dijous, 28 de juliol del 2011

LA REVOLUCIÓ PENDENT

CARTA AL VENT

LA REVOLUCIÓ PENDENT

            És normal que tots els que aspiren a governar diguin que les coses van molt malament, doncs mentre no porten el timó poden fer-se el desentès de la realitat: que hi ha coses que no es podran arreglar, governi qui governi. Per exemple, que si ja no era gens senzill controlar la infracció en temps de vaques grasses, encara resulta més difícil compensar els damnificats en temps de crisi: treballadors a sou amb la por al cos, petits empresaris escanyats per manca de finançament, parats sense futur, pensionistes congelats i immigrants tutti quanti, que varen venir-hi a raure a aquest país creient-se que aquí es lligàvem els gossos amb llonganisses. Però el que emprenya de veritat és que quan ja no es podia allargar més el braç que la màniga, aquí s’engreixava la bombolla de la despesa pública perquè massa gent en depenia de fer-se el ronsa, per arrodonir els seus beneficis. I ara què? Com es paguen els plats trencats d’aquella disbauxa? Doncs acumulant noves transferències de l’actiu al passiu de la Seguretat Social.

            De no tancar l’aixeta del dèficit públic quan toca en són culpables els governants que no governen, però també i molt, els gestors directes d’una Administració pública que no ha sabut o no ha volgut mai treballar amb criteris d’eficàcia per aconseguir gestionar al més baix cost possible. Massa sovint passa que s’inverteix en la “gestió” de serveis més pressupost que no pas del que reben els beneficiaris finals. Tots els governs, quan estan a l’oposició, prometen que la reforma de l’Administració pública serà prioritària. Però tothom que es belluga per les oficines de l’Estat – sigui en versió central o autonòmica – sap que queda molta feina per fer per desmuntar tantes “rectories” com s’han tolerat arreu, potser fins i tot sense donar-hi cap importància, com si la baixa productivitat ja sigui un serrell indiscutible de la funció pública. I que consti que la productivitat no es mesura sempre per la diligència o la dedicació de les persones, sinó per disposar d’un mètode de treball racional, dissenyat amb criteris d’eficàcia. I d’aquesta part de n’és responsable el cap de cada oficina administrativa.  

Fins i tot una autoritat com en Marx, a “El Capital”, va dir en temps reculats que la figura imprescindible en qualsevol sistema era la del “mànager”. Privada o pública, tota orquestra que de veritat vulgui fer un bon paper en societat i no semblar un orgue de grills, necessita tenir al davant un director que sàpiga i vulgui fer servir la batuta. Però avui els directors estan malvistos i massa sovint els seus col·laboradors els desqualifiquen per sistema dient que si els han posat al davant, és perquè deuen ser uns llepaculs o directament uns malparits. I, és clar, cada vegada hi ha menys gent competent que s’hi vulgui arriscar a posar-hi ordre al casalot de la santa burocràcia amb criteris i mentalitats del segle XXI. No fa gaire anys un degà del Col·legi d’Enginyers, en la seva intervenció en el Congrés de l’Obra Pública a Catalunya, va fer aquest entretoc al govern de torn: “la correcta i eficaç direcció d’una obra pública pot estalviar com a mínim un 10 per cent de la inversió”.

En definitiva, aquesta revolució per recobrar l’eficàcia administrativa no hauria de conformar-se retallant prestacions ni posant rigorosos controls de presencia a les oficines públiques, perquè els funcionaris compleixin l’horari. Això només són pedaços propis de mentalitats burocràtiques. La revolució pendent és la que procuri una gestió impecable que l’únic que retalli sigui el “cost” d’administrar, en benefici del resultat final que rep l’administrat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada