SI NO HI HA RES MÉS DE NOU, ALTRE COP AL PEU DEL CANÓ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 22 de juny de 2016)

● SI NO HI HA RES MÉS DE NOU, ALTRE COP AL PEU DEL CANÓ.- Hem passat 48 dies d’aquells per oblidar si no fos que han estat molt enriquidors, en tots els sentits. Pel que fa a la vida de parella, allò que retòricament es diu tan sovint: “som un equip”, s’ha hagut de portar a la pràctica reconeixent que, com en altres circumstàncies de la vida, una cosa és la teoria i una altra de ben distinta la realitat. Però hem superat la prova amb escreix i amb nota: la meva dona resignant-se a una invalidesa temporal que mai li ha agrejat el caràcter ni en la intimitat ni en la vida social, i jo no he desaprofitat aquesta oportunitat per posar en solfa una cantarella que sempre predico: que no hi ha dificultats insuperables si s’entomen amb ànims i amb amor. Sortir-me’n de tot – portar la casa en el més ample sentit de la paraula, compaginant-ho amb la feina de “cuidador personal” –, m’ha ensenyat a treballar amb mètode, bastant d’imaginació per treure’n el màxim profit de cada complicació i sense una engruna de rancor. Tot el meu entorn ha estat on tenia d’estar: les amistats oferint-se abans de tenir d’obrir la boca i els serveis sanitaris, com sempre que m’he trobat en algun problema, fent la seva feina amb gran professionalitat malgrat els cada vegada més limitats recursos de tota mena, mantenint el prestigi de la sanitat pública catalana.

Tanmateix, el fet de tibar una cadira de rodes per aquests carrers de Déu m’ha fet adonar de la raó que tenen els que es queixen de les barreres arquitectòniques. Però sobretot m’ha posat en relleu que moltes de les coses que s’han fet per millorar l’accessibilitat dels discapacitats, sovint dóna la impressió que s’han dibuixat molt bé sobre el paper, però ningú ha verificat que l’execució fos correcta i que, per exemple, una cadira de rodes realment pogués circular sense dificultats. O sigui, que a part de les millores que encara falten, algunes de les que s’han fet estan mal acabades. El cas més curiós que em vaig trobar és que una cafeteria reformada de bell nou, que disposa de serveis adaptats resulta que la situació d’un dels rentamans situat al vestíbul dels wàters impedeix que una cadira de rodes pugui arribar fins a la porta del servei. A ningú se li va acudir comprovar-ho? En fi, que n’he vist de tots colors i, per tant, em solidaritzo amb aquells que han de patir aquestes negligències tota la vida i no quatre dies com nosaltres. I plego de donar-vos la tabarra... Demà ja continuaré amb la reflexió diària, recordeu que per motius de logística la seguiré penjant el vespre, i a la meva manera us donaré la meva opinió sobre el sarau electoral. No puc acabar aquestes quatre paraules de rencontre sense agrair-vos a tots la vostra comprensió i suport durant aquests dies de “vacances forçoses”