PROPOSTA DE
REFLEXIÓ (dimecres 7 de novembre de 2018)
- Cada vegada ens van quedant
menys agafalls on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on
es troba la veritat. Un d’aquests aferralls, de petits pensava que era la llei
perquè la veia com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i
el mal, el just i
l’injust. Potser estava influenciat per la llegenda o la fantasia
d’aquelles “taules de la llei”, que Déu mateix confià a Moisés en forma de
manaments gravats en foc en una pedra, que eren taxatius, inflexibles, sense
interpretacions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i
la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant
la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat sota la llei
dels pares i dels mestres, en fer-me gran els pardalets van aixecar el vol de
sobte, exactament el primer dia que vaig descobrir que a la vida real no tot
està pintat en blanc o negre, sinó que també es tenen en compte infinites
tonalitats de grisos, blaus, verds... I que tampoc el concepte d’allò que era
just o injust estava tan definit, ni era tan estricte i encarcarat com em
creia, mentre del món només n’havia vist per un forat un racó pintat de color
rosa. Descobrir que en matèria de llei i de justícia, entre d’altres qüestions
morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre amb què es mira,
he de confessar que em va fer un gran efecte i em va decebre profundament. Quan era una criatura babaua
devia ser tan innocent que creia que a tots els assassins, lladres, violadors,
etcètera, la llei els hi donava els passava pel mateix adreçador perquè la llei
era igual per a tothom. Però quan la realitat em va obrir els ulls vaig descobrir
que la tipificació del delicte i la sentencia definitiva del càstig a purgar
“tot depenia” de l’advocat que et defensés, dels atenuants o eximents que es puguessin
treure de la màniga, algunes vegades inclús de quin peu s’havia llevat el
jutge, de l’alarma social, de si els mitjans o la xarxa ja n’havien fet un
judici paral•lel del cas i de tants i tants imponderables que l’administració justícia
acaba traient de polleguera als ciutadans administrats, fins a l’extrem de
donar la raó a aquell diputat andalús que no va poder-se aguantar més la indignació
i va exclamar, fa més de vint anys, que “la justícia en el fondo era un
cachondeo”.
Avui, per
desgràcia, aquesta sensació d’inseguretat jurídica m’ha tornat a envair, suposo
que com a molts altres ciutadans d’aquest país de vergonya, que han quedat
perplexos davant l’esperpèntic sainet que han representat 27 magistrats del
Tribunal Suprem durant dos dies, amb la qüestió de a qui correspon pagar els
impostos derivats del registre d’una hipoteca. Com que estic tan emprenyat i
podria desbarrar, permeteu-me que us reprodueixi, perquè tot ho vaig deixar dit,
part de la reflexió publicada al blog fa disset dies, sota el títol: “QUE POC DURA
L’ALEGRIA A CASA DEL POBRE!
“ Els il•lusos consumidors que
varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia
doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar
l’impost d’actes jurídics documentats, declarant en la nova sentència tot el
contrari i que era la Banca qui tenia de rascar-se la butxaca, no se’n saben
avenir de la nova marxa enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores
després d’haver donat la raó als pobres. La paralització de la sentència posa a
la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en definitiva, la
credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les hipoteques va
en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més còmic de la
història. Que la sentència suposava un gir radical en la jurisprudència vigent
fins llavors i que, per tant, tindria una important repercussió econòmica -
positiva per als clients i negativa per als bancs -, se sabia de sobres quan es
va dictar després de mesos d’estudiar els recursos dels consumidors a la
doctrina anterior. ¿Què va passar en 48 hores perquè el sis doctes jutges frenessin
en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva
decisió en contra de la Banca, decidissin passar la patata calenta al Ple del
Tribunal? Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat, de la
conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” – el senyor Carles Lesmes,
potser? - i el president de la Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en
els que us en rigueu dels que creiem en l’existència dels “dotze apòstols”:
s’ha de tenir molt de poder i autoritat per convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem
faci el ridícul més espantós tirant enrere una sentència publicada i ferma, que
per la transcendència social i econòmica del seu contingut es de suposar que els
sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà. Per altra banda,
que una Banca que l’any passat va generar beneficis, superiors als 15.000 milions
d'euros s’esparveri perquè les conseqüències de la sentencia pot representar-li
la ruïna és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal
de la Banca les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions
d’euros, import que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a
costa de retallar una mica i temporalment els seus beneficis. Sacrifici que es
veu no podien acceptar de cap manera, perquè en l’opinió dels capos bancaris,
es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap
d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís de ponderar la histèria
gremial recordant que una Banca en fallida pel seu mal cap, fa vuit anys va ésser
rescatada del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els
consumidors espanyols. Préstec si us plau per força que, a l’inrevés dels
hipotecaris, la Banca ni n’ha tornat una engruna ni pensa fer-ho. Una mostra la
tenim amb Bankia que va costar un ronyó i mig treure-la de l’aigua i l’any
passat va declarar 800 milions d’euros de benefici, dels quals no consta que en
destinés cap partida a rescabalar el deute pendent amb la societat espanyola.
És cert que no sabem com acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre
els pobres pagarem els plats trencats amb diners o dinars, perquè els estats
majors de la Banca s’han passat la nit del lloro maquinant com repercutir al
client els costos d’una sentència desfavorable, inventant-se comissions compensatòries
o reestructuracions de més oficines, amb l’excusa de la cada dia més eficaç i
despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines intel•ligents que ni
fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any. I que no
s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant que no les sap
utilitzar”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada