LA JOVENTUT TÉ ESPINA, PERÒ TAMBÉ TÉ PERFUM

Carta al vent

No és cosa fàcil de trobar el pols real de la joventut. Un dels factors que contribueixen a la desorientació, com a simples espectadors sociològics, és que coexistint dos plantejaments ben definits i respectables, massa sovint ens entestem en destacar-ne només els aspectes contradictoris. Per una banda, hi ha els joves que intenten conservar, més o menys aferrissadament, una determinada conducta tradicional i, al cantó contrari es posiciona un col·lectiu abrivat que defensa - des d’una renovada i valenta denúncia del sistema - pura i simplement una ruptura més o menys endreçada. Dit això, certes valoracions, tant les apologètiques com les detractores, van lluny d’osques a causa d’haver-se fet, enlloc de des d’una anàlisi  ponderada i conciliadora, emparant-se darrere de la subjectivitat més lamentable i miop.

Però la interpretació que em sembla més plausible és la que sosté que, pròpiament, no hi ha problemes o qüestions juvenils, sinó problemes socials que es reflecteixen o es condensen entre els joves. Ni es pot censurar que la joventut d’ara no sigui un retall dels patrons generacionals que varen servir als seus avantpassats, ni seria encertat pensar que la joventut serà tant més autèntica com renegui dels esquemes conservadors heretats. Tothom és fill de les seves pròpies experiències i errors. Malaurat qui hagi de prendre decisions en base a experiències no viscudes. En qualsevol cas, el que cal dir d’entrada és que els joves no anticipen el futur, sinó que es limiten a concentrar les tensions del present. Quan la joventut ha estat, simultàniament, una edat de moda o una edat model, sempre el marc era una societat que, d’una manera cada cop més accelerada, ha vist com se li feien miques a les mans els referents dels quals s’alimentava. Jo voldria deixar clar que no s’hi val a desqualificar al jovent només perquè no viuen, pensen o pugen com els seus pares o avis pensaven o varem ésser pujats. El fet que tantes vegades ens precipitem en les valoracions, obre entre pares i fills abismes insuperables.  

Normalment, quan es proposa tant la joventut com a esperança de futur, sol passar en societats sense referents, sobretot sense referents que la joventut s’apreciï. Hi ha un moment en la vida de tot jove que necessita contrastar les seves idees. Si els seus pares, en aquest moment crític, no saben o no poden assumir el paper de confidents, els fills es llancen en braços d’altres influències que omplin el buit, no sempre desinteressadament. L’augment del consum de droga i alcohol cada vegada en edats més baixes, la creixent delinqüència gratuïta dels caps de setmana i l’explotació per part d’adults de mitjans d’entreteniment no recomanables des del punt de vista de la formació, justificaria que des d’alguna trona respectada es fes un toc d’atenció al passotisme transversal dels pares, que o bé recorrent a l’imposició de la disciplina si us plau per força, amb resultats nefastos, o bé es reacciona traspassant la patata calenta a l’escola o al govern. Contra l’opinió de quins consideren que la joventut no toca de peus a terra, no fa gaire vaig llegir en un butlletí fet per estudiants un article sobre la possibilitat d’una guerra nuclear. Em va cridar l’atenció que resultés un cant a l’esperança: “la humanitat no serà destruïda ni en el pitjor dels casos...” La joventut que ens encanta és aquella que no confon al personal agitant una rosa vermella amb la mà esquerra i posant un ciri a santa Rita amb la mà dreta. Perquè, això si, el que ja no fa la joventut es anar amb un lliri a la mà.

Sobre la joventut s’han escrit moltes frases de ringo-rango, des que no està feta per al plaer, sinó per a l’heroisme, fins que quan ets jove ets sens immortal o que ésser jove vol dir no tenir memòria. És cert que el coneixement de la decrepitud i de la mort queden per al jove en pura teoria. És cert que els joves viuen en una voràgine, mentre una veu els diu a l’orella que mai no pot passar-los res de dolent, que són invencibles. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem els joves darrere de tots els grans problemes que preocupen l’opinió pública. El darrer exemple, en els moviments de protesta estesos arreu del món. Llavors, quin és el desengany de la joventut d’avui? Doncs que anys enrere els joves s’afartaven de reivindicar el futur, manera retòrica o elegant de subratllar que no tenien present. Ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta recuperar el present per canviar un sistema que els hi garanteixi, precisament, aquell dia de demà que els hi pertanyia. I que ara, els que governen d’una manera maldestre, els hi volen arrabassar.

QUI IMPEDEIX UN PACTE D'ESTAT?

CARTA AL VENT

            Estem igual, per no dir pitjor que al 1977, quan es varen signar el cèlebres Pactes de la Moncloa. Aleshores es va vendre aquella operació de caire polític com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a l’encetada pell de brau, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, els pactes no foren més que un garbuix voluntarista de declaracions de principis i una partitura de bones intencions, que els musics de l’administració van posar-se a interpretar evitant desafinar. Però posar d’acord l’orquestra no va ésser senzill: la patronal, que tot just començava a organitzar-se, al final no es va comprometre massa a res i els sindicats gairebé varen estar a punt d’estimbar el carro pel pedregar, perquè les seves pròpies bases – a les que setmanes abans escalfaven el cap amb consignes que havien de cremar-ho tot – després d’haver digerit el triomfalisme dels primers dies no acaben d’entendre el gir de cent-vuitanta graus dels seus dirigents. Però a empentes i rodolons, tothom va acabar tibant del carro perquè es varen acollonir al adonar-se que no era només el país qui estava a les cordes, sinó que tot un sistema podia anar-se’n a fer punyetes.

            Un dels partits comparses d’aquella conxorxa desesperada, venia l’embolada tant bé com sabia: “...hem diagnosticat el focus de la infecció, ara cal buscar més que solucions, pal·liatius per evitar que la gangrena ens enviï a l’altre barri”. Per la seva part, la Banca – ai, la Banca! – que en certa manera havia de donar exemple d’empenta és va despenjar, igual que ara, amb un seguit de planys. Que si la política restrictiva monetària del govern reduïa el diner en circulació i, per tant el crèdit a concedir. Malgrat des de temps immemorial no deixaven de tancar els exercicis amb beneficis extraordinaris. Com avui, que tot i que les Caixes sembla estiguin a la ruïna encara han generat en el segon semestre de l’any un 8% més de benefici que en el mateix període de l’any passat. La patronal, els sindicats i la banca, amb línies generals, toquen avui a en Zapatero la mateixa serenata que el 77 estrenaven per engalipar en Suarez. La solfa i els músics, si fa o no fa, són els mateixos. Només ha canviat el destinatari, que si llavors era l’inquilí del palau de la Montcloa ara és la pèrfida Merkel i els dimonis dels mercats. No hem donat, doncs, a penes un pas endavant des d’aquell llunyà 1977. Ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides de veritat.

            La crisi d’avui té un conjunt de factors idèntics a la del 77, inclosa la feblesa política. Com allavonces, avui l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, ha caigut de forma espectacular i els més optimistes, preveuen que la xifra d’aturats forçosos no millorarà. Per acabar-ho d’arreglar, les 1.500 empreses més grans, han rebaixat vora de mig milió de llocs de treball. Per la seva banda, els polítics fan barrila discutint bajanades, com si a la babalà s’anés arreglant sola la botigueta. Avui en deixen caure una de freda i demà una de calenta. Però sent prou greu el paisatge que dibuixo, el problema de veritat és que som un país que està perdent l’hàbit de treballar. El 50% de la nostra joventut, pel cap baix, no troba feina i s’està palanquejant en el subsidi i treien el suc als pares. Puja una joventut que ni té la costum de treballar per guanyar-se la vida, ni té un ofici aprés. Com serà la societat de demà amb aquesta lleva fresca i mal educada? Per altra banda, no se’ns acudeix cap més solució per resoldre la crisi que retirar abans d’hora de les indústries a gent experimentada. Som un país tant contradictori que en mig d’una crisi fenomenal, un govern que es diu d’esquerres s’estima més negociar les condicions per resoldre un contracte de treball que els sacrificis per mantenir-lo.

            D’altra banda, el “milagro espanyol”, va permetre convertir-se en empresaris a gent que no tenia ni formació ni base per ser-ne. Els focs d’encenalls es multiplicaren, sense que cap govern digués prou davant de tants negocis embastats amb quatre agulles. El “pluriempleo” no tenia límits i suant la cansalada es podia pagar el pis, el cotxe i fins i tot l’apartament de la costa. Acostumats a no mirar prim, ni varem diversificar la indústria, ni varem planificar l’agricultura ni la investigació. I és que a més a més de la reserva espiritual del món, fins fa quatre dies el nostre miop Zapatero presumia davant dels seus homònims que érem gairebé el melic de l’univers. Ara resulta que no estem preparats per superar la crisi i, el pitjor, és que quan faria falta imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip ens dediquem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Tan desgraciats, cecs i orgullosos som que no podem forçar un pacte d’Estat enlloc de malgastar temps i diners en una altra enganxada electoral que semblarà una claveguera de merda, enlloc d’un laboratori de projectes?        

ELS POBRES MILIONARIS (2ª)

CARTA AL VENT

            Partint de la base que qui té més no sopa dos cops, si no vol morir d’una fartanera,  a qui podem considerar ric? Tot es relatiu. Pel que té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina sempre que el dipòsit del cotxe se li quedi escurat, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas fila més prim i retrata el ric de casa nostra, com “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, les minutes dels assessors del “tinglado”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en sap un niu, no es va mossegar pas la llengua al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.

            Reforca de pallanga!, com diuen alguns pagesos de l’empordanet. Per què a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-s’ho i no aprofitar ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar l’usura creditícia, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, que fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin un 1%?  I si recuperant l’impost del patrimoni - que va suprimir en Solbes l’any 2008, pressionat pel gran estadista ZP - suposaria recaptar 2.000 milions d’euros, per què no es tira pel dret enlloc de marejar la perdiu?

Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes – d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics - però curiosament respecten com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana. A casa nostra mateix, el govern pretén collar el dèficit desbocat, gairebé exclusivament amb retallades més o menys enginyoses de la despesa pública i amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà per no espantar “els mercats”, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten equival.len al 32% del PIB, quan a l’UE la cota s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui sempre ens volem emmirallar, superen el 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció, ja que mentre uns ens quedem escurats, d’altres encara poden tirar de beta una llarga temporada. Si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos escaquejats només a Catalunya arribarien a 8.000 milions d’euros?

Té cap ni centener que les persones que reben herències superiors al milió d’euros no passin per caixa? El Wall Estreet Journal, portantveu indiscutible del capitalisme més ranci, reconeixia no fa pas gaire que la cobdícia dels rics està a punt de fer esclatar una revolució social, que pot encetar aquella segona gran depressió que irresponsablement la directora del FMI pronosticava l’altre dia, per afegir llenya al foc. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si un dels que ens té de treure les castanyes del foc, el governador del Banc d’Espanya, és el mateix personatge que va ser incapaç d’ensumar el risc de crac de les Caixes, deixant que la bombolla del totxo ens esclatés als morros?

ELS POBRES MILIONARIS

CARTA AL VENT

ELS POBRES MILIONARIS  (1)

            Els nostres avis pensaven que no s’havia de dir blat fins tenir-lo al sac molt ben lligat. Els seus néts hem aprés a polir-nos el grà tot just després, i àdhuc abans, d’haver-lo sembrat. I tot això sense que ens caigui la cara de vergonya, ni se’ns posi cap pedra al fetge. Abans, s’estalviava per disposar sempre d’un raconet en cas d’un mal de ventre. De tant en tant, també “per donar-se un requisit”. El que sovint havia d’anar a manlleu no mereixia cap consideració d’una societat quina norma, no escrita però vigent, era gastar-se un ral només si en quedava un altre al butxacó. Els nostres avis jo no sé si realment maldaven per arribar a milionaris, del que sí n’estic convençut és de que no els hi queia la baba per viure com milionaris.

            Malgrat això, moltes vegades confessaven passar-ho millor que qualsevol ric, sense els seus maldecaps, portant una vida senzilla i arreglada, sobretot no enteranyinada per cap guspira d’enveja. Però avui hem arribat a una degradació tal de la realitat, substituint-la per la ficció més virtual, que enlloc de tocar de peus a terra i conformar-nos sent només nosaltres mateixos, sembla com si necessitéssim fugir de la realitat, de les limitacions del nostre entorn, per aconseguir durant uns minuts, uns dies, unes hores, assemblar-nos als que tenen pela llarga, als que poden viure com milionaris de veritat. Els que fan els reclams publicitaris, per exemple, dels creuers ofereixen a la seva clientela potencial, la possibilitat de viure quatre dies com un milionari, amb un mínim esforç. Els manipuladors de la delirant societat de consum no es fan els tiquis-miquis, ni en plena crisi, a l’hora d’ensenyar-nos tècniques sofisticades d’estirar més el braç que la màniga. Els avis, en canvi, ens havien pujat amb uns principis espartans, que avui serien considerats d’allò més carca: “val més tenir que desitjar”. O aquell altra tan categòric que alguna vegada haureu sentit: “no mengis més del que puguis pair”.

            Els reclams enganyosos fan pensar que si fóssim milionaris tindríem assegurat un grau de satisfacció superlatiu. Però aneu a saber on nia la felicitat! Si en les barraques dels que ho passen magra, en les humils vivendes de les barriades o en les cases i pisos luxosos i confortables, pensats per a potentats, en les zones residencials de les ciutats. Jo soc dels que penso que hom pot ésser feliç a tot arreu si es conforma amb el que té. En canvi, no soc pas dels que pensen que els milionaris viuen bé, però no són feliços. La felicitat no fa parella amb el diner. Qui no en serà mai, de feliç, serà el que enlloc de buscar la felicitat espera ajagut entrebancar-s’hi.

La circumstància que els nostres avis visquessin envoltats d’esglésies i de tradicions, potser explicaria que s’arrapessin a la confiança cega en les coses immutables: “així ho trobàrem, així ho deixarem”, feia que molts dels milionaris d’aquelles èpoques reculades consideressin que el millor per la seva espècie era conservar-se dintre d’una incolora i insubstancial virginitat, passant figues a les butaques dels respectius Casinos, havent dinat. Una única característica, com si es tractés de l’ADN o del cordó umbilical, unia als milionaris d’abans amb els d’avui dia: l’aversió a pagar impostos proporcionals a la seva riquesa. Tant espantava als “tòtems”, a tombar del segle passat, que les sanes costums i tradicions canviessin per culpa del creixement de les ciutats i del proletariat, que amagaven dades tan importants com les dels censos reals, per estalviar-se impostos. Vet-aquí, la mare dels ous: la solidaritat fiscal. I la pregunta del milió, mai millor dit seria per què els polítics d’arreu tenen tanta por de fer pagar més a qui més tingui, sobretot quan van maldades. Els Berlusconi-boys han fet marxa enrere, després d’haver promès als dictadors “mercats” que fan anar de corcoll l’economia mundial, que serien implacables amb l’evasió fiscal i amb el tracte de favor als més rics. A França, malgrat fortunes s’han ofert voluntàries a contribuir una mica més a eixugar el dèficit col·lectiu, el justicier Sarkozy s’ho pren amb calma. Què tenen, doncs, els milionaris, perquè els tractin amb cotò-fluix? La setmana vinent passarem comptes.    

QUAN ACABIS ELS DINERS, COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

Carta al Vent dels divendres

QUAN ACABIS ELS DINERS,

COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

En la qüestió econòmica no hi ha empats: o guanyés o perds. I ara, aquests darrers temps es perd massa i fort. Malgrat Catalunya se’n surt una mica millor, el cert és que arrossegada per la resta de país que li fa de llast, s’enfonsa a la cua del creixement industrial i cada dia engendra – sense possibilitat d’avortar en aquests cas – més atur i misèria. No estaria de més, doncs, reforçar un dels puntals tradicionals de la nostra antiga prosperitat, la qual avui sembla que està fent una llarga becaina: estalviar, i no malgastar el poc que ens queda, tant a les famílies com a les administracions. I és que tothom ens hauríem d’aplicar aquell antic refrany: “quan acabis els diners compte amb tu, i amb ningú més”.

Que una cosa porta l’altra, no falla. Allà on es bat, hi ha pols i allà on hi ha mainada, hi ha soroll. I el que manlleva diners es penja una soga al coll. Quan tot eren flors i violes, les entitats financeres que ara tan ploren i s’esquincen els vestits - perquè diuen que no tenen un ral per deixar als que podrien fer rutllar empreses i no fantasies - et venien al darrera perquè els hi fessis el favor d’agafar els seus diners, els savis del poble ja advertien: -“Aneu en compte, que aquest calè s’ha de tornar”. Però ningú se’ls escoltava, sinó que tothom tirava de beta. I això no només ho feien quatre sapastres, sinó que gent d’upa també s’hi enganxava els dits en aquesta parafernàlia. Inclús a més d’un del gremi del totxo, que s’afartava de fer promocions sense arriscar-hi un duro del seu patrimoni, va ser distingit amb la medalla d’empresari exemplar. I encara que no serveixi de consol, la moda de fer-se milionari invertint amb els calés dels altres, estava bastant estesa i tothom callava perquè molts hi anaven bé, untant-se els dits amb comissions de negocis virtuals. I qui gosava badar boca denunciant-ho, acabava escarnit com un boig i de poc li anava que no el tanquessin.

Quan l’invent va fer aigües per tot arreu, i els damnificats van aparèixer a dotzenes, els governs d’arreu van córrer a tapar primer les hemorràgies dels culpables del daltabaix, deixant de banda descaradament les víctimes de segona d’aquella ensarronada colossal. I quan als governs han fet curt de cataplasmes, a alguns no se’ls hi ha acudit cap altra cosa que demanar a les víctimes, encara convalescents, una transfusió perquè les panxacontentes entitats financeres es poguessin permetre alguna xefla. Al nostre país, inclús a la intocable i sagrada Constitució fins fa quatre dies, se li extirparà un ronyó o el que faci falta perquè el país pugui endeutar-se més per pagar puntualment els interessos als usurers que ara es fan dir “mercats” i que ens tenen agafats pels dallonses. I, en canvi, no es troba el moment per modificar la llei perquè les víctimes atrapades per aquella disbauxa dels crèdits a go-go, a sobre de perdre la il·lusió, la feina i els pocs diners que tenien, hagin d’anar a viure sota un pont. Com pot ser que un país amb un cens de pisos buits que esparvera la terra, encara se n’embarguin més als que no poden pagar l’hipoteca? Per què per unes coses correm tant i per altres sembla que no ens ve d’un segle?

És veritat que amb qui no pot pagar, s’ha de fer alguna cosa. Els jutges tenen raó: tal com mana la llei la justícia no pot fer res més que llançar famílies dels pisos. Doncs per què no arreglem la llei? Bé els hi ha llegut de rebaixar l’IVA perquè les entitats financeres puguin treure’s de sobre els estocs acumulats. Un decret destinat a tapar, una altra vegada, els forats dels principals culpables de la crisi, que, en agraïment per l’amistós cop de mà, segueixen tancant l’aixeta del finançament. Qui els comprarà aquests estocs de pisos que els promotors morosos els hi van deixar damunt la taula a les entitats financeres? Si no s’obre l’aixeta del crèdit, només podran comprar grups organitzats d’especuladors, disposats a pescar quan les aigües baixen tèrboles?

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

            Era un dels estirabots preferits d’en Xenius. Li he manllevat al venir-me a la memòria que en Josep Maria Espinàs avisa, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai!

Ja sabem que posant la crisi com a causa o com a justificació, tothom s’atreveix a cuinar remeis, més o menys casolans, per sortir-nos-en però a la llarga en prou feines fan pessigolles al melic del problema. Ja sabem, també, que els partits polítics, quan tenen eleccions en capella proposen fer miracles a dojo per redreçar l’economia, reconvertir el monstre de l’administració pública i parir regles de joc en matèria monetària, fiscal i laboral. I que l’endemà mateix d’endreçar les urnes es fa palès - no només aquí sinó a la resta d’Europa - que rebaixar la inflació i l’atur són dos objectius en permanent conflicte, constatació que alimenta una sensació creixent de manca d’autoritat i desgovern, sensació que avui impera en totes les democràcies occidentals, tinguin governs de dreta o d’esquerra, provocant en els ciutadans dos tipus de resposta, tots dos fruït de la indignació: l’escepticisme o l’abstencionisme. Però el més delicat de la situació és que una bona part del poble, que malgrat tot no voldria deixar de somriure, renovi la confiança en el sistema tapant-se el nas.

Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a Anglaterra un moviment de destrucció de màquines, que també arribà al nostre país. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al  capitalisme industrial més sever. La lluita contra la màquina era, en el fons, la lluita contra l’usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Dels que endegaren aquell moviment se’ls en deia “ludistes” i, a la llarga, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi que pretenien combatre a cops de trabuc. John Dos Passos raona que les persones que viuen èpoques de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tant negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en ahirs lluminosos ens estalviarem que ens passin per la pedra. En darrer terme, el que decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present, sense deixar de somriure.  

     

Avui els ecologistes deuen encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col·lectiva i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors asseure’s al voltant d’una taula a degustar qualsevol recepta casolana de qualsevol àvia del país, doncs tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc a les primeres de canvi, no denota sinó una espatarrant manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom pot dir-hi la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants, després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten parlamentant, sense escoltar-se els uns als altres.

Però, no obstant això, no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al del costat! És tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones.

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

CARTA AL VENT

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

            Donant una volta pel Facebook hi acabo de trobar un comentari, sobre els disturbis de Londres, que m’ha frapat. - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé ha d’estar molt cremada, o no és tan responsable com pensava.

Perquè en moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen alguna responsabilitat social saben tenir la boca tancada, abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant, encara que sigui sense voler, la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comentava ha estat esborrar aquell bocamoll de la llista d’amics, doncs una persona que fa de mestre no pot expressar-se així, malgrat li respecto la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill, com prémer una tecla. I a més, encara que jo no vulgui escoltar comentaris desafortunats, no puc impedir que algú els escampi irresponsablement ni que hi hagi gent que se’ls empassi, com si fossin dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i fora de temps no compten fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi serà difícil d’aturar.

            No obstant això, com volem que els de poble respectem als qui tenen el dret, legitimitat per les urnes, de governar, si cada dia d’aquest mes d’agost assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa, per part d’ells? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, hem de parlar de la crisi. S’ha escampat arreu el calfred. El país que no té esgarrifances de por, en té de butxaca i el virus, sigui quin sigui perquè encara els savis no l’han trobat, fa estralls arreu. Aquest és el panorama des de començaments de l’estiu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents es recepten uns al altres pastilles i xarops que els de poble ens empassem, com si enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin les llesques de pa amb vi i sucre de la iaia. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt i als països encara menys. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil·lament al llit, a covar la calipàndria. Però això estava molt bé quan els maldecaps es tenien de solucionar sense traspassar els límits d’un país.

Ara, com que cada pet local provoca mil esquerdes a nivell global, els dirigents no poden permetre’s becaines ni fer vacances, sinó que han de trampejar la passa bo i drets, malgrat la caparrassa. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn que, en aquestes circumstàncies, cada cop que s’estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca rebotin com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats amb la millor intenció del món pels fetillers de guàrdia, els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets i veuen com fins i tot els nans del seu particular circ els hi creixen.

No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de l’ordre a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper examen per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les infalibles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

LES MITGES VERITATS

CARTA AL VENT

LES MITGES VERITATS

            Rellegeixo en Pla. M’agrada la seva obsessió per dir les coses clares: “Si vostè algun dia escriu – aconsellava un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho apanyaria avui l’homenot de Llofriu per explicar-li, net de pols i de palla, al seu imaginari oncle la gatzara política i mediàtica que tenim muntada entorn de la crisi. O si arribaria a fer-li entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que es vanten de tenir el desllorigador en exclusiva, l’autentica veritat de tot plegat. Perquè resulta que les veritats a mitges solen ser avui el plat del dia a la taula dels ciutadans, ja estigui parada pels polítics, per les patums de les finances i l’economia o pels tertulians dogmàtics, a sou de mitjans dits informatius de tots colors i sensibilitats.

            No es podria entendre si no fos així, evidentment, que tothom vulgui tenir la raó a l’hora de vendre el seu article. El que passa és que ningú ensenya tota la pel·lícula, sinó només el trosset que li convé. M’és igual si d’això se’n diu “amagar l’ou” o, simplement, “portar l’aigua cap al propi molí”, el cert és, però, que sembla que no és políticament correcte dir-li “mentider” a qui es limita a presentar una sola cara de la veritat. A tot estirar, podríem acusar-lo de “manipulador” a qui així es comporta, però caldria demostrar-li intencionalitat i premeditació per condemnar-lo, i si tan mal dades li anessin, sempre podria espolsar-se les puces – el polític, la patum financera o el tertulià més radical – dient que no es pot preveure sempre el futur, sobretot quan les coses estan tan regirades. Qualsevol excusa de mal pagador, abans d’acceptar que es tenia pa a l’ull o que no hi veia ni tres dalt d’un burro. Però desenganyeu-vos-en, qui sap fer-s’ho anar bé, sense que se li vegi la de sota, pot considerar-se un professional afortunat, perquè cada dia van més buscats els que es dediquen a aquesta mena de jocs de mans.

            Voleu saber, em dieu, com és una mitja veritat? Doncs, mireu, tenim un exemple que ni fet a mida: la propera visita del Papa. Per aquesta mania d’embolica que fa fort, hi ha qui des de posicions inclús d’una sospitosa independència, ven el concepte que Espanya és una nació catòlica i que el vot esquerranós és flor d’un dia, que no pot arrelar fort en una terra protegida per sant Jaume i la marededéu del Pilar. El parany, però, al darrera de comentaris com aquests és la confusió que amaguen. Perquè el que no queda mai clar és si es vol dir que Espanya és catòlica o, senzillament, que el catolicisme és espanyol. Ho heu entès?

            I tres quartos del mateix passa amb la crisi: des de bon començament ningú ha dit la veritat del tot, unes vegades per ignorància supina, d’altres per tacticisme polític i en una gran majoria, francament, per conveniència i per por què dient la veritat nua els apartessin de la menjadora. En aquest circ hi ha massa gent que ja li està bé fer de titella dels poders fàctics de torn. Però caldrà no oblidar que fer de comparsa necessari, algunes vegades també té delicte.

            Bufa, per avui ja ni ha prou! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, considerant el trist espectacle de cada dia: Vigileu només una cosa: que no ens fotin!

LA REVOLUCIÓ PENDENT

CARTA AL VENT

LA REVOLUCIÓ PENDENT

            És normal que tots els que aspiren a governar diguin que les coses van molt malament, doncs mentre no porten el timó poden fer-se el desentès de la realitat: que hi ha coses que no es podran arreglar, governi qui governi. Per exemple, que si ja no era gens senzill controlar la infracció en temps de vaques grasses, encara resulta més difícil compensar els damnificats en temps de crisi: treballadors a sou amb la por al cos, petits empresaris escanyats per manca de finançament, parats sense futur, pensionistes congelats i immigrants tutti quanti, que varen venir-hi a raure a aquest país creient-se que aquí es lligàvem els gossos amb llonganisses. Però el que emprenya de veritat és que quan ja no es podia allargar més el braç que la màniga, aquí s’engreixava la bombolla de la despesa pública perquè massa gent en depenia de fer-se el ronsa, per arrodonir els seus beneficis. I ara què? Com es paguen els plats trencats d’aquella disbauxa? Doncs acumulant noves transferències de l’actiu al passiu de la Seguretat Social.

            De no tancar l’aixeta del dèficit públic quan toca en són culpables els governants que no governen, però també i molt, els gestors directes d’una Administració pública que no ha sabut o no ha volgut mai treballar amb criteris d’eficàcia per aconseguir gestionar al més baix cost possible. Massa sovint passa que s’inverteix en la “gestió” de serveis més pressupost que no pas del que reben els beneficiaris finals. Tots els governs, quan estan a l’oposició, prometen que la reforma de l’Administració pública serà prioritària. Però tothom que es belluga per les oficines de l’Estat – sigui en versió central o autonòmica – sap que queda molta feina per fer per desmuntar tantes “rectories” com s’han tolerat arreu, potser fins i tot sense donar-hi cap importància, com si la baixa productivitat ja sigui un serrell indiscutible de la funció pública. I que consti que la productivitat no es mesura sempre per la diligència o la dedicació de les persones, sinó per disposar d’un mètode de treball racional, dissenyat amb criteris d’eficàcia. I d’aquesta part de n’és responsable el cap de cada oficina administrativa.  

Fins i tot una autoritat com en Marx, a “El Capital”, va dir en temps reculats que la figura imprescindible en qualsevol sistema era la del “mànager”. Privada o pública, tota orquestra que de veritat vulgui fer un bon paper en societat i no semblar un orgue de grills, necessita tenir al davant un director que sàpiga i vulgui fer servir la batuta. Però avui els directors estan malvistos i massa sovint els seus col·laboradors els desqualifiquen per sistema dient que si els han posat al davant, és perquè deuen ser uns llepaculs o directament uns malparits. I, és clar, cada vegada hi ha menys gent competent que s’hi vulgui arriscar a posar-hi ordre al casalot de la santa burocràcia amb criteris i mentalitats del segle XXI. No fa gaire anys un degà del Col·legi d’Enginyers, en la seva intervenció en el Congrés de l’Obra Pública a Catalunya, va fer aquest entretoc al govern de torn: “la correcta i eficaç direcció d’una obra pública pot estalviar com a mínim un 10 per cent de la inversió”.

En definitiva, aquesta revolució per recobrar l’eficàcia administrativa no hauria de conformar-se retallant prestacions ni posant rigorosos controls de presencia a les oficines públiques, perquè els funcionaris compleixin l’horari. Això només són pedaços propis de mentalitats burocràtiques. La revolució pendent és la que procuri una gestió impecable que l’únic que retalli sigui el “cost” d’administrar, en benefici del resultat final que rep l’administrat.

CARTA AL VENT : ELS VELLS EN CAMI DE FER MÉS NOSA QUE SERVEI

ELS VELLS EN CAMÍ DE FER MÉS NOSA QUE SERVEI

            Una aproximació a la realitat de la gent gran, no sé si la millor però a mi em va impressionar, la vaig escoltar no fa gaire: “Ara sé què significa ser vell: es pot fer tot el que fan els joves, però hom se’n cansa de seguida”. Clavat, nano! Ja es pot anar predicant ous a vendre si les cames fan figa i el delit et deixa plantat, com si fos un desodorant comprat a preu de saldo. Però, sobretot, esdevé un drama es presenta quan t’adones que en el “mercat de futurs”, “ser vell” no cotitza i enlloc d’un valor sòlid, massa analista se’l mira com un valor tòxic i un llast en potència per l’economia. Si arribar a vell, enlloc de constituir un grau, resulta que ha d’ésser una càrrega per a la societat, estem ben arreglats.

            A les joves que bescantaven o se’n reien gratuïtament de les seves sogres, per tal d’avergonyir-les i fer-les callar, hom els hi recordava amb murrieria que anaven pel camí de ser-me un dia o altra. En canvi, quan la societat d’avui dia arramba al vell perquè senzillament fa nosa, no té gaire present que hi ha més dies que llonganisses i que a tothom arribarà el moment de la jubilació, àdhuc als que ara tallen el bacallà en el més ample sentit de la frase. Oi més quan la jubilació cada dia sembla que arriba més aviat i als “vells oficials” cada dia els retiren, per força, molt més joves. La crisi està convertint en “vells prematurs”, homes amb quasi mitja vida per davant, malaguanyant una experiència que no s’aprofita ni per a la formació de noves generacions.

            La veritat és que la societat ja se n’ha preocupa dels vells (començant per emmascarar la veritat pura i dura amb un eufemisme edulcorat: “gent gran”). Però ni de bon tros no ha fet tot el que calia per facilitar-los una jubilació digna, començant per no assegurar-los ni la qüestió més essencial per a la seva independència: el poder adquisitiu de la seva pensió. No es tracta només de bastir residències i llars d’avis. És bo que se’n facin, però aquest aspecte podríem considerar que és el més folklòric o anecdòtic de la qüestió. Seria necessari canviar aspectes de més calat en el model de la mateixa societat per aconseguir que el vell veiés aprofitada i reconeguda la seva llarga experiència professional, respectada la maduresa, compensada justament la seva vida de treball i de creació de riquesa, assegurada una assistència sanitària com cal, motivada la vinculació amb la família...

            Amb el sotrac de la crisi la classe dirigent, arreu d’Europa, ha passat llista esparverada dels passius prescindibles i abans que s’enfonsi el vaixell està disposada a desprendre-se’n sense contemplacions. El problema pels vells és que, de reüll, se’ls considera un llast difícil de suportar a la llarga i la primera reacció de pànic ha congelar o retallar descaradament les pensions contributives, que ja no eren res de l’altre món però que eren un dret adquirit amb suor i llàgrimes. I la cosa no ha fet més que començar, de manera que dóna la sensació que en un futur no gaire llunyà, potser l’únic esport que podrem practicar serà el de fer equilibris per arribar a cap de mes. És molt fotut adonar-te que cada dia faràs més nosa perquè la teva societat no podrà fer-se càrrec del que costes si vius massa. 

ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

            A tothom preocupa el creixement de l’atur. Els parats no troben feina en el mercat normal, i si per cas, han d’acceptar engreixar les files de l’economia subterrània; els joves que volen començar a treballar es cansen de voltar i d’omplir currículums sense que mai els cridin d’enlloc, la majoria dels que treballen viuen amb un ai! al cos perquè no tenen la seguretat de si la seva empresa aguantarà el xàfec i els que s’han jubilat no poden creure que se’ls pagui una llarga vida de treball amb una pensió que trontolla cada dia perquè són els primers a rebre les bufetades d’unes retallades socials, com si ells en tinguessin la culpa de que el país vagi de cap a la ruïna. Però encara preocupa més que en una cruïlla tan enrevessada algú pugui pensar sortir-se’n sense assumir que un país pobre només sortirà de la crisi amb els seus propis recursos i que no se’n sortirà demanant la lluna en un cova.

            Fins ara, no tocar de peus a terra no ha donat resultats ni aquí ni fora d’aquí. L’atur i la crisi només té un tractament: sentar-se a la taula rodona a negociar la solució sense actituds dogmàtiques, sense cartes amagades a la mànega, amb els ulls ben oberts a la realitat i amb les orelles esbatanades per escoltar el que diguin els altres. A vegades dóna la impressió que les coses no tiren endavant perquè les parts es conformen fent declaracions de principis per a la galeria, enlloc de sacrificar alguns principis per a l’acostament de postures. Sortir de la crisi i de l’atur és cosa de tres: empresaris, treballadors i la classe política. Els primers no tirant la tovallola d’entrada i arriscant com varen fer els seus avis per pujar un negoci. Els treballadors no posant canyes a la roda sistemàticament i la classe política ajudant ràpid les iniciatives, vinguin de qui vinguin, per tirar endavant el país.

            Si no ens ho prenem així, la crisi no sortirà del pou. No serveix posar el destí en mans dels vidents que arreglen el món fent barrila a les tertúlies, com si aquest país fos una immensa tertúlia per passar l’estona enlloc d’arremangar-se a treballar. ¿Com es menja que una societat amenaçada de mort s’entretingui prenent-se tasses de camamilla enlloc d’agafar el bisturí? ¿És normal que les reformes més imprescindibles no acabin de tirar endavant perquè tenim una classe política que enlloc d’homes d’estat semblen criatures barallant-se en un pati d’escola? Ni amb imposicions d’escapularis miraculosos ni amb la formulació d’anatemes salvarem la nostra economia, de manera que no ens en refiem dels estreteges de pacotilla, sobretot dels que tenen un orgasme cada vegada que s’escolten. I tinguem present que pujar la temperatura de la caldera social és un pas cap a la destrucció de la societat democràtica.