbiaixat . Vigila’l, creu-me!

39

  En poques hores en van tenir prou en Miquel i en Pasqual per cronometrar les rondes dels policies, a partir de quan es feia fosc: sortien de la mina per parelles, prosseguien fins a la casa de les ànimes i al arribar-hi es separaven, recorrent l’exterior del poblat, l’un per la banda dreta i l’altre per l’esquerra, i al arribar al final de les vint rengleres de barraques es retrobaven a l’eix interior, continuant des d’allà altre cop fins a la casa de les ànimes, que està al final d’aquest carrer que reparteix, més o menys simètricament, cent barraques per banda, adossades l’una a l’altra.

 Potser de la descripció anterior es desprengui una imatge com de caserna o de campament militar més que no pas de poblat rural i pacífic, però res tan allunyat de la realitat degut a que - malgrat la disposició sobre el terreny respongui a un esquema de construcció de ben segur planificat inicialment a la defensiva - la precarietat dels mitjans emprats per aixecar les parets no permeteren respectar amb total exactitud ni les mides ni les formes dibuixades inicialment, de manera que, en definitiva, l’obra es va convertir, per dir-ho d’alguna manera, en una anarquia sota control. Rematada amb retocs i afegitons producte de la rauxa creativa puntual de cada paleta, aquesta peculiar simetria constituïa, precisament, el principal encant de Sant Feliu.

D’altra banda, els horts i els corralets que a la part del darrera de les barraques s’han engiponat, aporten al paisatge domèstic pinzellades de colors esbojarrats, en contrast amb la blancor de les parets de les façanes del davant; a més d’una barreja de flaire d’horta i de ferum de corral. Després de repetir l’observació de la rutina dels armats, van comprovar definitivament que sortien cada quatre hores i que una ronda durava una hora i escaig, més o menys, depenent de si s’entretenien o no pel camí.

En Miquel ja en tingué prou amb aquelles dades per decidir que al fer-se fosc atacarien, sense pensar-s’ho més: - Em sembla que serà fàcil, si no mos posem nerviosos. Abatre el primer serà el més complicat, perquè l’hem de sorprendre i estabornir abans no pugui donar la veu d’alarma. A partir de llavors tot serà una mica més senzill, perquè tindrem la seva arma i els podrem deixar fora de joc sense exposar-nos tant, sobretot si els ataquem per l’esquena.

- I què en penses fer quan els hàgim reduït?

- Per mi, ja els podeu estimbar de cap a una cisterna; però, potser sigui millor no precipitar-nos i mantenir-los vius, ja que poden servir per a un bescanvi si convingués negociar. Havia pensat deixar-los ben lligats a una de les tres barraques que estan desocupades; el problema és que això mos obligarà a que un de natros els hagi de vigilar.

- Em sembla que sí; que val més que no els matem, perquè llavors ja no podrem fer marxa enrere, i això seria molt fotut.

- Coi, Carles, és que un cop els fem presoners ja no podrem tornar-nos-ho a repensar. Quan es pren una decisió com aquesta és per arribar fins al final; no es tracta pas d’un joc del que te’n pots retirar quan et convingui o te’n cansis. Us hi veieu en cor o no?

- És clar que sí, tots hi estem compromesos i no mos arronsarem, passi el que passi.

- Una altra cosa: mon pare se n’ha de quedar al marge dels detalls. Si li fem la feina bruta, sense comprometre’l, serà la manera que es decideixi d’una punyetera vegada a encapçalar el canvi. Malgrat discrepi de mestre Mateu i estigui d’acord en escombrar-lo del poder, és possible que no aprovés recórrer a mètodes expeditius. Però, si es troba davant dels fets consumats, no crec que ja li preocupi massa com s’hagi aconseguit, més aviat es decantarà per passar-ne pàgina de pressa. El llepafils solen reaccionar sempre igual: no volen mullar-se en cap conspiració ni revolta, però prou que en saben de treure’n profit quan algú es cuida d’agitar les aigües i d’enterbolir-les.

- No parlis així de ton pare, que em sembra un home honest, i dels que no se li arrufa el melic.

- Més de boquilla que no pas de fets, t’ho ben asseguro perquè el conec més que ningú. Mai em va donar suport quan jo li cantava les quaranta a mestre Mateu a cara descoberta i, en privat, més d’una vegada em va renyar per defensar públicament principis i idees que ell mateix s’havia cuidat d’engargamellar-me des de ben jove. Però ja se sap que de la conxorxa a l’execució, hi va un bon tros. Les autèntiques revolucions d’abans del daltabaix, les que van servir per canviar el món, segons pots comprovar-ho tu mateix en els llibres que es guarden a la biblioteca de l’escola, no es van pas parir a còpia de teories, sinó a empentes i rodolons, sense rumiar-s’ho massa. Aquest és el pas que a mon pare li costarà donar, mal que li pesi, perquè és un repatani. Per això l’hem d’ajudar natros a desembrollar el camí, sense que ell ho sàpiga. Que s’ho trobi fet i prou.