ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

            A tothom preocupa el creixement de l’atur. Els parats no troben feina en el mercat normal, i si per cas, han d’acceptar engreixar les files de l’economia subterrània; els joves que volen començar a treballar es cansen de voltar i d’omplir currículums sense que mai els cridin d’enlloc, la majoria dels que treballen viuen amb un ai! al cos perquè no tenen la seguretat de si la seva empresa aguantarà el xàfec i els que s’han jubilat no poden creure que se’ls pagui una llarga vida de treball amb una pensió que trontolla cada dia perquè són els primers a rebre les bufetades d’unes retallades socials, com si ells en tinguessin la culpa de que el país vagi de cap a la ruïna. Però encara preocupa més que en una cruïlla tan enrevessada algú pugui pensar sortir-se’n sense assumir que un país pobre només sortirà de la crisi amb els seus propis recursos i que no se’n sortirà demanant la lluna en un cova.

            Fins ara, no tocar de peus a terra no ha donat resultats ni aquí ni fora d’aquí. L’atur i la crisi només té un tractament: sentar-se a la taula rodona a negociar la solució sense actituds dogmàtiques, sense cartes amagades a la mànega, amb els ulls ben oberts a la realitat i amb les orelles esbatanades per escoltar el que diguin els altres. A vegades dóna la impressió que les coses no tiren endavant perquè les parts es conformen fent declaracions de principis per a la galeria, enlloc de sacrificar alguns principis per a l’acostament de postures. Sortir de la crisi i de l’atur és cosa de tres: empresaris, treballadors i la classe política. Els primers no tirant la tovallola d’entrada i arriscant com varen fer els seus avis per pujar un negoci. Els treballadors no posant canyes a la roda sistemàticament i la classe política ajudant ràpid les iniciatives, vinguin de qui vinguin, per tirar endavant el país.

            Si no ens ho prenem així, la crisi no sortirà del pou. No serveix posar el destí en mans dels vidents que arreglen el món fent barrila a les tertúlies, com si aquest país fos una immensa tertúlia per passar l’estona enlloc d’arremangar-se a treballar. ¿Com es menja que una societat amenaçada de mort s’entretingui prenent-se tasses de camamilla enlloc d’agafar el bisturí? ¿És normal que les reformes més imprescindibles no acabin de tirar endavant perquè tenim una classe política que enlloc d’homes d’estat semblen criatures barallant-se en un pati d’escola? Ni amb imposicions d’escapularis miraculosos ni amb la formulació d’anatemes salvarem la nostra economia, de manera que no ens en refiem dels estreteges de pacotilla, sobretot dels que tenen un orgasme cada vegada que s’escolten. I tinguem present que pujar la temperatura de la caldera social és un pas cap a la destrucció de la societat democràtica.