Follow by Email

dijous, 22 de desembre de 2016

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

Em trobo en perfectes condicions de salut, toquem fusta, i passablement recuperat del cansament anímic, però per fer net del tot he decidir perllongar fins passat festes, l’endemà de Reis, l’aturada tècnica del Blog , "A LA MEVA MANERA DE VEURE", a més a més per aquestes raons concretes:

a)- Vull atendre compromisos de participar en varis concursos literaris, als quals m’han convidat els organitzadors, desempolsegant així part de la producció de narracions literàries, curtes i llargues adormides als calaixos del meu escriptori, abans no es floreixi.

b)- Vull procurar estar-me una temporada de “reflexionar” en va, sobre les bestieses dels principals governants d’arreu del món, que amb total menyspreu envers la dignitat de les persones, el medi-ambient i el sentit comú més elemental, estan arrossegant des de fa temps el planeta cap a un colossal atzucac.

c)- Vull estalviar-me, tanmateix, durant unes setmanes de constatar cada dia com l’anomenat “procés cap a un Estat propi” a Catalunya, malgrat tots els esforços d’uns quants irreductibles de bona fe per a mantenir la mobilització ciutadana en dansa, una part de la bona gent que es va creure això de la unitat i d’empènyer tothom en un mateix sentit, sense mirar de treure’n ningú cap profit personal, avui s’està desinflant i decantant, per molt que ho neguin precisament els causants d’aquests desenganys, que enlloc tibar del carro pel camí més recte cap a un objectiu comú de país, l’empenyen per dreceres empedrades d’interessos de partit  i a còpia de sotragades maldestres i d’estirabots de conductors cap-calents acabaran estimbant-lo pel camí del pedregar.

Per aquestes tres raons, tanco la barraca de “A LA MEVA MANERA DE VEURE” fins passat festes, l’endemà de Reis, esperant que sigui veritat, en tots tres aspectes, allò “d’any nou, vida nova”.

Mentrestant, BON DIA, BON HUMOR, SALUT, OBTIMISME I SENTIU-VOS FELIÇOS.

divendres, 9 de desembre de 2016

A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 9 de desembre de 2016)

● A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA.- Van buscats a les redaccions de tots els mitjans d’informació els intèrprets en gestos, per endevinar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, després que el govern central s’ha fet un lífting. Durant el darrers cinc anys les coses estaven diàfanes: aquí seguíem una fulla de ruta, encara que la modifiquéssim cada dos per tres, fent veure que no ens impressionava la xerrameca ni la fanfarroneria, i a Madrid una esfinx gallega feia com si sentis ploure cada vegada que escoltava demanar a crits el dret a decidir, mitjançant un referèndum, la independència. No calien intèrprets ni oracles per adonar-se que les relacions entre catalans sobiranistes i espanyols unionistes anaven de mal borràs, tot estava clar. Però ara, que pensen dissoldre un conflicte territorial més vell que l’anar a peu, com si fos un simple terrós de sucre en un got d’aigua, és quan em trobo perdut i confús, perquè no sé com interpretar els gestos que diuen fan des de Madrid. I sospito que no sigui només per entretenir-se amb un nou joguet que anomenen diàleg, però que no saben ni com es posa en marxa. potser perquè les instruccions estan escrites en angles. A mi, què voleu que us digui, tantes palpentes i tentines per posar-se a enraonar em fan angunia, per no dir malastrugança. I encara em descol•loca més el gallec i la seva confraria d’escolans de amén, encomanant-se als “gestos” que administrarà sàviament Sor Iaia, la nova especialista en desfer nusos emmarranats, per desllorigar les relacions Espanya-Catalunya.


A la meva de veure, si els gestos consisteixen en canviar cromos al capdavant de la delegació del govern i que el nou delegat es passegi per totes les ràdios i televisions que el conviden a predicar la nova doctrina del diàleg, o que la vicepresidenta obri oficina a Barcelona per despatxar quatre o cinc dies cada mes, o que el portaveu del govern sigui més diplomàtic en referir-se als catalans, francament no me’ls crec després de comprovar que quan enceten aquest suposat diàleg prenent-se la molèstia de venir a Barcelona, reben als líders de l’oposició primer que als representants del govern. Aquest és, com a mínim, un gest de pa sucat amb oli. Però des de Catalunya també en sabem de fer gestos, i la convocatòria del Pacte pel Dret a Decidir dos dies abans de Nadal n’és un, el qual no ha passat desapercebut a Madrid, ja que de seguida l'han fet servir per aturar sine die els acostaments entre Sor Iaia i el vicepresident Jonqueras. No en saben de dialogar, o no en volen saber, però el que em fa més por és que tampoc són cap llumenera llegint els gestos. El govern central, que fins fa quatre dies practicava la política del “no” per sistema, espera que si fa un gest a favor de la cultura catalana, administra unes quantes cataplasmes al finançament i potser fins i tot desbloqueja inversions, tot s’arreglarà i el govern sobiranista es menjarà el referèndum amb patates. Qualsevol observador que es miri el panorama polític amb objectivitat haurà de reconèixer que mentre els “gestos” de Madrid són pur maquillatge, els que arriben des de Barcelona són “gestos” coherents amb tot allò que s’ha predicat els darrers anys. Si Madrid sabes llegir els gestos sense distorsionar-los, hauria d’admetre que la carta que alcaldes catalans han fet arribar a dotzenes d’alcaldes de les principals ciutats del món per explicar el procés, sí que és un gest per treure’s el barret. En una època no massa llunyana va fer forrolla allò de “la feina ben feta...” Doncs que a Madrid en prenguin nota que només amb “gestos” igual a “bones intencions”, els problemes no es desencallen. Potser sí que les invitacions al diàleg són ben intencionades, però mentre no es pugui parlar de tot, metre no es pugui “repelar” el problema des de les arrels, posant sobre la taula tant el referèndum d'uns com la unitat nacional dels altres, no hi ha diàleg que valgui. I els gestos, poden acabar sent inútils senyals de fum. 

dijous, 8 de desembre de 2016

ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 8 de desembre de 2016)

● ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME..- Ara mateix, el periodisme viu una de les seves etapes més complicades: si no tinc malament les dades, en el darrer quinquenni han sigut assassinats o han rossegat les presons de la repressió professional més periodistes que mai, arreu del món. Com a conseqüència de les bales perdudes en mil escenaris de guerres alienes. O per haver triat una vida de risc enlloc de la comoditat d’escriure notes de societat o cròniques polítiques des del balancí de casa. O per no mossegar-se la llengua a l’hora de denunciar màfies com les de Mèxic, repressions de ciutadans per les seves idees polítiques o religioses, vexacions institucionalitzades dels drets humans... Cada dia hi ha vides de periodistes en perill per informar d’allò que algú no vol que se sàpiga. És cert que el desafiament que plategen les noves tecnologies de comunicació obren escenaris nous per aquesta professió, però encara són molts els que persegueixen la “notícia” arremangant-se enmig del fang, de la merda o de l’horror. I és que per molt que, a vegades des del mateix gremi, panxacontents minimitzi l’aportació i el sacrifici vocacional dels freelanders o dels corresponsals de guerra, la realitat és que gràcies a ells ens arriben les cròniques més colpidores sobre la crueltat de que son capaços els humans i les fotografies més escruixidores sobre la misèria, la desesperació i la impotència de les infinites víctimes en les mil i una batalles d’aquesta tercera guerra mundial encoberta que ja fa anys que es mantè, a la major gloria dels fabricants d’armament i dels Estats que hipòcritament paren la mà a l`'estil egipci per cobrar la comissió.


El manresà Josep Maria Planes fou un d’aquests periodistes per vocació, que uns assassins van liquidar d’un tret al cap a l’Arrabassada quan no havia complert ni els trenta anys – no li varen deixar ni arribar ni a l’edat de Crist -, en plena flamarada revolucionaria el juliol del 36. Va morir perquè en el seu periodisme d’investigació de l’anarquisme faista i les seves vinculacions amb atracaments “llibertaris”, a l’estil gàngsters de Chicago, inclòs el capítol de “passar comptes”, després de verificar les seves fonts no tingué pèls a la llengua per a deixar-ne constància, amb una elegància i neutralitat exquisides, als seus lectors. Ara que estem a punt d’acabar l’any Planes, que des de Manresa se li va dedicar per reivindicar la seva petjada, i relligant-t’ho amb el periodisme del qual parlava al començament de la reflexió, us deixo una mostra del que va escriure a “La Publicitat” (10/4/1934) sobre l’anarquisme barceloní de l’època: “... Hi ha tres o quatre fórmules que emplenen tota la mentalitat d’aquesta gent. És impressionant comprovar l’èxit de la tasca de propaganda que ha realitzat Solidaritat Obrera i les altres publicacions anarquistes. Per als seus milers de lectors, aquesta prosa pedant i confusa és acceptada com el propi Evangeli. Existeix una fe cega en que no hi ha altra veritat que la dels anarquistes, Són inútils tots els raonaments, totes les argumentacions. Us topeu sempre amb el mur d’aquesta resposta: ”no hi ha més solució que el comunisme llibertari”. I quan es pregunten, amb tota serietat, si veuen gaire pròxim el triomf de la seva revolució, us miren com si els féssiu llàstima...” Per atrevir-se a escriure opinions com aquesta, li varen passar factura precisament quan en teoria la revolució havia triomfat i tenien la paella pel mànec. En homenatge tots els periodistes valents. 

dimecres, 7 de desembre de 2016

MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 7 de desembre de 2016)

● MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!.- El mal que s’ha fet als bons sentiments de les persones que, en escoltar de boca del pare de Nadia el calvari de la seva filla, que per culpa d’una malaltia rara que l’arrossegava fatalment a la mort si no podia sotmetre’s a una operació a l’estranger que costava un ull de la cara i part del ronyó també, varen posar-se la mà a la cartera. L’aparició del pare en diversos programes de televisió, explicant les peripècies de la seva nena d’onze anys, des que el 2006 va ser diagnosticada com a portadora d’una tara genètica, anomenada tricotiodistrofia, que en qüestió de poc temps accelerava els mecanismes de l’envelliment va sensibilitzar la solidaritat i la generositat. El pare explicava que malgrat penjava una sentència del cap de la nena, sense tractament ni cura en principi, li havien arribat referències fiables sobre l’existència d’una eminència mèdica que ha resultat ser “virtual”– el doctor Brown -, al qual definia com “el millor genetista del món”, avalat segons la seva fantasia delirant pel premi Nobel de Medicina de l’any 2013. Aquesta entelèquia científica, segons el pare engalipador, liderava un equip mèdic que investigava i aplicava tractaments genètics tan avançats i costosos, que la depauperada Seguretat Social espanyola i la de molts altres països, que també s’havien d’estrènyer el cinturó, no es podien permetre. El pare de la nena – estigui o no manipulat, i exagerés o no el diagnòstic per un afany de lucre, i sigui cert o no que ell mateix tingui un càncer terminal del qual no es tracta per bolcar-se en la curació de la filla -, es presentava com un heroi en combat contra els molins de vent de la vida, que no es rendia mai i, fins i tot, referia una confusa història èpica sobre la recerca a l’Afganistan, “entre bombes i atemptats”, d’un altre gran expert mundial del qual li havien parlat ... El cas és que la bones persones d’aquest país, encaterinades pels ulls dolços i la tragèdia vital de la Nadia, varen córrer a mobilitzar-se per aconseguir recaptar a contrarellotge petites fortunes per salvar la vida de la nena, si encara s'hi podia ésser a temps...

Però el pare ha portat tantes vegades el càntir a la font, que al final s’ha trencat de la pitjor manera possible: esquitxant de merda tothom. Jo no sé si la nena n’és conscient o no d’aquest drama sobrevingut a la seva família, però en cas que en sigui sóc de l’opinió que la condemna que li pertoqui al pare per haver ordit un engany tan miserable ha de tenir una pena accessòria indispensable, que no m’atreveixo a quantificar perquè no crec que es pugui mesurar l'immens mal que s’ha causat, no només a la seva pròpia filla sinó, sobretot, al moviment anònim de persones solidaries i crèdules, algunes de les quals qui sap si a partir d’ara s’ho pensaran dues vegades abans de ser tan generoses i despreses. Per molt que ara els pares de la nena assegurin que tornaran tots els donatius, ni que ho fessin amb interessos espaterrants, el mal ja està fet i, a la meva manera de veure, no té perdó ni de Déu ni dels homes com se n’han rigut del mort i de qui el vetllava. D’altra banda, no m’explico com en un món digital dominat per la transparència absoluta, on tot se sap al moment, quan s’improvisen iniciatives espontànies amb l’objecte de recaptar diners per a una causa desesperada, no hi hagi algun servei de seguretat, dels que escorcollen la xarxa pels descosits en busca de terroristes o de pedòfils, que tibi de la corda per descobrir, abans no tingui remei, si una determinada crida humanitària fa pudor d’estafa.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERADE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dimarts, 6 de desembre de 2016

EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 6 de desembre de 2016)

● EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR.- De la mateixa manera que quan es desvetlla el bon temps hom passa de la mandra d’anar al gimnàs, per no haver de comprar una altra talla de bikini, en el cas de les dones, o pel que fa als homes, que la corba de la felicitat no els impedeixi lligar amb les mes guapes de la piscina, de l’oficina o de la festa; a partir d’un determinat moment que en podríem dir “crític”, la gent “madura”, per entendre’ns, fa també el propòsit de fer més bondat quan s’adona que no fa tant de goig com quan era jove, i no vol renunciar a jugar la partida de la seva vida fins que s'apaguin els llums de la timba i li quedin cartes a les mans i recursos a la butxaca per a seguir apostant. El que trobo a faltar en aquesta decisió tardana de sotmetre’s a unes quantes disciplines estètiques, és la manca de sinceritat repetint la cançó enfadosa que cuidar-se té únicament per objectiu immediat neutralitzar, emmascarar o descaradament falsificar, l’empremta de l’edat. M’agradaria que moltes més persones d’aquesta edat incerta del “si no fos”, justifiquessin sense complexes les cuques per mantenir-se en forma, amb l'argument que li vaig sentir dir a una amiga sobre activitats físiques i més d’un sacrifici a taula que s’imposava: “em cuido, perquè no m’hagin de cuidar”. Reforca de pallanga!, com diria aquell. Quin repte més eixerit

A la meva manera de veure, quan hom es fa gran – repeteixo que aquesta sensació no té calendari ni data concreta i cadascú se'n sent dels símptomes a diverses edats -, i fa més cas dels consells dels metges perquè nota que la maquinaria li fa el boig, no sempre actua com una persona assenyada perquè vol i dol, i enlloc de cuidar-se com convindria amb regularitat moderada, avui mira amb la sal i demà esmorza amb una torrada i un guàrdia civil (arengada), perquè se m'entengui el sentit de la reflexió amb un exemple exagerat. He observat que els joves executius, inclús els de mitja edat, obsessionats per triomfar en totes les competicions en que participen, quan s’apunten a un programa per estar en forma el segueixen més que amb fe, sota la influència d’una mena d’abducció sobrenatural. En canvi, els que ja estan de tornada de competir són més repatanis a l’hora de ser constants, i si no troben al sacrifici de cuidar-se un al•licient afegit – companyia agradable per sortir a caminar o per suar al gimnàs, una parella que faci atractiva una dieta punyetera, un metge o metgessa que sàpiga posar-se a la pell d’una persona que sospita que anirà de capa caiguda faci el que faci-, molts tiraran la tovallola i d’altres escoltaran tots els cants de sirena, inclosos els que prometen l’elixir de l’eterna joventut. Jo crec que aquella amiga que em va fer aquella confessió de que us he parlat, l’encertava. No hi ha millor al•licient per a cuidar-se amb mètode i il•lusió malgrat les xacres inevitables dels anys, que fer-ho per evitar que t’hagin de cuidar. Dependre dels altres per viure, ha de ser molt fotut. Encara que qui cuidi ho faci de tot cor, perquè si volem ser realistes d'aquesta espècie els exemplars cada dia va més buscats perquè escassegen. De manera que mentre puguem, cuidem-nos!

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dilluns, 5 de desembre de 2016

DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 5 de desembre de 2016)

● DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.- M’agradaria demanar-vos que la reflexió que us proposo avui la llegíssiu fins al final, encara que us vinguin ganes de llençar-la a la bassa després de les primeres ratlles. Per favor, llegiu-la fins al cap d’avall i després, si no us fa el pes passeu-me’n factura. Tots els països tenen uns símbols amb els quals els ciutadans s’hi identifiquin o no sense cap reserva i es comporten, si res més no per respecte, sigui la bandera, l’himne o la Constitució. En alguns casos, però, i Catalunya amb relació a Espanya n’és un exemple fefaent, una part del territori nacional considera que els símbols de l’Estat no li concerneixen en res perquè ja en té de propis i, per tant, rebutja els de l’Estat perquè entén que li són imposats per la força. Enguany que la tibantor entre una part de Catalunya i una part d’Espanya ha arribat a uns nivells tan alarmants que el fantasma del secessionisme dona voltes com un corcó en totes les trobades entre representants d’una i altra banda, des del sobiranisme català han pensat que una manera més de fer entendre a Espanya que ells en passen de la seva Constitució, es menystenir-la olímpicament en quants actes i celebracions es convoquen per homenatjar-la. Entenc, doncs, el punt de vista de molts de catalans que, per experiències diverses que han patit, sobretot en els darrers anys, es considerin oprimits, escarnits o bescantats en nom d’una Constitució interpretada en clau de partit i no pas d’Estat. Per aquesta raó, trobo que està justificada amb escreix l’actitud de dir: “com que la vostra constitució ens manega més que no pas ens empara, ja us la podeu confitar i demà obrirem els Ajuntaments com si fos un dia feiner”. Ho entenc, però també em pregunto si no s'estan equivocant, democràticament parlant. Si el missatge que s’està donant és: “no respecto aquesta Constitució perquè no es la nostra”, el dia que en tinguem una de nostra permetérem que els que no la considerin seva li facin pam i pipa? Jo crec que hi hauríem de pensar per una vegada, considerant-ho més amb el cap que amb el cor, perquè després no ens lamentem que es compleixi la dita: “tal faràs, tal trobaràs”. I els que sabeu una mica de lleis ja coneixeu l'emprenyadora força dels precedents.

Dit això, hem de reconèixer que la Constitució està en gran part esgotada. El context del 1978 era molt diferent de l’actual, i malgrat l’actual ministre portaveu del govern de Madrid hagi dit que: “només la Bíblia va ser escrita per durar milers d’anys i totes les altres coses es poden revisar”, el text no s’ha adaptat en absolut. Qüestions com la integració europea i el seu impacte intern ni tan sols s’esmenten; d’altres, com és el cas d’algunes institucions o, sobretot, el model territorial, tenen una regulació francament insatisfactòria. Qui sap, ¿si els darrers governs centrals – socialistes i populars -, enlloc d’atiar els guardians constitucionals contra qualsevol iniciativa legislativa catalana haguessin obert un debat clar i franc, sense dramatismes, sobre els elements que resulten problemàtics, demà els sobiranistes catalans voldrien xafar la festa als constitucionalistes espanyols? Tanmateix, ¿serà possible avui aquest debat, en una Espanya dominada per una cultura política en la qual falten grans dosis de respecte a la diversitat, al diàleg i a la voluntat de consens?

A la meva manera de veure, el problema més greu de la Constitució és que ha perdut la capacitat d’integració amb què va néixer. S’ha esquerdat el marc constitucional per la dèria d’alguns sectors curts de vista i de gambals, d’apropiar-se-la seguint una mala costum que els espanyols han exercit amb totes les Constitucions anteriors. Em sembla que s’ha de ser molt miop per a no adonar-se que aquesta expropiació d’una regla de joc que en teoria és de tots, sobretot des del govern presidit per en Rajoy s’ha utilitzat la Constitució més per excloure que per integrar. Els catalans, ara sí escric en general, des de l’ensarronada de l’Estatut aprovat en referèndum popular i a les Corts Generals, però declarat inconstitucional per pressions polítiques, ens hem sentit expulsats de la Constitució a causa de la interpretació restrictiva i excloent que una colla de magistrats desprestigiats van imposar, reduint llavors la base social i el suport de molts catalans al sistema constitucional. Si és que en realitat ara el govern central vol engegar un debat sobre la necessària reforma constitucional, ha d’agafar el toro per les banyes i reconèixer que el model autonòmic està escanyat i fa falta un nou disseny més modern i realista. Mentrestant, jo demà treballaré com un dia qualsevol, però no ho faré perquè sigui el dia de la Constitució, sinó perquè en trepitjar-me l'Estatut que havia votat me’n van excloure del marc constitucional espanyol i aquest dia ja no figura al meu calendari.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


diumenge, 4 de desembre de 2016

AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.-

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●
PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 de desembre de 2016)

● AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.- En Climent, que la sornegueria li ve de les seves arrels berguedanes, va deixar parats els seus alumnes de l’escola d’hostaleria amb una pregunta tan sorprenent com les del Merlí, el professor de moda a la tele. “Al parar taula, a quin costat del plat creieu que s’ha de posar el mòbil” – els hi ha engaltar, fent el posat més ingenu dels del seu repertori de pallasso repatani. Es va fer un silenci immediat i, a continuació, tots els deixebles es varen mirar els uns als altres, per si havien plegat bé la pregunta del mestre; finalment davant l’astorament majoritari, en Climent s’hi va recrear: “us he ben fotut, oi? Aquesta no us l’esperàveu pas!” Com gairebé sempre, va ser el desvergonyit d'en Carles qui li va esgarrà la petita diversió: “Apa, senyor Climent, que els restaurants no posen mòbils a taula com si fossin coberts! Fins aquí hi arribem, que no venim pas de pagès!”. No va afegir, "cm vostè", però francament ho degué pensar. Tanmateix, en Climent no es va arronsar confessant que, com insinuava el bordegàs d’en Carles, els havia volgut aixecar la camisa, sinó que va insistir en la seva proposició: “No penseu pas que era parlar per parlar, si no s’hi posa remei a aquesta moda de passar-se tot un sopar amb el mòbil enganxat al dit, aviat ens l’haurem de plantejar en serio la pregunta que us he fet abans”.


Bé, jo no hi era en aquella classe i el que us he explicat ho sé d’oïdes, però a la meva manera de veure, deixant de banda que de tant en tant en Climent li agrada temptar els seus deixebles amb preguntes que semblen fregar l’absurd, aquesta vegada no crec que l’home anés lluny d’osques. La darrera vegada que vaig entrar en un restaurant a l’hora de dinar, em va sorprendre que a la majoria de les taules s’hi veia gent penjada del mòbil o inclús de la pantalla d’un petit ordinador. Però el que més em va cridar l’atenció és que moltes parelles que quan varen entrar per les aparences em va semblar que festejaven, varen passar-se tota l’estona agafant el mòbil amb l’esquerra i la forquilla o la cullera amb la dreta. Amb qui cony parlaven tan enganxats? Un cambrer de la vella escola, que es va adonar de la meva perplexitat, atribuint-la com així és de fet, que als restaurants hi poso els peus com aquell que diu només els anys de traspàs, em va assessorar: “miri, això és el pa de cada dia. Pensi que a vegades entra una parella, i no sempre de la primera volada, que es passen tot l’àpat fent anar el dit com boixos. Un dia que els hi vaig preguntar si tenien molta feina endarrerida, em van deixar parat contestant-me que s’estaven enviant missatges i wassaps entre ells. Collons!, i perdoni l’expressió, on anirem a parar amb aquesta tropa que no s’enraona?” Vet-aquí la paraula clau, la que va dir el cambrer: enraonar!. Ara que tothom vol dialogar tant i el diàleg se’l penja tothom a la solapa com si fos un pin, potser que ens prenguéssim la molèstia d’enraonar. Una societat que perd la costum d’enraonar i es conforma parlant pel mòbil, acabarà per trobar-li gust al monòleg seu i al dels altres, i d’aquí al cretinisme hi ha un pas. Feu-me'n cas!

dissabte, 3 de desembre de 2016

VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloquers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 3 de desembre de 2016)

● VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA.- Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi prenent una sèrie de mesures; però aquestes presses post accident no dispensen de responsabilitat als que són capaços de trobar remei, en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics, perquè durant mesos i mesos ningú es va dignar a moure el cul de la cadira. Francament, no tinc estómac per disculpar que algú hagí hagut de pagar el pato perquè es comencin a arreglar coses. I que massa governants el primer que els passi pel cap quan tenen fred de peus sigui amagar les víctimes, si n’hi ha, o les proves de la negligència, sota una catifa. Sense anar més lluny, quasi a tocar de casa, em venen a la memòria recalcitrans punts negres en carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament en dies punta; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no en sortirien gaire galdoses d’una revisió elemental ; presons on no se sap com la droga hi circula a tremuja; cases que es lloguen com a llars familiars amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat privada, sense que les lleis prevegin una resposta proporcional i ràpida o la constància que per tolerància malentesa d'uns quants panxacontents ganduls s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt, del qual costarà refer-nos-en. Per tot plegat em pregunto: és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol mediàtic perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

A la meva manera de veure i salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si qui governa es poses la bena abans que la ferida sense vergonya; però el que passa també massa sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i no es fan dotacions pressupostaries preventives, apurant el risc fins que una mort o un escàndol justifiquin incorporar una partida extraordinària en el pressupost. Cada vegada, per exemple, que hi ha un nou cas de violència de gènere, d’abús de menors, de bulling, d’estafes a gent gran, etcètera, els polítics diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin de veritat tota la gentussa que comet aquests delictes. Però quan el soroll afluixa i un clau mediàtic en desplaça un altre, tothom fa vistes esperant el guapo que s’atreveixi a desllorigar d’una vegada les causes reals dels problemes quotidians de civisme, de seguretat o de simple convivència. I aquesta reflexió tant és vàlida en la vida pública com en la privada. Si tots els pares es prenguessin en serio que la part principal de l’educació dels fills s’ha d’aprendre a casa i no a l’escola, qui sap si la societat maltractada no podria mirar el futur amb més optimisme. Però mentre molts de joves i no tan joves es vantin d’haver-se matriculat a “la universitat del carrer”, potser tindrem màsters en revolucions de butxaca, però no tirarem gaires trossos de carn a la l’olla.


divendres, 2 de desembre de 2016

REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 2 de desembre de 2016)

● REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK.- Quan vaig vèncer la meva resistència conceptual a utilitzar la xarxa com a eina de treball per a canalitzar, després de jubilar-me, la meva inquietud literària i periodística, vaig crear l’any 2011 la pàgina web “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb el propòsit de publicar-hi cada dia una reflexió sobre qüestions d’actualitat i, de tant en tant, narracions llargues i curtes que m’havien premiat en certàmens literaris. De fet, la idea i l’empenta me la va donar la Joana Maria, la meva dona. I des d’aleshores aquest blog, que va néixer sense cap altra pretensió que la de matar el cuc d’escriure, ha anat prenent una envergadura que no havia previst: rep la visita de una mitjana de set-cents lectors diaris, verificats pel sistema de control intern de la pàgina web, als quals s’han d’afegir els que comparteixen les reflexions des de Facebook estant, participant dels debats activament o clicant un simple “m’agrada”. Tant és així, que la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona fa més d’un any es va fixar en el meu blog per la constància en la publicació, per la independència intel•lectual de les opinions i per ésser jo una persona jubilada. I des de fa més d’un any l’ha inclòs en un estudi sobre 21 bloquers majors de 60 anys, quines conclusions pel que ens han dit seran publicades abans d’acabar aquest curs acadèmic. És a dir, he utilitzat la xarxa i en concret Facebook per vehicular la meva vocació d’escriptor. Jo estic convençut, amb tota la modèstia més sincera, que l’èxit del blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” rau en la seva honestedat, fidelitat i, sobretot, en procurar explicar-me planerament, com jo dic “net de pols i de palla”. Però com que no vull ésser esclau del blog ni tampoc disposo de tot el temps del món per a dedicar-hi, un cop penjada la reflexió acuso sempre rebut dels “m’agrada” i dels diversos comentaris, inclús si algú expressa la seva discrepància primer repasso l’escrit i si no hi trobo res a rectificar o a explicar millor, li comunico al lector crític ratificant el meu punt de vista des del respecte al seu. Tanmateix, aprofito les facilitats del banc de dades de Facebook per felicitar cada dia els aniversaris de les amistats, amb un missatge personal i si me n’assabento acompanyo en el sentiment als que han perdut pares o fills. Per fer tot això és pel que utilitzo Facebook. I malgrat el disgust d’ahir, seguiré fent-ho perquè com m’heu convençut entre tots, els que en fan un mal ús o el boicotegen directament no es mereixen sortir-se’n amb la seva. A la merda, els incívics, cretins i analfabets vocacionals!


A la meva manera de veure, si plegant veles solucionés res potser encara seria raonable engegar-ho; però com que no serviria de res he decidit continuar fent la meva, d’acord amb els propòsits que us he explicat abans. En una de les reflexions publicades fa temps ja vaig deixar constància que les amistats que es teixeixen a la xarxa no són tan virtuals com sembla, sinó que s’estableixen entre les persones uns certs vincles força més autèntics que un “bon dia” o un “passiu bé”. Amb el lector habitual de les meves reflexions, a la llarga s’estableix un lligam: ell perquè potser s’ha acostumat al meu estil, ja que esperar que comparteixi la manera de pensar ja seria abusar de la confiança; però per part meva també m’obliga a esmerçar-me en escollir de què parlaré i com ho diré. En sentir-me obligat a expressar-me clar i català, sense ofendre ni pretendre adoctrinar, fa que sovint repassi el text dos o tres vegades. Acabo amb un prec: a partir d’ara, sempre que veieu una fotografia o un text inapropiats, sobretot qualsevol invitació a participar en una cadena estúpida de les que circulen per la xarxa, per molt que apareguin sota el meu padrinatge no us ho cregueu, perquè mai he perdut el temps en aquestes bajanades ni ho faré ara. Però si això passés, ja no enviaré cap desmentit, ni faré arribar cap més denúncia a l'administració de Facebook. Vosaltres, amics i amigues, ja endevinareu que no en seré el pare de determinades parides. I pel que fa als de Facebook, ells ja saben que la seguretat dels comptes i la privacitat dels participants, per molts protocols que existeixin, fan aigües per totes bandes. Ells sabran fins quan permetran que passi. Per la meva part, seguiré fent la meva. I al que no li sembli bé que aquesta eina l’utilitzi com cal, pot esborrar-me d’amic perquè d'amics així no en vull. I a tots als que m’heu donat suport, gràcies.

dimarts, 29 de novembre de 2016

QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS!

● Aquest Bloc d’opinió ha estat escollit amb 21 blocaires més, majors de 60 anys,  per servir de base per un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ● 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 29 de novembre de 2016)

● QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS! - L’Erdogan té ben agafats pels dallonses als capitostos de la UE, capitanejats una vegada més per Merkel, com a conseqüència del pacte contra-natura signat amb Turquia per aturar la sangonera d’asilats que estaven envaint Europa, fugint de les guerres i la misèria dels seus països. A canvi de pela llarga i d’un reguitzell de concessions a la desesperada, el turc va accedir a integrar en una població turca ja prou saturada tres milions llargs de refugiats i, per tant, multiplicant els problemes per accedir a la sanitat i a la educació. Però després de quasi mig any de contenir un allau de boques famolenques lluny de les fronteres europees, el turc s’ha cansat que des de Brussel•les no paressin de tocar-li el voraviu retraient-li els seus tics dictatorials, en reprimir la llibertat d’expressió i els drets humans més elementals a tothom que no combrega amb els seus deliris de grandesa. La gota que ha desbordat el vas de la paciència d’Erdogan ha sigut una resolució dels eurodiputats, en el sentit que si Turquia s’atreveix a restablir la pena de mort, la UE no tindrà més remei que suspendre el procés d’adhesió a la comunitat. Però el turc no està per orgues i, conscient que té la paella pel mànec, ha amenaçat la UE que si s’atreveixen a rebutjar la seva candidatura a formar part del Club comunitari, ja poden començar a pensar on acolliran la riuada de refugiats que inundaran Europa, “fins a aconseguir-ne el control” - en expressió del ministre d’Afers Exteriors.

Tanmateix, els europeus han sigut tan mesquins gestionant aquesta tragèdia dels refugiats, que després de bloquejar a Grècia més de 62.000 migrats sense present ni futur, i de comprar la complicitat de Turquia per aturar-ne tres milions més, perquè cap país vol fer-se’n càrrec a l’hora de la veritat, un Erdogan envalentit i emprenyat per les crítiques a la seva manera de governar amb mà de ferro, sense cap respecte als principis democràtics que caracteritzen Europa, a més a més es permet fotre-se’n de Brussel•les retraient-li’ls que dels diners promesos perquè Turquia fes de tap als refugiats, no n’ha vist ni una quarta part i que també es regateja el compromís de lliure circulació dels turcs per Europa. Total, que la UE té un pa com unes hòsties amb tot aquest negoci maldestre dels refugiats, per culpa d'haver donat prioritat a la unió econòmica enlloc de relligar la política. De fet, no cal ser cap expert per adonar-se que no existeix una directriu política comuna i els estats membres, a dins de la Unió, actuen més com ciutadans de cada país que com a ciutadans europeus. Però tampoc l’Eurozona pot vantar-se d’haver-la encertat en matèria econòmica: ja no es discuteix que es va equivocar en l’intent anòmal de crear una moneda, sense Estat ni Banc Central. A la meva manera de veure, doncs, li serà difícil a aquesta Europa desunida aguantar l’envit d’un turc que ensenya les dents perquè una Merkel, sobrepassada pel malson d'uns refugiats molt superiors al que podia preveure, enlloc de negociar serenament va deixar-se hipotecar, quasi posant-se de genolls.




dilluns, 28 de novembre de 2016

A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.-

(●● NOTA SOBRE EL BLOG: La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ha seleccionat el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, entre d’altres 21 escriptors i periodistes de + 60 anys que mantenen un blog d’opinió, per realitzar-ne una investigació acadèmica. Una vegada completades les entrevistes i la feina de camp, s’està procedint a la transcripció i a l’elaboració de les conclusions, tasca que per enllestir-la poden passar unes quantes setmanes segons ens ha comunicat la coordinadora de l’estudi. En quan es publiquin els resultats, en penjarem un resum al blog per a coneixement de tots els seguidors, gràcies els quals des de 2011 el blog el llegeixen una mitjana de 700 lectors controlats diaris, i a través de Facebook es desenvolupen espontàniament debats molt enriquidors a partir de les meves reflexions sovint provocadores ●●)  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 28 de novembre de 2016)

● A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.- El corrent d’aire fresc que ha recorregut Valencia, des que Compromís ha obert les finestres de bat a bat de l'Ajuntament i de la Generalitat, s’han descobert les arnes que s’amagaven sota les faldilles de milers de falleres, gràcies a un reglament de qui sap quants anys, segur que del temps de Maria Castanya, que la setmana passada va ser suspès en espera de substituir-lo per un de menys tronat, però que sobretot compti amb l’assessorament de l’Institut de la Dona per evitar normes tan masclistes com les actuals:.. “quan les falleres vagin vestides de carrer hauran d’evitar les transparències i els escots excessius, faldilles per sobre del genoll, sabates de taló, pantalons texans i bosses de mà massa grans ... Si la indumentària que porti una fallera es considera indecorosa, el seu acompanyant tindrà l’obligació de fer-la canviar-se i en cas de negativa, tancar-la a casa castigada...” Aquesta mostra de l’anacronisme més carca es pot trobar al reglament de la Junta General Fallera, i malgrat l’empeny dels que ara manen, em sembla que aquesta caspa els tradicionalistes del “caloret” no se la deixaran raspallar de l’espatlla, sense plantar cara. El que em fot és que no crec que ho facin per convicció, sinó per ganes de fer la punyeta i fer-se passar el punt.

Tanmateix, al Vaticà tampoc agrada que el papa Francesc vagi sotragant tots els racons de l’ortodòxia, i que desmunti tabús fins ara com que els divorciats (adúlters en la pràctica) puguin combregar, o qui ha practicat l’avortament pugui ser perdonat per un capellà ras qualsevol, ha caigut molt malament en alguns sectors arnats. En nom dels cardenals més emprenyats, que són més d’una dotzena pel cap baix, quatre s’han constituït en una mena de “comitè de vaga” – els alemanys Brandmüller i Meisner, el nord-americà Burke i l’italià Cafarra -, i el desembre passat van enviar una dura carta a Francesc, en la qual li expressaven la seva preocupació i, en pla crític i una mica sarcàstic, li exigien que aclarís la doctrina en el sentit de si l’adulteri o l’avortament havien deixat de ser “pecats mortals”. Com que el Papa va donar la callada per resposta, aquesta colla de radicals, complint l’amenaça d’anar a totes, aquest mes han publicat la carta privada, amb tota la malicia de ser conscients que la revelació de la rebel•lia dels prelats causaria un escàndol en l’univers catòlic. Sort que aquestes mogudes clericals no es avancen al mateix ritme que les de la resta d’humans, per tant es fa difícil de dir si el got està a punt de vessar o no; no obstant això, el recent l’acostament del Vaticà als luterans, en el seu darrer viatge apostòlic, ha fet cruixir les carns del col•lectiu cardenalici arnat i no han tardat a acusar a Francesc de “protestantizar” l’Església catòlica. El Papa argentí, a ritme de tango, els hi ha contestat que no li faran perdre la son. A la meva manera de veure, doncs, davant les rebequeries de personatges arnats en contra del progrés - siguin cardenals o la junta fallera de València -, val més fer com el Papa i deixar que els estirabots entrin per una orella i surtin per l’altra, ja que com deia en Perogrullo: “el major desprecio, es no hacer aprecio”.


BANC BO, BANC DOLENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 27 de novembre de 2016)

● BANC BO, BANC DOLENT.- Aquest final de setmana gairebé trenta mil voluntaris han recollit en 48 hores, per al Banc d'Aliments quatre mil tones i escaig de menjar. Es calcula que superen de lluny el mig milió els ciutadans que en aquest país no poden fer un àpat decent que inclogui carn, pollastre o peix, com a mínim, un parell de cops a la setmana, i que una de cada cinc famílies catalanes sobreviu de miracle per sota del llindar de la pobresa. I que si no fos per iniciatives solidàries de la societat civil, molta d’aquesta gent ho passaria encara més magra i començaria a fer disbarats, més en contra seu que dels altres. Perquè per molt que es digui, l’augment de la delinqüència no està associada a la pobresa, necessàriament. N’hi ha molts de pobres que, per malament que ho passin, no robaran res a ningú encara que es vulgui fer veure el contrari. Aquest Banc Bo no reparteix dividends i els que el fan funcionar, des dels directius, coordinadors i fins al darrer bastaix, no perceben cap sou sinó que hi sacrifiquen de franc moltes hores de lleure els jubilats i de son els que treballen. Tampoc hi aboquen el sac les institucions, al contrari: començant per la Comissió Europea, es regateja l’ajuda als programes d’ajuda alimentària. Però a la inversa dels Bancs comercials, que fan gruar el crèdit a qui no té quelcom per respondre, cada dia hi ha més cua al taulell del Banc dels Aliments de gent que no té més remei que pidolar menjar. I aquest Banc Bo no demana avals als seus clients, sinó que fa mans i mànigues per a no deixar ningú amb el cul a l’aire, i si se li acaben les reserves en busca gratant la solidaritat anònima, sense rendir-se mai.


A l’altra banda hi tenim el Banc Dolent, aquell que per entendre’ns sense anar amb embuts és un immens abocador de porqueria immobiliària, que es van treure de sobre les entitats financeres que no varen saber gestionar els seus actius amb la responsabilitat d'un bon pare de família. Una porqueria que es van espolsat de sobre els bancs rescatats amb els diners dels contribuents, endossant-la a un Banc tant dolent, que ja se’l va batejar així per no enganyar ningú, el qual per reial decret es carregava el mort. I aquesta operació que varen tenir la barra de definir com a sanejament financer ens costa i costarà virolla llarga, tanta com perquè la seva directora s’embutxaqui no sé quantes dotzenes de salaris mínims, a més a més dels sous ben apanyats dels empleats i les dietes generoses dels consellers i assessors d'aquesta entelèquia. No deu ser tan “dolent” per als que hi tenen la nòmina, perquè ningú ha reclamat un “plus de toxicitat”. Però el més fotut de tot plegat és que aquesta virolla sortirà al final de l’obra de les butxaques dels ciutadans com sempre, a base d’impostos, taxes i retallades a l’estat del benestar. I si algun dia el mercat immobiliari revifa, qui en traurà profit dels beneficis de les vendes d'actius no seran els ciutadans a costa de qui va anar el sanejament de la Banca que va provocar el daltabaix econòmic més greu de la història, sinó aquesta mateixa Banca sanejada, els quatre espavilats de tota la vida i els polítics especialitzats en portes giratòries. Queda clara la diferència entre un Banc BO i un Banc DOLENT?

dissabte, 26 de novembre de 2016

ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 26 de novembre de 2016)

● ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.- Amb la mort de Castro ha tombat, potser, el darrer referent carismàtic per als revolucionaris que contraposaven una versió poètica de marxisme romàntic, plantant cara al capitalisme més imperialista. Semblava una empresa condemnada al fracàs quan aquells barbuts es van tirar a la muntanya, però el castrisme s’ha mantingut quasi mig segle i, estic convençut que Fidel, responent al patró dels dictadors i tirans de totes les èpoques - en dictador i tirà s'hi va convertir quan la inicial flamarada revolucionaria idíl·lica va començar a marcir-se -, va morir pensant que tot ho deixava lligat i ben lligat. De fet, a martellades del nepotisme més escandalós i ranci ha apuntalat en la família la continuïtat del sistema. Però l’optimisme en el progrés i la confiança en la possibilitat de millora general de les condicions de vida d’un poble explotat pel dictador Batista i els ianquis que li donaven suport, fa temps que va desaparèixer de l’Habana. Tanmateix, del gran patrimoni cultural de l’esquerra, exportat a la meitat els països sud-americans, després d’assajar moltes teories de transformacions reals de la societat en millor, els resultats han sigut minsos i el poble les poques alegries que ha tingut li han costat tants de sacrificis que molts es pregunten si valia la pena.

A la meva manera de veure, en Fidel pretenia eradicar el capitalisme deixant de consumir articles fabricats mitjançant l’explotació de la mà d’obra i només per donar beneficis a quatre panxacontents, però el seu germà Raul ha tingut de permetre que, de mica en mica a través del turisme i de la inversió especulativa, aquell sistema capitalista del qual tantes pestes havien dit torni amb una rialla de galta a galta. Per tant, el comandant se n’ha anat amb tot els cordills del seu sistema descordats, malgrat durant uns quants dies semblarà que els vells temps de la revolució estiguin tornant per quedar-se. De moment, però, cap dels exiliats que torna a veure la família té intencions de quedar-se, i molts dels cubans que s’ho poden permetre nomes pensen en tocar el dos, per veure-les venir. Això deu voler dir alguna cosa, i no crec que en Fidel, que tenia el cap clar pel que diuen, no se n’hagués adonat. Per tant, jo ni brindaré ni ploraré, em conformo amb un: “Déu l’hagi perdonat!”.

http://tabrilde.blogspot.com 

divendres, 25 de novembre de 2016

MORIR-SE DE PENA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 25 de novembre de 2016)

● MORIR-SE DE PENA.- Fa ràbia sentir expressions com aquesta però en boca de gent que no en tenen ni idea de les moltes persones – des d’ancians a criatures – que es moren de pena arreu, cada dia. No en dubto gens ni mica que l’exalcaldessa de València hagués passat per un calvari personal els darrers mesos, però en certa mesura l’escarni i l’abandó sobretot dels seus, en part li anava també inclòs amb el càrrec; en canvi els molts que es moren de pena sense sortir al telenotícies, qui sap si no mereixen que se'ls planyi amb raó. Segons Arrels, només a Barcelona hi ha 3000 persones que es van morint de pena a pessics, dia a dia, amagats sota mantes i cartrons; de mitjana, tenen 43 anys, amb estudis superiors més del 12%, qui més qui menys amb trastorns físics o mentals... Les seves vides – ruptures familiars, somnis truncats, fallides econòmiques, fracassos professionals, addicions sobrevingudes, malalties mal curades, atur ... – sí que donen motius per a morir-se de pena de veritat o almenys per fer llàstima. De ben segur que si alguns d’aquests pelacanyes i poca-robes varen escoltar la senyora Rita - vantant-se que determinats obsequis que li feien per ésser qui era, com ara una bossa de Vuitton no tenien d’escandalitzar ningú perquè era el més corrent del món -, no varen pas pronosticar-li que es moriria de pena i en canvi ells varen decandir-se més, en veure que amb els “obsequis” que els queien amb prou feines en tenien prou per un bric de Don Simón i un entrepà de mortadel•la, i el dia que hi havia sort un cafè amb llet calent.


A la meva manera de veure, a alguns polítics de plastilina – li he comprat l’expressió al senyor Margallo -, i tertulians a sou de qui pagui millor la feina de remoure femers, no els hi faria cap mal, sinó tot al contrari, comprovar com es mort la gent de pena, a pessics, en aquest país. Que donin una volta pel caixer de la sucursal 725 de CaixaBank, al costat de la plaça del Pes de la Palla, on hi vegeten les deixalles humanes d’un advocat, d’un encarregat de restaurant, d’un empresari arruïnat que té cura d’un fill tarat, i quatre refugiats sense ofici ni benefici, tots consumint-se de pena. O que entrin a qualsevol geriàtric a passar una tarda amb els vells que encara s’aguanten els pets, barrejats amb els que no toquen quarts ni hores, i també sabran el pa que s’hi dóna morint-se de pena... De cara al cap de setmana, val més no posar-nos de més mal humor, però no es pot deixar de denunciar les actituds frívoles d’aquells que, precisament perquè són personatges públics i tenen la seva parròquia, no poden permetre’s dir les bajanades com aquesta de "morir-se de pena", només havent-ne sentit tocar campanes. Perdoneu les molèsties... 

dijous, 24 de novembre de 2016

QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 de novembre de 2016)

● QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.- Des de Catalunya es té una mica més que la sospita, de que els nacionalistes bascos es miren els sobiranistes catalans amb una certa condescendència crítica, entre sorneguera i múrria, dels que estan sempre a punt de donar-los lliçons sobre com s'hauríen de trampejar les relacions amb l’Estat i les seves institucions, sense arribar a les mans ni tenir bronca cada dos per tres, posant-se ells com exemple. No obstant que aquest malestar cada vegada es nota més, des de l’establishment sobiranista català ningú admetrà mai pensar que els renys més o menys en serio que se’ls hi escapen als bascos, ni alguna de més fresca que es permeten de tant en tant, siguin producte de la mala fe, ni encara menys, de ganes de tocar el botet. Però el cert és que no fan gràcia alguns estirabots clavats barres avall per patums del PNV, i gent d’aquí que té la pell més prima o els que són llenguts de mena, fa temps que s’aguanten les ganes de cantar-los unes quantes veritats als bascos, sobretot quan es posen en pla paternalista i refreguen pel nas d’una Generalitat que no pot veure ni amb pintura el Tribunal Constitucional, la fotografia del lendakari sortint d’Ajuria-Enea agafadet de la mà amb el president d'aquell Tribunal. I tampoc s’ha entomat bé que després de signar el pacte de govern entre nacionalistes i socialistes, tant els uns com els altres s’hagin vantat, mirant de reüll cap a Catalunya, que ells sí que fan les coses amb seny i no com altres que tot ho volen resoldre “unilateralment”, argument que no ve de nou.


A la meva manera de veure, aquests missatges que cada dos per tres deixen anar els pragmàtics bascos perquè els pleguin els esvalotats catalans tenen una part que es pot comprar, jo mateix en altres reflexions ho he admès, i una altra que és infumable, per exemple posar tan d’èmfasi i esperances en la nova redacció de l'Estatut perquè, en aquesta qüestió, Catalunya enlloc de rebre lliçons els en pot donar a tremuja, amb el valor a afegit de fer-ho com escarmentats i baquetejats. La bona sintonia estrenada amb els socialistes mai podrà superar aquella promesa d’en Zapatero: “Aprovaré l’Estatut que Catalunya redacti!”, ni l’escarni d’un Guerra orgullós d’haver-lo ribotejat fins deixar-la en la pell i l’os i, finalment, passar per la humiliació que el Tribunal Constitucional masegués aquell Estatut discapacitat i esquelètic, després que els mesells catalans l’acceptessin tal com era, amb tots els seus defectes i mancances, i les Corts Generals refredessin la pelleringa en que s’havia convertit. Aquest va ser el desencadenant d’un sentiment independentista que ha crescut des d’un percentatge testimonial fins fregar el cinquanta per cent de la ciutadania. Per tant, penso que els bascos haurien de tenir presents aquestes i d’altres males experiències, abans de dedicar-se a donar lliçons gratuïtes als catalans, perquè de tant passar-se en la didàctica, es poden trobar amb algun moc com a resposta. 

dimecres, 23 de novembre de 2016

EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 de novembre de 2016)

● EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.- Cadascú es troba al final de la seva vida un sarró ple dels records bons o dolents, resum de les seves obres. Tots els cadàvers són iguals, la mort no distingeix entre bones persones i males bèsties: dintre de la caixa tots els morts fan la mateixa fila després de ser retocats i en la seva presència l’únic que no se’ls pol negar es respecte. Si no per altra motiu, pel fet que de la mort ningú se n’escapa i la seva dalla deixa a tothom arranat horitzontalment, panxa enlaire, siguis rei o captaire. Per aquesta raó, repeteixo, inclús aquells que es passen la vida asseguts a la porta de sa casa esperant veure desfilar les despulles del seu enemic, quan passa el cadàver per davant no se li pot negar una mostra de respecte, no pas pel que representava en vida o pel que pogués haver fet, sinó simplement perquè des que hom es converteix en cadàver ja no compta al món del vius més enllà dels records endreçats com a penyora al sarró deixat per la senyora de la dalla, als peus del taüt. Tot plegat, com us podeu suposar, ve a tomb de la mort de Rita Barberà i de la cerimònia de la confusió orquestrada a l’entorn d’un minut de silenci seguit per tots els grups polítics en el Congrés dels Diputats, menys pels cadells d’en Pablo Iglesias. Ell mateix ha explicat que el no seguiment d’aquesta iniciativa obeïa a que no els engrescava participar en un homenatge a una política corrupta. Deixant de banda el detall significatiu que gent del seu mateix grup no li n’ha fet cas al líders en iguals circumstàncies al Senat, i que els companys de viatge de Compromís s’han comportat envers la morta respectant tota la seva dignitat institucional, potser que aclarim d’una vegada que guardar un minut de silenci no és cap homenatge – ho seria un aplaudiment, per exemple -, sinó un minut de recolliment durant el qual cada persona, d’acord amb les seves creences, resi perquè un difunt descansi en pau. Desitjar que reposi en pau, no se li pot negar a cap persona, hagi sigut en vida bo o dolent, quan ja no és res més que un cadàver.



A la meva manera de veure, dels morts només en queden els records i la vida i miracles de la persona que era transcendirà l’endemà de la seva mort física, en la mesura que sigui recordat pels vius. Deu-me’n guard de ser un trist cadàver del qual ningú se’n recordés! En Dalí em donaria la raó en aquest punt: “sigui per bé o per mal, el que importa és que se’n parli d’un”. Millor que sigui per les seves bones obres, que una persona passi a la posterioritat, en comptes de per les seves malifetes. Per exemple, el poeta Garcia Lorca, el music Pau Casals o l’inventor de la penicil•lina passaran a la història en un sentit positiu, mentre que les males bèsties d’en Franco o del Hitler sempre seran trets per mostra de la maldat. Per tant, ningú se n’escapa després de mort de passar comptes amb la història. Jo no sé si s’haurà d’entendre primer amb sant Pere per saber on descansarà en pau tota l’eternitat, després d’una vista preliminar, però del que podem estar segurs tots plegats és que no ens escaparem del judici dels homes o de la història, segons la importància. I com deia el meu padrí, als porcs també els hi arriba el seu sant Martí encara que el seu cadàver criï malves. Per tant, tornant a la qüestió de l’ex-alcaldessa de València, els senglars de Podemos haguéssim fet molt santament no perden els papers davant un cadàver encara calent, i encomanar-lo a qui fos en que ells creguin durant el minut de silenci. Tanmateix, si no em compren el consell, almenys que reflexionin aquesta frase: “no et comportis amb els altres com no voldries que es comportessin amb tu”.

dimarts, 22 de novembre de 2016

SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de novembre de 2016)

● SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.- Com que hi ha tantes ànimes caritatives sempre disposades a portar farcellets amunt i avall, ningú pot estar-ne segur que cap secret estigui ben guardat. Per aquesta raó, en principi val més no tenir secrets ni cors partits, però en vistes del que li ha passat al xicot tarragoní que s'estimava tant el Nàstic, el club de futbol quins colors sempre havia mamat des de petit, com el Reus, que feia un any i mig que l’havia fitxat per jugar al juvenil. Com que als 17 anys ningú té encara la picardia de disfressar la sinceritat, el xicot va anar a veure el derbi provincial que es va jugar al camp del Reus diumenge passat, comprant a taquilla dues entrades, una per a ell i l’altra per a la seva xicota, asseient-se enmig dels amics seguidors del Nàstic i com tots, ell discretament dessota la jaqueta, una camiseta de l’equip dels seus primers amors. Però, ai las!, algú va xerrar als directius del Reus la infidelitat del seu jugador juvenil i a les poques hores, sense ni agrair-li els serveis prestats, el varen fotre al carrer com a un gos. Potser a sang calenta, qui va prendre la decisió va confondre’s d’època i va creure's que era un dels centurions que van colonitzar el tarragonès, aplicant l’antiga regla dels legionaris: “Reus no paga traïdors”. Bé, el cas és que el xicot encara no ha entès que no s’hagués vist expulsat amb ignomínia si s’hagués comportat com un adult hipòcrita; però era massa jove per haver après que no es pot anar pel món amb el lliri a la mà. I que si el tira tant el Nàstic com el Reus, ha de dissimular i no comprometre’s asseient-se on li roti quan es té el cul llogat.


A la meva manera de veure, però, l’anècdota que us acabo de contar només l’he feta servir de pretext per parlar d’una qüestió més emprenyadora i és que en l’escenari polític d’avui dia, trobo que massa actors tenen la “sanfasón” de representar sovint la vella utopia de servir dos senyors alhora. Els evangelistes van deixar escrit que Crist ja s'havia referit als que gosaven aquest absurd com a cínics; però alguns dels nostres polítics, inclús els que es piquen el pit cada dos per tres, només fan servir de les prèdiques de Jesús allò que els hi convé. I vet-aquí que es fiquen de peus a la galleda quan se’ls hi retreuen fets o opinions contradictòries, que en realitat no són altra cosa que intents fallits d’una lleialtat impossible. Per exemple, l’alcalde de Lleida i president del PSC, ho té fotut per explicar que el dia de la consulta del 9-N anés a votar – per quedar bé amb l’ànima catalanista del seu partit –, i avui està a favor del suplicatori per inhabilitar el diputat Homs – per quedar bé amb l’altra ànima dels socialistes catalans, l’afí al PSOE -, que és qui li va posar l’urna perquè ell pogués vantar-se de nacionalista. Si l’espai de que disposo no fos tan limitat, podria afegir-hi un carretó d’exemples semblants de gent pública, que avui diu naps i demà cols, depenent del peu amb que hom es lleva o de a quin dels dos senyors obeeix, però no cal perquè vosaltres segur que en teniu un bon repertori. Tanmateix, no voldria deixar de referir-me a un personatge que em sembla que s’ha ficat en llibres de cavalleria amb aquesta entelèquia de fer la gara-gara a Madrid i a Barcelona: l’Enric Millo, nomenat amb tota pompa ahir “corregidor” de Catalunya. Fins ara, des de Madrid enviaven funcionaris/es de carrera a com a delegats del govern, i no se'ls hi demanava res més que obediència cega a les ordres de la Montcloa. Però ara, com ja us vaig anunciar fa dies, des de Madrid volen recuperar la confiança dels catalans amb encanteris, i no podien trobar cap encantador de serps millor que un gat vell en canvis de jaqueta i de fer discursos segons de quin cantó bufa el vent. Per cert, per si no ho sabeu, un Millo que aspirava a ser ministre i s’ha hagut de conformar en ésser ulls, orelles i mans dreta i esquerra de la millor Rottenmeier de l’elenc espanyol, la senyora Soraya. El problema per al senyor Millo es que està tan convençut que es poden servir dos senyors alhora que no vol sentir a parlar que Jesús hagués dit que no podia ser perquè sempre acaba malament, l’experiment. Un home de formació cristiana com ell hauria de saber-ho. 

dilluns, 21 de novembre de 2016

A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 de novembre de 2016)

● A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA? – Fa quatre dies se’n parlava a tot arreu del cas d’un matrimoni que va acollir una sense-sostre per caritat, i als pocs dies es va fer mestressa del pis d'acollida portant-hi la seva parella i un fill, sense que els propietaris legals tinguessin res a fer per llançar-la fora, un cop transcorregudes 48 hores de la violació de domicili. ¿No n’hi hauria d’haver prou, per recuperar un habitatge habitual o segona residència d'un particular, amb presentar un contracte legal de lloguer o una escriptura de propietat? Doncs no, perquè la legislació d’aquest país és tan “paternalista” i “garantista“ que massa vegades hom té la sensació que la norma està feta per salvaguardar els drets dels delinqüents enlloc dels de les víctimes. Deixeu-me dir una obvietat escandalosa: em sembla increïble que es desnonin famílies de pelacanyes, de pisos propietat de bancs, immobiliàries i corporacions, i no es faci servir la mateixa regla de tres per desokupar habitatges privats, adquirits amb els seus estalvis honrats per famílies treballadores o menestrals que, per exemple, en tornar d’unes vacances o anar de cap de setmana, han trobat que no podien entrar a casa seva perquè uns pòtols havien canviat el pany i plantaven cara a la policia cridada pels propietaris, al•legant sense cap més prova que el fet consumat d’haver-hi entrat feia més de 48. No us penseu pas que les violacions de domicili són escadusseres, perquè cada dia resulta que n’hi ha un parell de dotzenes de denuncies, que deixen alguna família cagant-se literalment en les lleis d’aquest país.


A la meva manera de veure, el que fa sentir més indefensos els ciutadans que es troben en situacions com aquesta és que, en parleu amb qui en parleu, tothom troba un disbarat que uns paios, aprofitant que temporalment no hi havia ningú al pis, canviïn el pany i s’hi escarxofin com si en fossin els amos, i quan l'amo de veritat crida la policia resulta que sembla que aquesta vetlla més pels drets dels de dintre que no pas pels de fora. I és que una cosa és la filosofia del moviment social okupa, consistent en aprofitar un habitatge abandonat temporal o permanentment per aixoplugar-hi en un moment donat famílies esdevingudes, per circumstàncies de la vida i de la crisi, en indigents o sense-sostre; i una altra de molt diferent es entrar en un pis buit durant uns dies, ple de les pertinences personals i aixovars de les persones que hi vivien, i nega’ls-hi als legítims propietaris l’entrada. En un país “normal”, mai ens podria passar pel cap que la policia i la justícia fessin costat als violadors d'un domicili, enlloc de als violats. Per tant, s’imposa una reforma urgent de les normes per tal de contemplar amb sentit comú aquestes situacions tan lamentables. Hi ha reformes legislatives que tenen prioritat, i en un estat de dret una de les principals és que els ciutadans sentin protegides les seves propietats. És una prioritat que no té volta de fulla, com tantes d’altres en les quals tampoc el sentit comú s’utilitza massa per resoldre ràpid conflictes d'interessos. Qui sap si perquè qui ha d’exercir l’autoritat per impedir abusos d’aquesta mena té les mans lligades pel Codi Penal, les víctimes que s’ho poden permetre tiren pel dret i contracten “desokupadors” que per una tarifa gens mòdica materialitzen allò tan lleig – però efectiu – de prendre’s la justícia per la seva mà. La qüestió és si, com ja més de quatre sospiten, en alguns d’aquests escamots radicals no s’hi amaguen ex-okupes sense gaires escrúpols, consideració que ens portaria a una conclusió que per a bastants ciutadans escarmentats seria de pissarrí: moltes màfies urbanes existirien si les policies poguessin fer sense traves la seva feina de protecció dels ciutadans víctimes de delictes contra la propietat, la seguretat o el civisme, per exemple? Si a ningú l’interessa complicar la troca, per què no ho fem tot més senzill i planer?

diumenge, 20 de novembre de 2016

LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 20 de novembre de 2016)

● LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE.- Acabada la primera gran guerra van néixer les Nacions Unides amb el propòsit que la política servís de vacuna per aturar en endavant els conflictes armats, però la bona fe d’uns quants no va poder-se imposar a l’ego magnificat, la tossuderia i la mediocritat d’alguns polítics de l’època i ja vàrem tenir armada la segona gran guerra, que després de banyar en sang i odi tres quartes parts d’Europa, va permetre genocidis de jueus i armenis i l’holocaust nuclear de milers de japonesos. I quan després de més de mig segle de massacrar-se els uns als altres com salvatges, comproves que les crides de l’ONU no fan ni pessigolles als que atien la guerra sense amagar-se’n, per continuar apostant per la política s’ha de ser molt gamarús o tenir molt d’estómac. Mentre les nacions unides per entendre’s els pobles sense apallissar-se continuïn associant seguretat a despesa militar, a imposar ordre per la força bruta, totes les crides i proclames en favor de la pau per part dels líders polítics des de les tribunes no són altra cosa que mostres del cinisme i de la hipocresia més barata. El passat 2015 la despesa militar al món va pujar fins a 1,7 bilions de dòlars, comptant només les operacions “legals” perquè si sabéssim tot el que es remena al mercat negre – guerres tribals, guerrilles i terrorisme, inclosos -, ens vindria un cobriment de cor. I d’aquesta repunta constant de la despesa militar ningú pot fer veure que no en sap res, perquè si passem el rasclet per totes les clavegueres dels estats, inclosos els que diuen estan per sobre del bé i del mal com Suïssa o Suècia, tenen la seva indústria de guerra, més o menys camuflada; i potser fins i tot el Vaticà hauria de fer-se mirar si ja s’ha després de tots els interessos, que, en època del financer opusdeista i arquebisbe Paul Marcinkus, tenia en empreses armamentistes. De manera que per a no esverar-nos en va i fer-nos mala sang, millor que abans de tirar la primera pedra tothom miri si a casa seva estan lliures de culpa.


A la meva manera de veure, però, si bé és cert que avui la salvatjada de les sanguinàries Síria i Rússia a Alep, ens encén d’indignació en veure com els pitjors instints de l’home s’apliquen a arrasar hospitals i població civil indiscriminadament; aquesta massacre només es tracta d’una anècdota al costat de l’autèntica dimensió d’aquesta set d’armar-se fins a les dents: la despesa militar global suposa un 2,3% del PIB mundial i amb simplement el 10% d’aquests diners es podria acabar – ACABAR, he! -, amb la pobresa i la fam al món. El pacifisme actiu només el practiquen vint-i-cinc països, la majoria microestats, que rebutgen tenir exercit. La majoria creuen que les armes serveixen per conservar la pau, quan les armes per la única cosa que serveixen és per fer la guerra, matar i imposar-se per la força no de la raó sinó dels mals instints. Les guerres on moren milers de persones estan provocades pels poderosos per ser-ho més, de poderosos. Tan veritat com que les crisis econòmiques estan provocades pels rics que volen ser-ho més, de rics. Poseu-vos-ho al cap i traieu-vos-ho dels peus. Per què es llancen tants milions per anar a l’espai, havent-hi tantes persones que es moren de gana? Per investigar amb finalitats estrictament científiques, altruistes de cara a la humanitat? Au vinga! No siguem il·lusos, la conquesta de l’espai també és una arma de defensa, de domini de l’home sobre l’home. Per cert, m’agradaria saber per quins set sous davant la salvatjada de Síria no s’omplen el carrers de les capitals del món protestant, cridant: Alep som tots! Serà perquè el principal botxí és Rússia i val més fer-hi la farina blana? O perquè, en el fons, els antics bolxevics tenen butlla? Estaríem tan callats si qui massacrés Alep fossin els ianquis?               

divendres, 18 de novembre de 2016

MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 de novembre de 2016)

● MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.- Que molta gent tingui feina, avui dia no vol dir res per a valorar la salut econòmica d’un país, si un grapat molt considerable de feines estan mal pagades i els treballadors que pretenen només guanyar-s’hi la vida, considera que no són feines decents. Quan s’aspira a una feina decent és senyal que no se’n té, no hi doneu més voltes. Mentre la cara bruta del capitalisme no s’avergonyeixi d’aprofitar-se, en temps d’atur elevat, que els treballadors accepten condicions de treball insatisfactòries - bé sigui en salaris baixos, jornades llargues o mitjans escassos –, a canvi de conservar la feina, malgrat sigui una merda de feina que ni cobreixi les seves necessitats ni aporti estabilitat, no anem bé. Venja’m quins són els factors de referència per considerar una feina decent. En primer lloc, rebre un salari que sigui suficient per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge i les despeses que se’n deriven (calefacció, llum, aigua, etc.), però també per disposar d’ingressos suficients per desenvolupar una mínima vida social: menjar ocasionalment fora de casa o estalviar per si es té un mal de ventre i per quan s'arribi a vell. En segon lloc, la sensació de seguretat és l’aspecte més valorat per definir una feina decent. Les feines en que la relació laboral s’estableix, per exemple, mitjançant contractes diaris successivament renovats, o que requereixen treballadors discontinus per sistema en llocs fixes, provoquen que el descontent entre els que tenen feina sigui cada vegada més gran. El tercer factor que serveix per posar nota a una feina decent és que permeti disposar d’unes vacances pagades i d’un salari com cal en cas de malaltia. I, finalment, que l’entorn laboral sigui segur i no pas tòxic... Si fem una ullada a l'entorn, ens adonarem que una gran part dels que tenen la sort de treballar – uns privilegiats respecte dels que engreixen les estadístiques de l’atur -, no fan salts d’alegria amb la feina que tenen, dada ben significativa, francament.


A la meva manera de veure, doncs, mentre les organitzacions polítiques i patronals no entenguin que escanyar les condicions de treball suposa benefici per avui i bancarrota per demà, no avançarem. La OIT ha dit que la promoció de les feines decents és avui un dels objectius pendents en 193 països, també entre els occidentals més industrialitzats. Aleshores, quan comprendran aquests que diuen rumiar tant perquè siguem feliços, que si no circula diner, si els treballadors no es guanyen la vida dignament perquè animin el consum, d’aquest atzucac no ens en sortirem mai? Sembla que la Comissió Europea canvia els criteris d’austeritat i que deixarà obrir la mà, però falta que aquesta nova cultura s’imposi adequadament. Als EE.UU. per si us n’havíeu oblidat varen enterrar la depressió del 29 seguint una doctrina simple: "incrementar la despesa pública en moments de recessió, per a generar demanda que estimuli la inversió". El principal inconvenient és que aquesta doctrina keyniana avui augmentaria el dèficit, i amb els nivells d’endeutament que arrosseguen alguns països, entre ells el nostre, potser seria arriscat de fer-ho sense un bon i competent director d'orquestra. A banda d’això, potser seria també l’hora de preguntar-nos perquè s’han fet tantes inversions improductives, que enlloc de generar riquesa han fet més pobres als pobres i més rics als rics? I aquesta pregunta només la poden contestar els establishments panxacontents que han defensat unes directrius que han fet augmentar el número d’infeliços, enfront d’una minoria cada vegada més encantada de la vida, perquè es pensa que tothom, i no només ells, lliguen els gossos amb llonganisses. 

dijous, 17 de novembre de 2016

EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 de novembre de 2016)

● EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA.- En Rajoy potser no es mereix, com diuen alguns des d’aquí, que perdem el temps parlant del què fa o deixa de fer; però agradi o no de moment és qui remena les nostres cireres i pren decisions que ens poden fastiguejar tot el dia o hipotecar-nos qui sap si l'eternitat. Semblava que havent d’anar amb crosses per donar quatre passes, seria més prudent i procuraria tenir contents als de qui depèn per apuntalar-se, si vol arribar al final de la legislatura. Qualsevol persona intel•ligent faria la farina blana a canvi de no renunciar a representar el paper de capgròs del regne, però en Rajoy es de l’escola gallega i sempre amaga la propera jugada, tant al dominó com a la política. I malgrat va insinuar que no faria un pas sense recolzar-se almenys en una crossa, a la primera oportunitat de demostrar que havia aprés la lliçó, va i la pífia. El discurs d’investidura fou de tot, menys humil i pragmàtic; en la composició del govern no va repartir gens de joc, precisament; però això de fanfarronejar descaradament amb treure's de la màniga l'as que hi porta amagat – la convocatòria d’eleccions –, és tan lleig com fer xantatge als companys de partida, si em permeteu l'expressió. Tanmateix, jo sempre vaig insistir que on se li veuria el llautó al gallec seria en com gestionaria la patata calenta de l’antic ministre de l’interior, el venerable opusdeista don Jorge. En Rajoy podrà tenir molts defectes, però als amics que li han tret castanyes del foc no els deixa caure. Recordeu aquell cèlebre tuït a un altre amic: “Luis resiste!”? Vet-aquí, doncs, que a Fernández-Diaz volia deixar-lo ben arreglat amb la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors.


A la meva manera de veure, com ha gestionat aquest afer m’ha deixat francament decebut, si és que en algun moment m’havia cregut que era sincer quan es vantava de ser el terror de la corrupció. Per començar, ja palesa que li falta un bull a l’hora de seleccionar candidats, perquè per proposar per un càrrec de projecció institucional exterior a un analfabet en francès i anglès, s’ha de ser una mica frívol. Però gràcies a Déu, o a qui sigui que vetlla perquè no es facin mes disbarats del compte, la crossa socialista va recuperar el seny i va deixar plantat el repartidor de medalles a les Verges, negant-li el seu suport per endollar-lo a la presidència de qualsevol comissió parlamentària. I a partir d’aquí és quan en Rajoy ha desaprofitat la prova del cotó-fluix, i enlloc de deixar de banda un ex-ministre recusat per totes les bancades, li ha regalat el caramel d’una comissió de tercera categoria, però amb dret a una moma de 85 mil euros anuals, un assistent personal i cotxe oficial. En qualsevol país de cultura democràtica enxampar un ministre conspirant contra càrrecs electes i institucions comporta la fulminació política perpètua. És més, en aquells països no cal que ningú prengui una decisió tan radical, perquè el presumpte culpable per ètica presenta la dimissió. Repeteixo, el tarannà democràtic del senyor Rajoy no ha superat la prova del cotó-fluix i per si no n’hi havia prou amb la vergonya del cas Fernández-Diaz, la guinda ha estat permetre l'exhibició a l’hemicicle d’una altra amiga, la Rita Barberà, en pla fallera major, mentre se li acumulen les causes judicials. 

dimecres, 16 de novembre de 2016

ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 de novembre de 2016)

● ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES - Fa uns mesos tots els musics de l’orquestra de la Scala de Milà van sol•licitar al seu director que presentés la dimissió, si no volia que es declaressin en vaga perquè els hi feia por amb els seus mètodes autoritaris. Quan des d'una empresa, una organització o una simple família la por s’imposa a la confiança i a la lleialtat, ja podeu tocar a morts perquè cap dels projectes que engeguin sota aquest condicionant arribarà a bon port. Sort que aquesta por concreta que es basa en l’autoritarisme, el culte a la disciplina o la nul•la capacitat de consensuar els mètodes o les maneres d’aconseguir els objectius, té un remei senzill i ràpid d’aplicar, sempre que es tingui el valor de denunciar la causa sense contemplacions. Mort el gos, morta la ràbia, en sentit figurat. Però el que em preocupa de veritat és que hi hagi professionals en sembrar pors, amb prou discreció o malícia perquè no se n’adonin els seus destinataris predestinats, masegant de mica en mica el crèdit i la confiança de la societat en les institucions i en els lideratges, intoxicant l’ambient amb incerteses i dubtes sobre tot. I encara em treu molt més la son, descobrir que moltes vegades els que transmeten por ho fan perquè tenen por. Quanta gent que té idees interessants sobre com resoldre problemes complicats de tota mena, des de culs de sac tècnics o financers a atzucacs polítics, es talla i prefereix no obrir la boca per por que allò que exposi no li agradi al seu cap directe, de qui penja la seva nòmina i la carrera? Quants treballadors qualificats prefereixen executar el que se’ls hi mana i no s’atreveixen a innovar per por que se’l titlli de trepes o de poc respectuosos amb els superiors jeràrquics? Vaig llegir en algun informe d’una escola de negocis, que moltes empreses anirien millor si els seus empleats col•laboressin voluntàriament aportant idees innovadores, però que no ho fan per por que aquesta proposta de canvis els hi reportés conseqüències negatives. D’aquesta por se’n parla poc en algunes empreses, perquè sol ser un tema tabú.

A la meva manera de veure, doncs, la por que es destil.la sibil•linament sobre la societat, per tenir-la dominada i submisa, seguint aquell principi maquiavèl•lic de que la por guarda la vinya, és la que em fa basarda de veritat Sense anar més lluny, s’hi prenem per mostra el procés independentista que ens toca de tant a prop, no en tinc cap dubte que la por s’utilitza des dels dos bàndols descaradament. No és una crítica sinó una constatació. Els sobiranistes volen guanyar partidaris argumentant que si no es parteixen palles amb Espanya els catalans ho passarem molt magra, perquè l’Estat està entrampat fins a les celles, i des de la sanitat a l’educació, passant per les pensions i acabant en el futur dels fills, tot penja d’un fil a punt de trencar-se. Els unionistes, en canvi, mouen els espantalls de la por en sentit contrari: sense l’aixopluc de les faldilles de la lloca espanyola els pollets catalans passarem gana perquè ningú voldrà invertir en un país proscrit d’Europa, del món i quasi de l’univers. I, per descomptat, els vells haurem d’anar a cobrar la pensió al riu i els joves migraran on puguin. La por, sempre el discurs de la por. Si de mi depengués l’estratègia per fer avançar el procés, recomanaria que s’oblidessin d’algunes falses premisses, com ara que prudència és igual a covardia o que confondre el valor amb temeritat. També compro una cosa que vaig llegir no fa gaire, em sembla que era d’en Llàtzer Moix, que considero pertinent per acabar aquesta reflexió: “Els ordres democràticament constituïts no se subverteixen prescindint de la por, sinó respectant – en tota circumstància i no només quan convé a una part – les normes de convivència. Les transformacions consensuades no són gaire discutibles ni fan por. Les unilaterals, sí. Per molt condiment “sense por” que les assaoni”