Follow by Email

dilluns, 20 de juliol de 2015

UN VENT MOLT FORT - tast literari

UN VENT MOLT FORT – Narració premiada en el X Concurs “Somnis Daurats”

Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot i m’ha desvetllat. Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, d’aquells tan emprenyadors que no es deixen convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples l’evocació empegueïda d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys, al mas dels avis. És un record que m’ha atordit, encara després de tant de temps com ha transcorregut, per la seva precisió i minuciositat. Trasbalsat com estic pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Manresa, no sol bufar mai tan esvalotat, és com si revisqués des de l’àtic del poble Nou estant, aquelles meues primeres escaramusses amb les rufagades. Durant una llarga temporada, he de confessar-ho, em va inquietar l’experiència d’una nit en especial de les moltes que vaig passar al mas dels avis; però a còpia d’emmagatzemar noves vivències ja havia endreçat aquell malson tan amoïnador al calaix dels records caducats. Fins avui, és clar, que ha reviscolat com si li haguessin donat corda o hagués eixorivit d’una bursada subconscient del rebost atapeït d’olors, de sorolls, de sentiments i de percepcions de la meva infantesa, on es devia haver esgarriat. No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar les teranyines del que recordo d’aquella nit tan particular; i tinc la sensació que potser nomes escrivint-ho em desempallegaré per sempre.
              La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample. Redéu com bufava! En pondre’s el sol encès i flamejant impropi d’un dia de tardor més aviat pansit, aquell temporal tan bèstia que s’apropava amenaçador va donar la primera guitza d’advertiment aixecant una polseguera colossal que arrossegava, vés a saber des d’on, rebolcant-la pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels arbres, les quals podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar per entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs emesos per dotzenes dels esperits turmentats, que precedeixen les glopades. Els carrers estrets del poble, a les afores del qual tenien el mas els avis, reptaven el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis d’una mena de concert salvatge, executat  per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho feia contra l’escullera del port, de tant en tant, alguna barca mal amarrada que es quedava a la deriva, a mercè del temporal. Finalment, el terrabastall prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i enfuriat,  serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha transformat en tramuntana, la germanastre dels huracans.
            Aquella nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas, havent sopat vaig pujar a les golfes passar-hi la nit, trascolant fantasies en companyia dels fantasmes familiars dels quals m’havia fet amic. Al mas m’hi passava, de petit, llargues temporades perquè em calia fer cures d’aigua de mar, que m’havien receptat els metges per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell, la qual, per cert, aquelles periòdiques remullades de salobre només van servir-me per alleugerir-la i dissimular els efectes més pocs estètics; però encara avui em martiritza i m’estigmatitza una recaiguda de tant en tant. El meu jaç preferit, en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o potser de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, en ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir esgarrifances de voluptuositat, baldament no tenia edat per entendre una sensació tan complicada i, simplement, m’agradava perquè m’hi feia sentir bé. En rebolcar-m’hi aquella nit ventosa que no em deixava enganxar el son, vaig notar com la pell se’m posava de gallina al percebre les fortes manxades filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu caparró d’infant compulsivament bellugadís i intrigat per tot el que no entenia i que m’esgarrifava tant com em seduïa.
         Els udols del vent arrancaven de lluny i podia notar com la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava, rebotant d’un costat a l’altre dels carrers estrets, ressonant de la mateixa manera com espetegava l’escopeta de l’avi quan em portava a caçar llebres o perdius. Resguardat dessota dos o tres flassades, em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut perquè aquell vent enfollit no em descobrís espiant-lo i m’estripés de cap a peus. Jo no vaig saber-ho fins a mig matí, però quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que a la paret del Soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de caça el cos d’un foraster, que ningú sabia d’on havia sortit. La finca dels Casadevall, que com si diguéssim eren els peixos grossos del poble, tocava a la propietat més modesta des avis, partionades les terres de cadascun per l’anomenat rec del mal pas.
             - Ha degut matar-lo algun galifardeu arravatat pel vent i, potser també, amb un trago de més, ja que qui ho hagi fet no ha pas mirat prim, el Déu que el va parir! L’ha ben cosit a trets, a aquell paio! - vaig escoltar com es desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com una metxa. I la baba que se l’escoltava atenta, entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola que era el seu esmorzar de tota la vida, fos el dia que fos i fes fred o calor, li va replicar: – No sabria pas dir-t’ho perquè s’ha m’ha acudit, però mira què penso: ¿i si el mort d’aquesta nit tingués res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Oi que tampoc no se n’ha sabut res més des d’allavonces?
        - Prou que podria ser, però no crec pas que en Gori hi estigui embolicat, si és el que m’estàs bufant a l’orella, que ja et veig a venir. Tot i que les que sempre garleu més del compte vàreu fer córrer la brama que aquella pobra dona estava embolicada amb l’hereu dels Casadevall i que qui li havia donat la pallissa era el seu antic manso, jo no me l’he pas creguda mai aquesta xerrameca.
      - Déu me’n guardi d’aixecar falsos testimonis o d’engreixar xafarderies! – va ficar-hi una altra vegada cullerada la baba, que era molt fantasiosa; això sí que ho tenia i potser jo li he heretat aquest capteniment -, però si fos veritat que el paio que han mort avui, tingués quelcom a veure amb aquella mossa, et faria pensar una mica, oi?
      - Reconec que tot plegat està una mica enterbolit i que no té volta de fulla que qui li ha endegat els trets no és pas un gàngster de la quinta forca, sinó algú que para més a prop; fixa’t si no que, per passar comptes, ha fet servir una eina de les nostres, una escopeta de caça. Veuràs com els del tricorni no trigaran a passar revista de totes les hi ha declarades al poble, si més no per justificar que fan alguna cosa.
       - Recony, només faltaria això, que a sobre sospitessin d’algú d’aquí!" – va remugar la bava.
      Escoltant aquella conversa dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot després de mitja nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven i que tanta poca gràcia els hi feia. De manera que ja mai més vaig poder treure’m del cap la teoria que les emprenyades del vent, sempre tenien quelcom a veure amb bretolades tan misterioses com la d’aquella nit. Potser sí que només fos una criaturada de les meves, no dic pas que no; ja que quan era petit m’havia deixat encaterinar per l’ambient propici a fer castells de cada cosa de nou que descobria al mas, ja que en aquella època tot em semblava enigmàtic i misteriós. Però ja us ben asseguro que quan sento bufar fort el vent durant la nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, preguntant-me què o qui l’haurà fet tan grossa com per enfurismar-lo i desitjant que se’n penedeixi aviat, perquè el vent pugui anar-se’n a joc.
            Havent dinat, la tramuntana va anar clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a fer un tomb per la platja. Desafiant les últimes espernegades d’un vendaval a la baixa, em vaig posar a caminar en direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del qual m’havia fet l’amo perquè era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols, amb l’esperança que alguna vegada m’hi acompanyés la meva amiga Baldufa, sense que en Narcís s’hi fiqués pel mig, fent d’espelma. Malgrat us sembli que vull fanfarronejar, calia coratge a la meva edat per passejar vora el mar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda. l és que el vent, esvarant-se a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves, se’t ficaven a l’ull esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades. Jo caminava de reculons, tal com m’havia ensenyat l’avi que s’havia de fer quan bufava vent fort, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva complicitat d’amic perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués l’esquena amb un capgirell enjogassat i em fes trontollar. En travessar per davant del Soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el plomatge i ella, que potser fos la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.
         Encabat d’arribar al meu refugi de la platja, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya de boira m’enterbolís la vista. Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint. Emparat darrera la panxa d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria enfebrada, d’aquelles que es fa difícil d’explicar en poques paraules. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que a aquell forat de l’Empordà sempre feia mal temps, sigui per naps o per cols. - Quan no fa el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí, per si ho voleu saber. I pareu d’emprenyar, cony! – va sentenciar, deixant-los a tots parats per l’orgull com ho va dir. Vaig tardar anys a entendre el sentit del rampell de la baba. I encara avui no n’estic pas segur del tot que l’hagi entès.
           La tramuntana, amb la que vaig aprendre a conviure per força durant la meva infantesa i una bona part de l’adolescència, sempre que es retirava rabent s’enduia mar endins la brutícia lleugera dipositada a la sorra; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines i deixalles més difícils d’arrossegar malgrat haver-les emborratxat amb el seu alè potent i d’haver-les flagel•lat pels quatre costats, intentant en va fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindria, però que entonava els ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades amb espurnes de melangia i de lucidesa alhora, que els ensibornava i estigmatitzava per sempre més amb aquella cançó enfadosa que a la gent de l’Empordà se’ls pot dispensar tot perquè estan “tocats pel vent”.
        - No podem dissimular la subtilesa barrejada amb aspror, un tarannà tan especial que ens regalima als que som d’aquí, tant en la manera de pensar, de camejar i en tot el nostre posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les beceroles no ho podran comprendre mai i sempre confondran els nostres rampells sovint genials, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava per fer-me confidències, amb l’orgull, la murrieria i la sornegueria dels que creuen saber-ho tot. Però jo era tan petit  que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir i em conformava aprenent les seves paraules de memòria. És ara, després de tants anys, que puc començar a entendre-ho.
            Malgrat tingui arrel femella, sempre he estat convençut que la tramuntana és un vent mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera l’albera o traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com un carreter perquè per molt que sembli que s’afanya, sempre arriba tard allà on va. Però a mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’ajeia exhausta arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil•litat, de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor de descriure al peu de la lletra aquella sensació. O potser sí, llamp me mau!, que m’hi atreveixi: és com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un plegat, en un arc de sant Martí, calant-li foc pels quatre cantons.

FI

dimecres, 15 de juliol de 2015

TANCAT PER VACANCES

El Blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” restarà tancat per vacances des de demà 13 de juliol fins al 17 d’agost. 
Encara que a contracor he d’admetre que necessito una bona carregada de piles i, per tant, aquestes vacances me les prendré no per gust, sinó per necessitat. 

diumenge, 12 de juliol de 2015

DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ (publicat març 2012)

*** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 12-07-2015 ●
QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS?
DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ (publicat març 2012)

● Veus interessades que mai se sap d’on surten, però que sempre bufen en la mateixa direcció, han fet córrer la brama - amb tanta insistència que s’ha convertit en dogma -, que l’origen de la crisi rau en que les autonomies tenen les mans foradades i que, per tant, dejunar una mica és la medicina adequada perquè posin seny i no malgastin. Quan, en realitat, l’augment del dèficit públic ve donat per la caiguda dels ingressos corrents i, per tant, el dèficit és una conseqüència i no pas una causa de la crisi. Per aquesta raó, des de Catalunya s’insisteix tant en el pacte fiscal: perquè és l’única manera de garantir-nos uns ingressos que ens permetin créixer sense haver de passar angúnies. El que passa és que des del govern central surten amb la cançó enfadosa de la solidaritat, i que qui més riquesa remena és qui més n’ha de repartir. La musica no es que sigui tronada, sinó que els musics són uns sapastres que només han aprés una partitura que toquen a totes hores. Però la mare dels ous és que de la solidaritat amb la resta de l’Estat, pel que respecta a Catalunya, només se’n pot començar a parlar a partir d’equilibrar les balances fiscals. La quantia de la contribució a la solidaritat no és una qüestió tècnica, sinó política; una qüestió que passa també, entre d’altres factors, per l’empatia que els ciutadans espanyols s'hagin guanyat dels ciutadans catalans. Diguem-ho clar!

● A la meva manera de veure, utilitzar precisament la paraula “solidaritat” en sentit abstracte no ajuda a centrar la qüestió en les seves estrictes dimensions: un fons d’anivellament en el qual hi participi tothom, per garantir en tot el territori una prestació equitativa pels serveis bàsics. Però s’ha de posar un límit a la contribució catalana perquè sota la solidaritat no s’encobreixi un espoli fiscal fragant, deixant-nos sense recursos mentre s’aboca el sac en altres territoris, sovint per finançar capricis. No és un problema nou; aquest greuge ve de lluny i la resposta del govern central sempre és la vexació: ens volen tapar la boca amb la cantarella que si no arribem a finals de mes perquè som uns malgastadors ja ens faran bestretes. És a dir: a sobre es vanten de fer-nos almoina amb els nostres diners. En aquestes condicions, esperen que els catalans es resignin i s’empassin la indignació?


● I quan des de tota mena de cavernes mediàtiques, els poders fàctics intenten grapejar el legítim orgull de la societat civil d’un país amb vocació de nació, no ha de sorprendre que s’estigui covant un sentiment de sobiranisme que tard o d’hora esclatarà en un clam alt i clar; un sentiment que, per desgràcia, una classe política encegada no sap o no vol prendre’s en serio. Ara mateix estem en ple funeral d’un gegant amb peus de fang - Bankia - que segurament arrossegarà l’economia a mal borràs. Fa mesos que veiem ensorrar-se - innecessàriament en alguns casos - unes Caixes d’Estalvi que, abans de desembarca-hi polítics-corbs als consells d’administració, eren l’exponent de una societat civil sana i ansiosa de crear riquesa per a la gent del seu territori. Tanmateix, ningú sembla atrevir-se a posar noms i cognoms als culpables d’un fracàs que frega el delicte, i que té el seu origen en les operacions especulatives i d’expansió histèrica durant els anys de la bombolla immobiliària i del diner fàcil, les quals han portat al col•lapse. En un país democràticament madur, tots aquests gestors de pacotilla i els seus respectius guardaespatlles polítics, com a mínim haurien passat per una comissió investigadora. En canvi, a Xauxa bis, pleguen folrats amb indemnitzacions i pensions milionàries. No és amb antiavalots, doncs, com han d’impedir que els indignats surtin al carrer; és fent les coses ben fetes i escarmentant d’una vegada als aprofitats lladres de coll blanc, començant per fer-los tornar fins a l’últim cèntim que no s’hagin guanyat honradament. A Catalunya, en canvi, alguns d’aquest depredadors fins i tot conserven la Creu de Sant Jordi a la solapa. I si quan totes les coses dolentes eren culpa de la dictadura ens consolàvem anant a respirar aire pur per Europa, ¿avui podem tenir l’esperança que des d’Europa ens vindran les solucions, si davant de moltes de les seves institucions hi han homes de Goldman Sachs, aquell banc de negocis quins assessors són els culpables, per exemple, de que els grecs entressin a l’euro maquillant el seu deute sobirà? A més a més, el govern alemany que és qui dicta les normes d’austeritat no té cap macroeconomista al davant. El màxim bruixot d’aquest aquelarre, Schäuble, és un advocat que està orgullós de ser-ne i de no entendre’n un bull de mercats. Per rebaixar la sensació d’incertesa que justifica la indignació faria falta tenir referents polítics creïbles i no només retòrics. Mentre no sigui així, serà complicat que la gent es resigni a tenir paciència i encomanar-se a sant Pancràs, sense treure el santcristo gros.     

divendres, 10 de juliol de 2015

PER QUÈ SEMPRE TOCA EL REBRE ALS MATEIXOS?

● Feien notar els xafarders dels esdeveniments grecs de la darrera setmana, que poca gent d’upa o de certa posició social es va veure fent cua als caixers automàtics; cosa que no m’estranya encara que em sorprèn si, en teoria, el “corralito” havia agafat tota la població amb els pixats al ventre. Ja se sap que quan van mal dades sempre solen ser els mateixos a qui, més tard o més d’hora, per activa o per passiva, toca el rebre. Ningú s’explica ben bé el perquè d'aquest misteri o la trampa del joc de mans, però tothom en té una idea força aproximada; no obstant pocs s’atreveixin a desemmascarar els farsants, quasi bé sempre per por de que els seus amics influents els fiquin en alguna llista negre i encara ho passin més malament. Les discriminacions positives en favor de qui té padrins, o simplement amics o coneguts en alguna part de l’engranatge de la maquinària, es fan paleses en tots els nivells de l’administració pública; normalment amb subtilesa i tanta hipocresia que no deixa cap dubte que un tarannà semblant no s’improvisa, sinó que ve de tan lluny que es podria dir que ja forma part del sistema, malgrat en sigui una anomalia de les grosses. Per molt que es vulgui presumir, doncs, que tothom rep el mateix tracte, la veritat és que qui té la sort de formar part de l’establishment social sempre disposa de dreceres per evitar cues, molèsties i, fins i tots, per amorosir la severitat de les penitències. Sense anar més lluny, els ancians que han estat víctimes de la darrera estafa organitzada entre advocats i notaris xoriços, per quedar-se amb llurs cases a canvi de la promesa de vitalicis de pacotilla, de ben segur criaran malves quan se’ls declari oficialment víctimes i se’ls hi reconegui el dret a una indemnització per la putada, mentre que els delinqüents de coll blanc que han sopat dues vegades a la seva esquena marejaran la perdiu de la justícia, amb totes les martingales del món.

dijous, 9 de juliol de 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (19) – L’ALTRA CARA DELS DESNONAMENTS

● Mentiria si us digués que el testimoni d’avui l’he trobat a l’atzar, mentre passejava. Aquesta vegada me l’han recomanat amb aquest repte: a veure si ets capaç de posar-ho al teu blog. De reflectir-ho, cap problema; el que no sé és si servirà d’alguna cosa. Però aquí teniu el que un home rondant els setanta em va explicar ahir, amb un gran sentiment d’impotència:


“Jo i el meu germà Sebastià érem uns modestos paletes que treballàvem pel nostre compte fent feinetes de manteniment i de rehabilitació, sense més pretensions que anar tirant. Podíem haver-nos complicat la vida amb obres de més envergadura però calia entrampar-nos amb els bancs, llogar treballadors i carregar-nos de maldecaps innecessaris per a qui només pretenia assegurar un bon passar a la família i fer un petit racó per a la vellesa. Molts companys ens tenien per poc llençats en no atrevir-nos a muntar una empresa constructora - amb les facilitats que et donaven per manllevar capital - i fer diner a cabassos; vet aquí, però, que nosaltres ens conformàvem amb menjar menys i pair bé. Si tinc de dir la veritat, a mi que tenia dos fills no us negaré que m’havia ballat pel cap més d’una vegada la temptació de picar més alt; però el meu germà, que no tenia descendència, m’ho treia del cap sempre al•legant que per ell i la dóna ja en tenia de sobres. I com que gràcies a Déu la feina ens sortia per les orelles i no teníem de patir per cobrar-la trinco-trinco, no ens vàrem voler posar en llibres de cavalleria... Això sí: per allò d’assegurar-nos el dia de demà, tenint en compte que els entesos deien que la millor inversió era el totxo, vàrem decidir que sempre que es posés a tret la xamba d’un pis de segona mà a bon preu ens el quedaríem per rehabilitar-lo a estones lliures i posar-lo a lloguer. De manera que tots els estalvis els vàrem anar  invertint en pisos d’aquesta mena, i amb els quatre o cinc lloguers que acabàrem reunint cada germà ens quedava un coixí maco per quan fóssim grans... En Sebastià no hi va arribar al retiro, perquè una malaltia se’l va endur abans d’hora, però prou bé li van anar els diners de la venda de dos dels quatre pisos seus per provar a la desesperada tota classe de remeis alternatius i tractaments miraculosos. I la meva cunyada pot anar fent la viu-viu entre la pensió de viduïtat de pa sucat amb oli que li ha quedat i els dos lloguers que cobra cada mes mentre li durin, que ara amb la meva experiència la pobra dóna ja té la por al cos... Jo em vaig retirar fa set anys amb la pensió mínima, perquè cotitzava poc com autònom però amb els lloguers dels quatre pisos que tinc pensava que ja em podien venir al darrera, i que si mai la dóna i jo teníem d’anar a raure a una residència sempre podríem negociar amb les escriptures dels pisos com a garantia... Tot hagués anat com una seda si no fos que amb la crisi he hagut de rebaixar els lloguers i, per postres, dos dels llogaters diuen que no poden pagar perquè estan a la misèria. Jo no dic que no sigui veritat que no tenen un ral, però jo no en tinc cap culpa que m’hagin fotut la meva jubilació enlaire i que, després d’haver suat la cansalada tota la vida per garantir-me un tranquil passar quan fos gran, ara resulta que no cobro des de fa un any i mig, i de la renda d’aquells estalvis que em tenien de resoldre la vellesa no només no en veig un ral sinó que encara em costen diners com aquell que diu... Em fan molta pena els llogaters, però en estar a la quinta pregunta no m’ha quedat més remei que recórrer al desnonament, ja que per les bones no hi ha qui els tregui ni amb aigua calenta. I amb la llei a les mans, ja en parlarem; perquè ara s’hi han ficat pel mig els de la plataforma aquesta de la Colau i jo, que només defenso el que és meu i que necessito per sobreviure, he de passar per escanyapobres i capitalista de merda... Digui’m vostè qui defensa els meus drets? I no es pensi pas que el meu cas sigui únic...”       

dimecres, 8 de juliol de 2015

35 ANYS DE FASTIGOSA ESTERILITAT O IMPOTÈNCIA

● Si sota aquesta estuba que ens deixa estabornits ens quedessin ganes de celebrar alguna cosa, podríem festejar que ahir es va consumar, per enèsima vegada en els darrers trenta-cinc anys, la impotència dels polítics de casa per engendrar una llei electoral catalana que arrodoneixi el desenvolupament de la democràcia, acostant-la cada vegada més a aquella definició de pissarrí: un home, un vot. I no podem tocar a bateig perquè els vots, encara que sembli que haurien de ser les criatures més innocents, tendres i pures alletades per la democràcia, en realitat no tots són igual ni valen el mateix. Perquè el fotut de la qüestió és que no tots els vots cotitzen en el mercat electoral al mateix preu i cada partit polític burxa per determinar aquest preu en funció dels seus interessos; ja que en el fons, la mare dels ous i el que importa als professionals de la política, és únicament amb quants vots es pot comprar un escó. Aquell principi tan maco d’un home un vot, en la pràctica ha degenerat en un concepte més mercantilista:  quan costa en vots un escó? I com que el preu no és el mateix a l’alt Urgell que al Maresme, per exemple, els senyors diputats obeint la disciplina imposada pels aparells dels seus respectius partits fan marxa enrere a l’hora de consumar l’acord.
                                                                                                     
● A la meva manera de veure, doncs, tanta gansoneria els hi hauria de passar comptes a ses senyories; però no sembla que ni des de la pròpia militància dels partits, ni des de les plataformes ciutadanes que s’han posat de moda per fotre canya segons com i a qui, s’hagi fet una pressió adequada i sistemàtica a un deixament tan fragant de les obligacions dels honorables membres del Parlament. Trenta-cinc anys són molts anys de fer el dròpol fugint d’estudi. Ja que per causa d’aquesta mandra, impotència o esterilitat col.lectiva, la democràcia va coixa i mal girbada. Perquè d’aquesta criatura que no acaba d’engendrar-se no només se n’espera per part de l’electorat una aproximació a l’ideal d’un home un vot, sinó també qüestions tan prioritàries com llistes que no estiguin tancades i barrades, o decidir en una segona volta la governabilitat definitiva del país o del municipi a través de votació directe de l’electorat, ara deixat de banda. Però, és clar, una llei electoral que contemplés totes aquestes millores destruiria la maquinària dels partits i el domini ferreny per part dels aparells dels partits dels seus càrrecs electes, dependència que no volen perdre ni en broma. Puix que, tal com us deia ahir parlant de la crisi Europa-Grècia, en la política cada vegada sembla que tingui mes importància que la ideologia i el programa, la puta pela i la parcel.la de poder segur. I, desenganyeu-vos-en, l’establishment dels partits polítics saben que de passar d’una llei electoral a una altra, s’hi juguen molts de calers i dosis considerables d’influència per tenir controlat el poder.     

dimarts, 7 de juliol de 2015

LA PELA ÉS LA PELA

● No voldria tacar aquesta reflexió diària de cinisme, però davant dos casos de rabiosa actualitat política – el desenvolupament de la crisi grega i la confecció d’una llista unitària per concórrer a les urnes el 27S -, em sembla que no podré evitar-ho, perquè em temo que en tot plegat, per desgràcia, serem testimonis passius de més d’un tic cínic en el comportament dels protagonistes. Pel que fa al cas grec - tal com ja vaig pronosticar dilluns passat en la reflexió “QUAN ES VIU DE MANLLEU, L’ORGULL TE L’HAS D’EMPASSAR” -, els vells somnis polítics del tractat de Roma de convertir Europa, a part de en un mercat comú que garantís el benestar als ciutadans europeus, en una potencia econòmica que es pogués tractar de tu a tu amb els nord-americans, s’han vist anorreats per una crisi econòmica que primer no varen saber preveure i desprès no han sabut resoldre amb criteris polítics, enlloc d’aferrar-se al principi que la pela és la pela i de renunciar a la darrera paraula en favor dels “dotze apòstols” que, com les bruixes gallegues ningú ha vist però que existeixen perquè la seva presència es nota, dels quals el FMI sol actuar de perfecte botziner. No sé com acabarà el conflicte grec, però quan a la taula de negociacions ja no s’hi asseuen homes d’Estat sinó, per una banda, vulgars creditors que per damunt de tot volen cobrar el deute vençut i, per altra costat, defensors de la utopia que primer són els drets de les persones que no pas les obligacions, francament penso que Europa té mala peça al teler.


● En quan a l’embolic que uns polítics murris – i un pèl cínics potser també, oi? - han buscat a les entitats sobiranistes, que de bona fe han entomat el repte de quadrar una llista – amb líders, sense o fent un poti-poti – que tingui més possibilitats de guanyar; com que malgrat tot la pela és la pela, tenint en compte que la principal font de finançament dels partits polítics són les subvencions estatals per escó i per vot, ¿creieu de veritat que els aparells dels partits no voldran tenir clar abans de beneir una llista unitària, unes quantes qüestions tan prosaiques com de quina manera s’haurà de fer el recompte dels vots per atribuir a un partit o a un altre el destí d’aquestes subvencions? Em faig càrrec que potser algú em titlli de cínic per plantejar aquesta qüestió ara, enmig d’una febrada per anar colze contra colze, però molt m’hauria d’equivocar si detalls pedestres com els que he exposat no acaben trencant el darrer plat bonic d’una unitat que per molt que es vulgui disfressar, llegint el dia a dia de les manifestacions of de record d’alguns dirigents es nota que el més calent està a l’aigüera. I ja que no bé d’una unça de cinisme de més o menys, em pregunto si el fet que hi hagi tanta dèria per una llista única, després d’haver-la descartat en un full de ruta anterior entre partits i entitats, ¿no serà perquè els partits que es confessen sobiranistes encara tenen més dificultats en posar-se d’acord en la redacció del text del preàmbul comú del programa electoral, fent palès el seu compromís amb la independència, el sentit plebiscitari de les eleccions i amb la governabilitat de Catalunya l’endemà del 27S? Perquè no s'entenen tantes ganes de marejar la perdiu, francament.  

dilluns, 6 de juliol de 2015

QUI HA DIT QUE LA TRUITA S'HA DE FER SENSE OUS?

QUI HA DIT QUE LA TRUITA S’HA DE FER SENSE OUS?

● La cuina catalana ha hagut d’acceptar molts de reptes per escalar i mantenir-se en el cim de la gastronomia mundial, però no crec que pugui sortir-se’n elaborant una recepta tan estranya com una truita sense ous, perquè o bé el resultat no serà una truita o el que en surti de la cuina no tindrà gust de res. Podríem parlar de fer una truita sense patates, però prescindir dels ous resulta inversemblant i, segons com es miri, no es tractaria ben bé d’un repte sinó d’una fanfarronada entre colles de cuiners malavinguts, jugant a veure qui la diu més grossa. La qüestió, però, és si mai algú va dir que la truita tenia de ser sense ous o si, en realitat, que calia posar tots els ous a la mateixa truita. ¿Perquè no comencem, doncs, pel principi, i busquem qui va dir aquesta bajanada de cuinar una truita sense ous? No es pot negar que un dels xefs principals del país burxà l’amor propi dels seus competidors proposant-los que en el proper concurs gastronòmic ajuntessin cadascun els seus ous en una paella comuna, per sorprendre els jurats de dintre i sobretot els de fora, amb una truita per llepar-s’hi els dits. Però també és veritat que els altres xefs primer s’escoltaven aquesta invitació a compartir els trastos més aviat com qui sent ploure, fins que a còpia d’anar insistint uns i replicant els altres, el xef principal va fer un pas més demanant a les societats gastronòmiques del país que decidissin mateixes els ingredients d’aquesta gran truita unitària, sempre que predominés el sabor que caracteritza la cuina sobiranista que avui està de moda. Llavors, un dels cuiners més ambiciosos va apujar el llistó de l’exigència culinària proposant que per fer aquesta truita els ous els posessin directament al seu gust les societats gastronòmiques. I d’aquí bé l’embolic: que algú ha fet circular la brama enverinada que el repte consisteix en fer una truita sense ous i no pas posar tots els ous a la mateixa truita.


● Deixant la ironia de banda, a la meva manera de veure la situació concreta del procés sobiranista, a l’espera que la societat civil elabori una recepta definitiva per concórrer a les urnes el 27S amb possibilitats de guanyar de carrer en base a la unitat, em comença a preocupar que el debat es centri en com s’han d’elaborar unes llistes electorals sense polítics, perquè no em consta que aquesta sigui la proposta de veritat. En qualsevol cas, per exemple, la consulta que es va sotmetre als socis de l’ANC no tenia una engruna d’ambigüitat i en cap dels principis inclosos en la resposta SI, es parlava de llistes sense polítics, sinó del menor nombre de llistes possibles, que aquestes llistes s’identifiquessin amb una marca comuna, sota un programa electoral compartit que contemplés un compromís clar envers la governabilitat de Catalunya i la continuació del procés constituent cap a la Independència després del 27S. En cap punt es parla explícitament de substituir els polítics en actiu per membres de la societat civil. I no es fa perquè, en el fons, tothom sap que els partits polítics són tan imprescindibles per tirar endavant el procés com els ous per fer una bona truita. El que reclama tothom - sigui sobiranista de tota la vida o que s’hagi apuntat al carro abans d’ahir - és que els partits deixin al marge els personalismes, les estratègies i el tactisme caïnita, per defensar inequívocament un full de ruta per abans i després de 27S, sense modificar-lo cada tres dies.  

diumenge, 5 de juliol de 2015

EM SAP GREU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR (publicat 30.11.2012)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   
● diumenge 05-07-2015.
QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS?
EM SAP GREU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR (publicat 30.11.2012)
● Molta gent no pot entendre els que quan toca mullar-se per assegurar l’èxit d’una causa es fan els desmenjats o els tiquis-miquis; sobretot quan consta que no ho fan per manca d’empenta, per mandra o per por, sinó simplement perquè es consideren un poc per sobre del bé i del mal o com expressen tan bé els francesos aquestes misèries: “au dessus de la melee”. Sabeu què vull dir, oi? Doncs, francament, aquest sentiment d’incomoditat el patim des de dilluns bastants ciutadans decebuts per l’estratègia post-electoral d’ERC. Potser em poso de peus a la galleda dient el que penso, però no seria honest amb els que seguiu el meu blog amb tanta generositat cada dia, ni coherent amb el seu propòsit d’explicar-vos les coses tal com les veig, ja que si amagués el cap sota l’ala penso que faria un trist paper d’estrassa. Si vaig titllar, des de bon començament, l’avanç de convocatòria d’eleccions per part de CIU com un rampell oportunista, amb la mateixa autoritat moral no m’he d’amagar de dir-li a la cara a ERC que ara no toca fer l’estaquirot ni l’espanta ocells. I no toca, per vàries raons:
- Primera: perquè durant tota la campanya ERC es va atipar de repetir mil vegades que allò que ens convenia als catalans era que CIU no assolís la majoria absoluta, ni tan sols una majoria còmoda, sinó que el que s’havia de fer era votar els candidats republicans per actuar com a contrapès de les retallades socials i com a gendarmes borinots perquè els convergents no es prenguessin a la fresca l’assumpte de la consulta secessionista. Molta parròquia de CIU va ser receptiva a aquest missatge assenyat, jo entre ells, i sense cap recança vàrem fer-li el salt a Mas per donar suport il•lusionat a en Junqueras.
- Segona: perquè ERC ara no pot ser tan escrupolosa amb no acomboiar-se per res amb CIU, quan per un trist plat de llenties va embolicar-se set anys seguits amb dos socis de conveniència, als quals per cert sempre va mirar de reüll perquè no se n’acabava de refiar, i tot per fotre els convergents que havien guanyat les eleccions, per la simple raó que no els poden veure segurament perquè són cosins germans. La seva parròquia, però, prou que els hi va fer pagar ara fa dos anys, amb escreix, aquell “menàge à trois”.
- Tercera: perquè si del que es tracta ara és d’abonar el terreny per quan més aviat sigui possible es faci el referèndum que ens encarrili cap a la independència amb garanties, cal un govern fort que representi tot el capital sobiranista sense escletxes ni va-cil•lacions, tocant de peus a terra. Un govern afeblit i sota sospita per part dels seus mateixos aliats naturals, no arribarà enlloc i farà riure a mig món. I el que és pitjor: en pot sortir escaldada molta gent de bona fe que s’han apuntat al carro del sobiranisme, en bona part per mirar de sobreviure a la crisi, puix no pas tothom es va moure perquè tenia arrels sobiranistes. És veritat que a la mítica manifestació de la Diada hi anava molta gent, però no oblidem les lliçons de la història: els conversos de darrera hora solen ser els més cridaners, però la seva perseverança i paciència és molt fràgil.
- Quarta: perquè, sobretot en relació a les prioritats dels conversos, abans de tirar al dret cap a l’aventura d’un estat propi, s’haurien de resoldre primer els estralls de la crisi sobre les persones, tenint en compte que qui ens té un peu a sobre i ens escanya ja no és només el centralisme espanyol, sinó l’avarícia dels creditors europeus que exigeixen cobrar-se la factura per haver viscut de manlleu com milionaris, i que ens passen per l’adreçador de l’austeritat sense contemplacions. I si no tenim un govern fort i valent que agafi el toro per les banyes per administrar amb tot el seny que sigui possible l’escàs marge de maniobra entre tants esculls, aquesta empresa acabarà a can Pistraus i s’haurà perdut una oportunitat única de sortir-nos-en. Fracassar perquè ens fa basca anar tots agafadets de la maneta, seria una derrota nacional històrica i potser irreversible. I això un partit que farda de responsabilitat, com ho fa  ERC pels descosits, no s’ho pot permetre de  cap manera. Jo, almenys, no el vaig votar perquè escalfés la trona de cap de l’oposició. Jo, com molts d’altres, li vàrem donar el vot perquè governés i perquè és mullés. Al cap i a la fi tampoc han sigut els seus resultats per tirar coets, ni tan sols dins del propi partit, perquè resultats millors ha tingut. Els quals tampoc, diguem-ho de passada, va saber administrar.

Em sap greu, però algú ho té de dir.

divendres, 3 de juliol de 2015

EN DEFENSA DEL "VÓS" COM A TRACTAMENT CATALÀ

● En un ple municipal de l’ajuntament de Berga, el regidor de la CUP Francesc Ribera “Titot”, a l’apartat de plecs i preguntes va fer riure a tots els assistents en adreçar-se al llavors batlle dient-li: “vós, Gendrau”. Aquest tractament, habitualment reservat a les persones d’una certa edat, va provocar les rialles de tothom, inclòs del propi interpel•lat que s’hi va tornar recordant al sorneguer ex-cantant dels “Brams” que: “vostè és una mica més vell que jo”. Aquesta anècdota sense més transcendència em dóna peu a reivindicar un tractament molt popular en altres èpoques a Catalunya, i avui injustament en desús, arraconat per carrincló i burgès. En Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic de la llengua catalana”, aquesta qüestió dels tractaments l'explica molt bé: - “Vostè” és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant, sovint merament respectuós, o fins  tot potser de cordial respecte. És el propi per a persones de sexes diferents i per als casos de diferència considerable d’edat o de posició social. “Tu” és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els qui ho són des de la infància: és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves, però que un tuteig precipitat i barroer pot resultar nociu en el progrés d’una amistat. “Vós”, en canvi, és un tractament cordial i decorós, alhora que expressa cert respecte amistós, adequat entre persones d’igualtat perfecta pel que fa a la posició social, al sexe i àdhuc l’edat”.

● Rovira i Virgili fou un altre acèrrim defensor de l’ús del “vós” en comptes del “vostè”, que considerava s’havia estès a les ciutats "entre senyors, mitjos-senyors i quarts-de-senyor”. Més endavant escriuria al diari “La Publicitat”(1924)  una editorial on no es mossegava pas la llengua: “- Som enemics convençuts del “vostè”. No solament ens sembla de mena poc catalana – es degut probablement a la imitació del “usted” castellà -, sinó que en el nostre llenguatge pren un so prim i inconsistent, com de cartolina”. Els francesos, quan varen fer la seva revolució tallant caps als aristòcrates i predicant la igualtat i la fraternitat, no varen apostar pel “tu”, sinó pel “monsieur”: és prou coneguda la frase de Dupin, president de l’Assemblea legislativa de França, en l’any revolucionari de 1848: “Siguem ciutadans i diguem-nos senyors”. En aquest al•legat en favor del “vós” voldria afegir tres testimonis: el d’en Víctor Alba, antic militant del POUM, que escrivia a “L’Avui”(1984) un article polèmic – Què n’hem fet del “vós”? – recordant que en temps de la república el “vós” anà desplaçant el “vostè”, considerat pels obrers “abominable tractament de servilisme”; tres dies després d’aparèixer aquest article, l’escriptor Avel•lí Artís Gener abonava la tesi del “vós” sense tremolar-li la mà: “Vostè fa tuf de botifler”; i uns mesos després J.M. Espinàs combatia l’empobriment col•loquial que “significa

l’ús exclusiu del tuteig per molts joves que el confonen amb un fals igualitarisme”. A la meva manera de veure, doncs, potser sí que com va fer en Titot a Berga s’hauria de treure de l’armari el “vós”, fins que la normalització de l’ús d’aquest tractament no aixequi rialles ni causi sorpresa.

dijous, 2 de juliol de 2015

A LA RECERCA DE L'ÀNIMA

● Diuen que un dia li van preguntar al doctor Denton Cooley, pioner en el transplantament de cors artificials, què era l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en donar la resposta: “un concepte”. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, pioner dels marcapassos i durant molts anys en la avantguarda de la cirurgia cardíaca, va ser més agosarat trencant el plat bonic de molta gent que amb tota bona fe es refien que les seves ànimes immortals pujaran al cel: -“jo no he trobat l’ànima en cap cor i si molt em burgeu, no crec que tampoc sigui aquest l’òrgan de l’amor”. Un poeta, de quin nom ara no re-cordo, va escriure que l’ànima era com una au lliure volant arran de mar. En alemany –“seele” - aquesta ànima-gavina quasi es podria materialitzar en la paraula; en francès –áme- l’accent circumflex dibuixa la imatge d'una ala batent el vent, però potser sigui en anglès – “soul” – com es defineixi millor l’essència idealitzada de l’ànima: buf, alè, aire que omple de vida.

● La idea d’ànima igual a esperit devia estar força assumida en l’antiguitat i així ho palesen les construccions funeràries egípcies. El cristianisme recull, en aquest aspecte, les doctrines de Plató i d’Aristòtil. Plató introdueix la idea que l’ànima s’ha de concebre com a divina, malgrat estigui tancada i presonera en el cos, i el cristianisme li compra la tesi afegint que el cos humà el va crear  Déu a la seva imatge i semblança. El document vaticà sobre la vida humana (febrer de 1987), referma el caràcter sobrenatural d’un concepte ànima que en certa manera sobrepassava la capacitat de comprensió del propi Aristòtil, que n'era un convençut de la seva existència, tant que li feia exclamar: “l’ànima ho és tot”. Personalment, estic més a prop de l’amargat poeta i lúcid espectador de la vida, en Paul Valèry, quan escriu desenganyat: -“si vostè veiés la meva ànima, no podria menjar...”   

dimecres, 1 de juliol de 2015

MILLOR QUE SIGUIS DELS NOSTRES

● En moments complicats es té la tendència natural a estar amb el teus. Acomboiar-te amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui penses que sempre te’n pots refiar, dóna seguretat i coratge. Des de petits simpatitzem més amb uns companys d’escola que amb uns altres, i de més grans tenim la nostra colla amb la qual compartim secrets i entremaliadures com si estiguéssim a l’adolescència. I de mica en mica aprenem a força de calbots que per anar per la vida hem de tenir clar quins són “els nostres” i a quins hem de considerar “els altres”. En principi, aquesta percepció d’afinitat, de pertinença i de complicitat tribal no és necessàriament negativa, si no porta més enllà de la sana competència, i no serveix per alimentar o desenvolupar ganes de confrontació, de marcar territori o d’exclusió. Lamentablement, un món en què tothom vagi de bracet cap a un objectiu comú és pura utopia i, per tant, el concepte “tots junts” cap allà on sigui perd pistonada enfront dels ferrenys principis basats en els “nosaltres” o “vosaltres”.


● Sense adonar-nos-en, doncs, quan parlem encara que sigui col•loquialment acabem utilitzant fórmules verbals que fan palesa una diferencia, una mena de frontera més que no pas de proximitat. I no obstant la  majoria de vegades no passa de ser una forma de parlar, en moltes d’altres el "nosaltres" o el "vosaltres" resulta un mètode perfecte per marcar distàncies intel•lectuals, per recalcar que tu i jo no pensem igual i, potser, fins i tot que algú dels dos no té els mateixos drets que l’altre. No està escrit en cap protocol, però és evident que en moltes circumstàncies de la vida quotidiana puntua més per als seleccionadors o els jurats el fet de que un candidat “sigui dels nostres”, que no pas “que sigui el més competent o el millor”. Potser em direu que aquesta afirmació és indemostrable i un pèl temerària, no us ho discutiré pas. Però si us plau féu una llambregada objectiva pel panorama, sense prejudicis, i ja em direu després el què. D’aquí ve allò que deia al començament: que tothom aprèn de petit la necessitat de pertànyer a una colla, a una família o a una banda, perquè sol com un mussol hom només es menjarà les engrunes del pastís que es reparteixin a la taula. Sobretot quan les oportunitats són escasses, millor que se sigui d’alguna banda, si pot ser amb pedigrí millor.