PARLEM D’ESCANYAPOBRES, PER A NO ANAR AMB EMBUTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 de novembre de 2018)

- Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament en societat no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes ni complicacions; un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però malauradament resulta, segons he observat sovint, que molts dels que miren tan prim amb el vocabulari només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i més convencional que parlar clar i qualificar, sense pèls a llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva en favor dels peixos grossos i com sempre toqués el rebre a les mateixes sardinetes. L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se’n sap res de ningú que hi hagi estat, sinó que pretenia la materialització del dret de totes les persones, pel sol fet de ser-ho, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida sense limitacions de qualitat o d’eficàcia. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, estiguessin condicionades en funció dels recursos econòmics, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom hi tingués accés contribuint en la despesa en la mesura de les seves possibilitats, partint de la base que aquells que més tinguessin contribuïssin proporcionalment a la seva riquesa perquè els pobres també poguessin sobreviure a les malalties, no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i morissin dignament.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret prioritari de les persones, em semblaria just que deixéssim d’anomenar “beneficiaris” els que han de repenjar-se per pura necessitat en els serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent un trist distribuïdor d’obres de misericòrdia. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar a privilegis, a sobresous escandalosos o a rectories públiques, acaparat tot plegat a dojo i amb avarícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres penjada del front. Perquè, en definitiva, pleguem de deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes, ja que els únics perjudicats per les anomenades polítiques d’estalvi o d’austeritat són els pobres i no només els de solemnitat, els que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, en pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable de la classe mitjana menestral a causa de l’abandó institucional davant de les dificultats, quan van mal dades, dels ciutadans que més han contribuït a crear riquesa pel país.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques que obliguen els ciutadans més indefensos, si us plau per força, a estrènyer-se el cinturó, les volien justificar aquelles “eminències” com assenyades i convenients pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, el Banc d’Espanya té la barra d’assegurar que apujant el salari mínim s’empobrirà la societat; i des d’alguns cenacles s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el sistema públic de pensions; o el Tribunal Suprem avui es desdirà d’una part de la sentència ferma que no va agradar als poders fàctics perquè afavoria el ciutadà hipotecat enfront de la Banca usurera. Tanmateix, no són pas comptables honestos ni competents gestors els que amb l’excusa de quadrar balanços esquerps pretenen reduir la despesa social per inassolible, sinó panxacontents polítics de carrera i funcionaris vitalicis que només malden per a no perdre pistonada en la competició esbojarrada cap a la supervivència del seu estatus personal que els hi obre les portes de l’establishment i mantenir-se per sobre del bé i del mal. Ja em faig el càrrec que si algun d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà gens que el titlli d’escanyapobres; però a la meva manera de veure no tindrà més remei que posar-hi fulles perquè això és el que va fer i fa exactament, sigui per acció o per omissió, sabent-ho o ignorant-ho. Ara bé, sabeu què encara em fa més fàstic? Que aquests escanyapobres no vulguin perdre la seva estabilitat econòmica i social - incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories que gaudeixen, de les quals se n’aprofiten perquè no són burros -, en la sostenibilitat del sistema i en el “be comú”. I em fan fàstic perquè alguns d’aquests escanyapobres, els pitjors, no són res més que polls reviscolats, com dirien els avis, que es neguen a acceptar que no hi ha “bé comú” superior a procurar el benestar de les persones, perquè temen que si disminuïssin les persones que ho passen magre seria a costa dels seus capricis i privilegis. Que els bombin, doncs!