ELS ÚLTIMS ESPERNECS D’UNA CLASSE MITJANA MENESTRAL I TREBALLADORA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 de novembre de 2018)

- Amb l’anunciat mutis de l’escena política europea de la cancellera alemanya Merkel, la classe mitjana dels països més tocats per la crisi que va sobreviure a empentes i rodolons a la doctrina d’austeritat predicada per la dona forta de l’UE, no sap si pot o no deixar de tremolar. Perquè la caiguda de la seva “bèstia negra” es tem no garanteixi que arrossegui també amb ella els tecnòcrates que, en un moment donat, s’encarregaren de fer la feina bruta que els governs volien evitar entomar personalment per por que les protestes els esquitxessin perjudicant les seves perspectives electorals, de manera que per a no embrutar-se directament les mans van delegar, temeràriament al meu parer, les seves competències executives en els buròcrates del banc central i en els alts funcionaris de la comissió europea, els quals van acabar abusant de la carta blanca que se’ls hi havia donat i segrestant la iniciativa dels mateixos governs per fer-los pagar el preu de donar la cara i fer veure que eren ells, els tecnòcrates i no els polítics, els dolents en la pel·lícula de les retallades i estrictes controls pressupostaris.

Per culpa de la doctrina d’austeritat impulsada sobretot d’una cancellera Merkel extraordinàriament amatent que la crisi financera mundial no acabés contaminant l’estructura bancària alemanya, molt fràgil especialment pel que fa a la xarxa de les caixes d’estalvi, s’obrí una escletxa tràgica entre rics que es feien més rics i pobres que acabaven a la misèria. I aquesta bretxa fou la que engolí la classe mitjana que no solament era un dels principals motors de l’economia, sinó també una dinamitzadora del consum. Però en disminuir el poder adquisitiu de les persones s’esmorteïren les ganes de consumir per consumir i l’estabilitat anímica dels negocis i empreses en mans de la classe mitjana, que foren les més castigades pel tancament de l’aixeta del crèdit, s’esquerdà paral·lelament a l’augment de les protestes al carrer i els brots de populisme envaïren la política dintre i fora dels parlaments. I no fa pas massa, tanmateix, començà a traspuar com una taca d’oli una corrent important d’opinió pública - representativa i qualificada -, que considerà complicat que el sistema democràtic tal com estava concebut pugues sobreposar-se al populisme i al radicalisme ultra amb una classe mitjana afeblida, engolida i sacrificada com a víctima propiciatòria en el tabernacle d’una tecnocràcia sense sentiments. A la meva manera de veure, doncs, el sistema democràtic liberal tal com el coneixem avui té els dies comptats si les persones que treballen dur, amb entusiasme, respectant les regles de joc, pensant només en la prosperitat de la família i de la societat en la que viuen, no són recompensades pels serveis prestats quan necessiten crosses en forma de crèdits - no d’almoines ni de subsidis - perquè els seus negocis comercials o de serveis i petites empreses no hagin de baixar portes, com per desgràcia va passar a bastament i encara passa.

Aquella afirmació triomfalista del polític britànic John Prescot, l’any 1997: “ara tots som classe mitjana”, seria molt complicat de subscriure-la avui perquè l’empobriment sistemàtic de la població pesa com una llosa i castiga amb duresa l’economia, la qual si bé és cert que amb prou feines comença a refer-se no es pot treure la por al cos que en qualsevol moment tot faci un pet com un gla, considerant els personatges esbiaixats que porten el pòndol de la política mundial, la majoria dels quals dubto que girin gaire rodons. La recuperació, doncs, fa de mal dir que aixequi el cap en aquestes condicions d’incertesa i falta de lideratge. És cert que moltes economies prosperen, però també ho és que bona part del creixement productiu és gràcies als baixos salaris de la mà d’obra emprada, tant és així que en països industrials capdavanters, com per exemple Estats Units, un de cada quatre obrers es considera mal pagat. A altres indrets no és gaire més diferent el panorama: al Regne Unit, la proporció de descontents amb el que cobren és un de cada cinc, i a l’Alemanya de la prodigiosa Merkel són un bon grapat de centenars de milers els obrers que trampegen la seva economia domèstica gràcies als “minijobs” i d’altres invents per l’estil. Repeteixo, a la meva manera de veure, hi ha dos indicadors bàsics per mesurar la bona salut econòmica dels països desenvolupats: la prima de risc (principalment a Europa que en viuen pendents com bojos) i el bon o mal humor de les classes mitjanes. Dispenseu-me els lectors que us heu considerat o encara us considereu membres de la classe mitjana, que en aquesta reflexió destil·li tant de pessimisme; però és que les previsions de diferents organismes internacionals indiquen que l’any 2020 – el tenim a tocar - prop de 450 milions de persones a Europa, EUA, Japó, Canadà o Austràlia, que han gaudit o gaudeixen d’una vida més o menys arreglada treballant i emprenent, es veuran desnonats d’aquesta zona de confort si alguna nova generació d’estadistes autèntics no hi posa remei, proclamant amb tota solemnitat i sense concessions a la parròquia que el diner fàcil no existeix, que de miracles no n’hi ha i que l’èxit és conseqüència de la tenacitat, del talent, de la innovació i de proposar-se aconseguir l’excel·lència en tot els projectes que s’emprenguin i en totes les tecles que es toquin.