CARTA AL VENT (7).- CARBASSEJATS EN SENTIT COMÚ

 

L’única explicació que hi trobo a que el món estigui tan regirat i faci tantes tombarelles arran d’estimballs, té a veure amb la cada vegada més alarmant crisi del sentit comú. Qualsevol persona amb tres dits de front pot confiar la governança d’un vaixell i fer-li confiança com a capità, a un paio que no giri rodó, sigui per excés o per defecte. Al meu parer, francament, més enllà de les aparences de xai i no de llop, de les postures assajades per semblar perdiu i no pas garsa, la prova del nou per saber si a un paio se li pot fer confiança perquè prengui decisions en nom d’una comunicat qualsevol rau en la seva reserva de sentit comú. Per desgràcia de tots plegats, de gent que en vagi sobrada, de sentit comú, no en trobarem gaire. Més aviat podríem assegurar, sense por d’equivocar-nos, que en tindríem prou amb els dits de les mans per comptar aquestes persones excepcionals, que sense necessitat de cridar massa l’atenció ni de fer jocs de mans espectaculars, tenen una capacitat d’encertar-la a prova d’especulacions o de jugar-se-la a l’atzar. Algú va dir que el sentit comú és el menys comú del sentits, i a fe de Déu que tenia més raó que un sant. I cada dia anem a pitjor si tenim en compte els hiperventilats que decideixen no només el rumb sinó els riscos que es poden o no assumir en el transcurs de la navegació, sigui per a no embarrancar o per a no abordar per negligència o imperícia altres vaixells i crear conflictes innecessaris i estúpids. Però, allò que més em fa patir no és que la classe dirigent visqui d’esquena al sentit comú, sinó que qui fa confiança aquesta mena de gent incompetent i creguda siguem nosaltres, el poble anomenat sobirà que designa mitjançant l’exercici de la democràcia qui ha de governar la nau, els que no sapiguem un borrall de sentit comú, que no n’hàgim volgut saber-ne mai res moltes vegades perquè combreguem amb totes les mentides que es fan córrer des dels establishments panxacontents, sobre llur inutilitat en un món on tallen el bacallà els il·luminats i els ignorants carregats de màsters i títols comprats a pes, per dissimular la seva supina ignorància en qüestions que el sentit comú diu que són imprescindibles per garantir el futur del planeta i de la humanitat.          

CARTA AL VENT (6).- DE MONTSERRAT A L’ABBÉ PIERRE

 

L’associació de víctimes d’assetjament sexual a Montserrat es pensen adreçar a la Generalitat perquè retiri els reconeixements institucionals concedits a l’Abadia de Montserrat. No sé si alguns francesos desencantats faran una petició semblant als seus governants perquè es degradi el moviment contra la pobresa “Emmaús” fundat pel carismàtic Abat Pierre, de totes les consideracions públiques després que la pròpia “Fundació Abbé Pierre” hagin reconegut que almenys set dones, una d’elles menor d’edat en el moment dels fets, foren agredides sexualment pel religiós mort a les portes d'iniciar-se llur procés de beatificació, el 2007. Collons, quina merda! Ja no em queden referents de la meva joventut a qui admirar sinó que a mesura que passa el temps, testimonis que havien tingut la boca closa durant dècades, vés a saber per quins set sous, han decidit eixir del seu aaseptic i còmode armari particular i explicar penoses experiències personals que embruten memòries sagrades o trinxen reputacions. No sé si com a Montserrat, que segons es diu rentaven la roba bruta de la comunitat remetent les pomes macades perquè purguessin als discrets monestirs del Miracle o de Cuixà, els gestors d'Emaús també intentaven dissimular les vergonyoses debilitats humanes de la seva santificada icona oficial. No sé si ho aconseguiren prou satisfactòriament, tenint en compte que una de les denuncies per “tocaments” poc catòlics, s’hauria produït quan el religiós ja tenia 93 anys. Ha estat el moviment Emmaús qui ha fet públic fa dos dies les acusacions contra l’Abbé Pierre, recollides en un informe després de tenir-ne coneixement el 2023 de les denuncies, de les quals van encarregar a un organisme especialitzat la investigació. Durant aquesta requesta de dades s’han identificat cinc possibles noves víctimes a part de les set inicials, que no han volgut, o no han pogut, explicar les seves fastigoses experiències. Tanmateix, segons el relat d’una de les víctimes reconegudes en aquest informe, el fet que el seu agressor fos un home de Déu i una icona de la lluita contra l’exclusió social i les desigualtats, un ferm defensor dels sense-llar i un personatge molt respectat i estimat, la va impedir de reaccionar per defensar-se de l’agressió. “Normalment em defenso si m'ataquen – va declarar la víctima – però qui m'ho feia llavors era Déu. Què s'ha de fer quan és Déu qui et fa una cosa així”. ¿Potser aquest mateix sentiment de resignació el compartien les víctimes dels benedictins, jesuïtes, salesians o de qualsevol dels “tinglados” muntats a l'ombra dels convents o de les esglèsies on s’emparen els botxins? A mi ja tan se me’n fot, perquè amb la relliscada de l’abat Pierre al pou de la merda ja no em queden referents de la meva joventut que em facin caure la baba. Només faltaria que algú veies “indicis” de mala fe en aquella afirmació de Jesús: “deixeu que els nens se m’acostin” i proposés una investigació en tota regla. Allavonces sí que ja n’hi hauria per tirar el barret al foc.   

CARTA AL VENT (5).- REGENERACIÓ O REEDIFICACIÓ?

 

Sembla que està de moda parlar de regeneració, però quan se’n parla no queda clar quin abast han de tenir les reformes, si es tracta d’una reestructuració total o d’una simple emblanquinada de la façana. Segons qui en parla, fa tota la impressió que només es tracti de tapar uns quants forats, reemplaçar algun moble mig corcat per les termites o canviar de lloc quatre coses per semblar que s’ha fet una endreça a fons. De regeneracions a mitges l’infern n’està ple, em balla pel cap que algú va deixar anar l’altre dia, amb sornegueria de gat vell, en una d’aquestes tertúlies d’estiu orfes de “reinons” i “reinones”, com li fot pel brot gros la meva dona referint-se a l’absència de lideratge, d’inspiració, de batuta o d’orientació il·lustrada que durant els períodes de vacances s’ensuma a les tertúlies més populars, influents o tòxiques, que ofereixen les graelles de les principals cadenes públiques i privades. Per cert, ¿quan el president del govern ens vol vendre “regeneració de la democràcia” començant perquè totes les empreses titulars de mitjans, canals o plataformes d’informació declarin amb total transparència qui hi aboca el sac perquè puguin mantenir-se, amb qui han de passar comptes i, sobretot, amb qui han de consultar la línia editorial i les filies o fòbies en cada moment donat, és tant forassenyat? Si som capaços de contestar-ho amb sinceritat, sense obeir a consignes sinó atenent només al sentit comú, potser si estarem contribuint, encara que sigui amb un petit gra de sorra, a regenerar no només la democràcia, sinó la capacitat de pensar cadascú d’acord amb les seves autèntiques conviccions sense estar pendent de les influències externes. I si no som capaços de fer aquest petit esforç de pensar pel nostre compte, potser ens veurem obligats a parlar de reedificar enlloc de regenerar, si ens fixem com una civilització tan avançada com pretenem que sigui la nostra pot desaparèixer paralitzada per un simple sabotatge organitzat des de les clavegueres de la intel·ligència artificial. En un segon, el nostre món tan civilitzat, tecnificat i en teoria autosuficient va quedar paralitzat temporalment per una aturada informàtica provocada per vés a saber quin fill de puta il.lustrat.. Això sí que fa pensar com n’hauria de ser de profunda la regeneració que asseguri el nostre futur més immediat.            

CARTA AL VENT (4).- ELS DRAPS BRUTS DE LA POLÍTICA

 

Els draps bruts que s’han trobat a ca l’ERC no són res de l’altre món, malgrat la mala ganya que fa darrerament la roba bruta que porten a rentar els republicans independentistes “de tota la vida”, com es vanten sovint de repetir a qui vulgui escoltar les ínfules dels encantats hereus de l’avi Macià i del president que Franco va fer màrtir, quan toca “marcar paquet” per distingir-se dels que ells coonsideren aprenents de patriota, retreient-los creure's que per bastir un Estat propi que acolloneixi Espanya n’hi ha prou embolicant-se amb una senyera i encasquetant-se una barretina per barret, sense ni portar a la faixa unes quantes pedres per obrir-se camí. Per desgràcia, però, àdhuc a les golfes d’aquelles organitzacions polítiques que farden a totes hores de no tenir cap vergonya per amagar, si escarbotéssim una mica al entorn segur que hi trobaríem en armaris més o menys ben dissimulats uns quants esquelets i, potser fins i tot, algunes clavegueres cavades "per si de cas" un dia s'havien de salvar els mobles a correcuita. El pressumpte "joc net", per definició, dels aparells dels partits polítics s'hauria de posar en quarentena, vist el que anem veient arreu per evitar disgustos. Amb l'aparença de bon rotllo i poques travetes amb els aparells dels partits polítics passa quelcom semblant amb allò que es presumeix dels que es fan rics de la nit al dia; que els que es fan la barba d’or en quatre dies per força han fet trampes, ja que ningú es fa ric només treballant, per molt que l’establishment opini que no està bé parlar de certes "misèries humanes", puix en definitiva el que compta són els resultats, no els mitjans. I és que si tots fóssim tan primmirats, perepunyetes i “legalistes”, com d'avorrida seria la vida! Per aquesta raó, quan gràcies a la desagraïda i sovint malvista feina d’investigació d’alguns bufaforats vocacionals i murris afloren veritats ocultes tot déu s'esquinça les vestidures. I es callen com putes, tot s'ha de dir, que massa vegades ajuden la investigació periodística “filtracions” interessades per part dels mateixos paios que tenen les mans untades, que no es comporten així per penediment espontani sinó perquè estan emprenyats o ressentits, en considerar poc recompensats els seus serveis de pillastres, i per poc que se'ls tempti canten com una calandria. La gent decent no es presta a escampar merda des dels ventiladors, esquitxant a tort i a dret sense preocupar-se de si hi ha danys colaterals. Em fa gràcia que molts s’estripin avui les vestidures, escandalitzats perquè, segons com sembla ha quedat palès a ERC, conviuen sovint en el si del partits polítics aparells rivals, amb estrategies i objectius diferents dels oficials, fent-se la punyeta uns als altres fastigosa i aferrissadament per arreplegar engrunes de poder o d'influència. La qüestió dels “cartells de l’Alzheimer” només és la punxa de l’iceberg d’aquesta pràctica perversa i deslleial de "servir a dos amos", tot i militar en la mateixa organització. Però, en el cas d'ERC, la cosa ja ve de molt més lluny d'encà de la darrera campanya municipal de Barcelona per sabotejar l'inefable Ernest Maragall, per cert un home que després de molts anys de socialisme militant, per sentir-se menystingut i trepitjat, no va dubtar a canviar de camisa. Des de temps de l’avi Macià fins no fa pas tant, les dues o tres ànimes que conviuen remenant cireres cadascuna pel seu compte dintre el partit republicà n'han fet de ben sonades: la càrrega de profunditat llençada a la linia de flotació del partit que varen protagonitzar els seus dirigents Angel Colom i la Pilar Rahola, o el suport tàcit que una part de l’aparell crític i més hiperventilat a la iniciativa del senyor Carot Rovira de veure's amb el cap  d’ETA aprofitant que el seu president de govern estava de vacances, en serien un bon exemple de deslleialtats il.lustrades i d'estratègies enfrontades. Ara bé, no fem llenya abans d'hora de l'arbre caigut! El partit polític que estigui lliure de sospita d’amagar esquelets o de tenir clavegueres estrategicament utililitzables “per si de cas”, que li foti la primera bufetada a ERC.  

CARTA AL VENT (3).- EL XOLLO DELS ASSESSORS POLITICS

 

Els que em coneixen m’han sentit lamentar-me algunes més d'una vegada de no haver-me embolicat en política activa quan més o menys tenia el vent de cara. Avui, que ja quasi he vist experiències de tots colors, tantes que diria puc considerar-me un gat escaldat pels tripijocs de la política, crec que allò que em molaria de veritat seria que un polític em fitxés com assessor de confiança de lliure disposició, encara que només fos per traginar-li les maletes o netejar-li les sabates per evitar-li embrutar-se les mans. Acabo de saber que des de fa qui sap quan temps un cop elegits, l’endemà mateix d’acceptar l’acta de diputat, els respectius partits disposen d’una mena de calaix de sastre pressupostari, no sé si comparable amb allò tan sibil·lament anomenat “fons d’escorpins”a disposició dels ministres de l’interior des del temps de la picó, per retribuir l'amiguisme més que l'eficàcia mitjançant diguem-ne “serveis d’assessoria”. Disposant com disposa l’administració pública d’un cos de funcionaris, en molts de casos molt ben preparats i reciclats, no entenc que tibin de tota una trepa de mantinguts de confiança per fer de crossa técnica de ministres i alts càrrecs, enlloc de recórrer al funcionatiat de carrera. Serà que els criteris per aspirar a assessoria externa d'aquesta msna es valoren més que no pas els coneixements el fet que siguin persones de tota confiança de qui els endolla? Segons una informació publicada al diari ARA la setmana passada, les quantitats disponibles per péixer les menjadores dels assessors-confidents de confiança estan prou ben dotades perquè estigui disposat a ocupar-ne alguna. És veritat que quan boten del càrrec aquest polític que necessita crossa per funcionar, els titulars d'aquestes crosses de conveniència es queden amb el cul a l’aire, fins que un altre "amic" els retor-ni el xollo. I no vull saber com s’ho munten els Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals, per exemple, per donar aixopluc a tots els amics que tenen els alts càrrecs. Ara bé, deixant de banda d’altres consideracions, ètiques o productives, algú que en teoria es vol dedicar a la política per treure les castanyes del foc als ciutadans. ¿aspira a ocupar un càrrec de resposabilitat sense disposar del bagatge tècnic, intel·lectual i pragmàtic suficient com per necessitar un assessorament complementari, que no pugui prestar-li un funcionari de carrera?       

CARTA AL VENT (2).- "SENTIR-SE FRÀGIL"

 

El problema no és fer anys, sinó adonar-te de que els anys pesen i, sobretot, que et fan més fràgil cada dia que passa. La “fragilitat” és una sensació difícil de descriure, perquè només se’n pot fer càrrec del què significa, aquell que hagi experimentat aquest estat d’ànim. Però ja us ben asseguro que la sensació de “sentir-se fràgil” és quelcom difícil d’administrar, ja que arrossegan i desencadenen sentiments tan complexos com són la inseguretat, la por o la indefensió, els quals si no es combaten enèrgicament des de bon començament, poden desenvolupar una autentica paràlisi o invalidesa anímica, per incapacitat de fer reaccionar qui pateix aquesta tragèdia amb la força de voluntat imprescindible per sortir-se’n. Tanmateix, si hagués de descriure què vol dir “força de voluntat”, de ben segur em trobaria enmig d’un atzucac dialèctic tan emprenyador com passa en proposar-se fer entenedor el concepte “fragilitat”, tal com us deia abans. Però, preneu-vos ben en serio això que us anava dient sobre sentir-se, en un moment donat, fràgil. Perquè de la manera com van marxant les coses arreu, en tots els aspectes, aviat la sensació de fragilitat es convertirà en un virus patològic que no necessàriament afectarà a la gent gran, per pura llei de vida, sinó que cada vegada infectarà gent més jove. Per si us serveix de consol, els de la tercera edat possiblement podran desenvolupar mecanismes de suport i d'autoajuda, si han tingut la prudència d’anar entomant preventivament les mesures adequades per sobreviure aquest fenomen social, amb una força de voluntat ben entrenada. Ara bé, si refiant-se de la intel·ligència artificial, enmig de tantes perplexitatsa acumulades resulta que se senten cada vegada més fràgils generacions senceres d’adolescents contaminats per la influència de les xarxes socials, voldrà dir que tenim mala peça al teler.       

CARTA AL VENT (1).- I SI ELS PARLAMENTARIS NO COBRESSIN FINS QUE NO FOSSIN PRODUCTIUS FENT LA SEVA FEINA?

 

L'altra dia ho pensava: quina és la gràcia de la democràcia, allò que justifica que sigui el millor dels sistemes polítics possibles? Al meu parer, que mitjançant la consulta electoral - cada ciutadà i ciutadana, un vot d’idèntic pes específic - totes les formes de pensar i de veure les coses estiguin representades en una assemblea, a partir de la qual i en funció d’aplicar l’estricta i matemàtica quota de representació obtinguda per cada partit, aquesta cambra es posi d’acord sobre un full de ruta de consens suficient perquè es formi un govern que es posi mans a l’obra sense marejar la perdiu, per resoldre els problemes que preocupen el dia a dia del poble. I perquè ses senyories no s’hi adormin passant figues o buscant tres peus al gat, s’estableixi per llei que no en tocaran de calents fins que no siguin capaços de posar-se d’acord per governar buscant el bé comú, administrant els recursos necessaris perquè les prioritats socials siguin ateses abans de trencar-se el cap fent volar coloms amb projectes utópics, faraonics o partidistes, que no responguin al benestar del poble, considerat des de totes les vessants possbles. Si el poble, en tant quant dipositari del poder, posés com a condició dels diputats electes per a fer efectiva la seva primera “nòmina”, que fessin la seva feina d’investir un govern que anés per feina, no creieu que s’hauria acabat tanta conya marinera, fent la puta i la ramoneta, marejant-nos cada dos per tres amb el xantatge de repetir la consulta electoral?