COMPTE DE LA VELLA SOCIALISTA PER APROVAR ELS PRESSUPOSTOS AMB SUPORT CATALÀ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 5 de novembre de 2018)

- Els socialistes, a la meva manera de veure, varen perdre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus principals líders van exercir la política no com estadistes, sinó com embrollaires. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia guanyat entre la clientela catalana no en tinc cap dubte que va començar a materialitzar-se, en adonar-se aquesta clientela del paper d’estrassa de Zapatero quan per aconseguir el que volia, que era el poder al país i el control del partit, no li va tremolar la veu ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan falsa com aquella del “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”. Els catalans son gent de bon conformar i encara que se’ls estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fan confiança ningú els guanya en lleialtat ni en generositat, en tots els ordres de la vida des del social fins al mercantil passant pel polític. I confien tant amb una encaixada de mans tot mirant-se els ulls de l’altre com en el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa electoral -, els quals no varen dubtar en convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria, tot foren flors i violes; però quan se li va descobrir el llautó que  no era més que una marioneta en mans dels patriarques del partit i, sobretot, quan el vampir d’en Guerra va ribotejar el projecte d’Estatut fins que no el reconegué ni la mare que l’havia parit, a la caldera socialista se li va acabar el carbó a Catalunya.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia pel desert caracteritzada i marcada d’una banda per la crisi global i per altra per les brutals retallades de recursos i de llibertats tolerades pel viatjant gallec de gra cuit que l’Aznar van designar com a successor seu a la presidència del govern, pensant que el passotisme i pusil·lanimitat innates d’en Rajoy ampararien les corrupteles i les arbitrarietats dels que buscaven en la política el seu modus vivendi i que mantindria fidelitzada la parròquia nacional a base de posar escandaloses travetes al catalanisme emergent, saquejant descaradament les seves finances i multiplicant els recursos per presumpta inconstitucionalitat per amorrar i ofegar les pretensions legislatives dels corcons sobiranistes, en escoltar els cants de sirena d’un tal Pedro Sánchez, vist de reüll pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, van agafar-s’hi com a un clau roent. De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder socialista pecava més de pelica que d’estratègia i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui la disfressa d’estadista li anava baldera; incloent-hi el mitificat Adolfo Suárez que durant el seu mandat va trampejar el taca-taca reial amb rampellades pròpies d’un aprenent de bruixot. En Pedro Sánchez, en canvi, ha provat se seduir amb tastets d’una cuina per acontentar tothom, sense embafar ningú. La seva intervenció en el conflicte català, efectivament, ha consistit en entretenir la fam endarrerida d’autogovern amb quatre aperitius insípids i escarransits. Però a taula, fins ara, no hi ha portat cap plat consistent.

No obstant això, com a bon enredaire en Pedro Sánchez s’ha muntat el seu compte de la vella somniant que aprova els pressupostos i salva els mobles de la legislatura amb el suport dels independentistes. Ara, perquè li surtin els números els seus càlculs han d’utilitzar inevitablemet els presos polítics com a monedes de canvi en la partida que s’està jugant, però com que d’aquesta basa no en pot parlar com a bon tafurer es deu refiar que els altres jugadors li endevinin l’arriscada juguesca agafada amb agulles i que es creguin que no va de farol. ¿Qui sap si allò que una vegada més reiterava ahir a l’ARA, l’Oriol Junqueras, en el sentit que s’han de desvincular pressupostos i presos polítics, no forma part de l’imaginari compte de la vella d’en Pedro Sánchez? En qualsevol cas, malgrat totes les grandiloqüents manifestacions, més fanàtiques que realistes al meu parer, que aquí no s’hi val cap altra sortida que l’absolució incondicional, ¿algú, trepitjant de peus a terra, creu que aquest legítim desig serà viable tenint en compte tot l’enrarit i empudegat ambient de farsa política i judicial que es respira? A mi em sembla, francament, que el compte de la vella de que parlem especula amb que si la imputació de malversació queda invalidada en la vista oral, gràcies al testimoni de càrrec d’Hisenda, i la sedició i les sentencies queden devaluades, l’indult serà la manera més fàcil de sortir del que quedi d’atzucac. Ara bé, perquè aquest compte de la vella no fracasi alguna penyora deu existir de que l’indult no serà paper mullat. Jo m’atreviria a dir que si finalment Sánchez se’n surt amb la seva, en algun indret s’haurà fet l’encaixada del milió. No cal pas que ens emboliquem ara en debats de mai acabar; el que sigui ja ens ho trobarem. I, per cert, estaria bé que a la Montcloa es preguntessin si no fora un gest propi d’un govern socialista deixar escampar la boira els presos polítics amb l’excusa de les properes festes i fins que siguin cridats a judici. En cas que en Sánchez no s’hi apunti a aquesta suggerència humanitària potser que sospesi l’impacte mediàtic negatiu per a la democràcia espanyola avui en mans socialistes, que el món sencer sàpiga que per Nadal Espanya manté presos polítics preventius engarjolats. Qui sap si no li convé al socialisme al poder actualitzar el compte de la vella després d’avaluar-ne les conseqüències de portar la venjança i l’odi polític fins a extrems tan miserables com convertir en rehens els presos polítics.