N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES

CARTA AL VENT

            Rellegeixo en Pla sempre que estic emprenyat, i cada dia n’estic més al veure com als polítics els hi agrada d’embolicar la troca. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava en Pla a un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu per a descriure-li clar i català al seu imaginari oncle la gatzara que s’ha organitzat per culpa de la maleïda reforma laboral, que els guerrillers del president gallec han corregut a vantar-nos entre pit i espatlla, encara no consumits els cent dies de governants primerencs. O si arribaria a entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que pretenen fer l’anàlisi de la jornada de vaga d’ahir, la manca d’ètica i de vergonya d’alguns líders de pacotilla. Sense anar més lluny, molts dels blasmes que se sentien ahir pel carrer, en boca de manifestants d’esquerra, eren calcats a les acusacions apocalíptiques que una tal Soraya, portantveu de la dreta al Congrés l’any 2010, feia a un govern socialista tocat de l’ala que acabava d’editar la primera part de la reforma laboral que venia reclamant Europa. Malgrat no ser ni de bon tros tan de mal rossegar com la segona part suara imposada, també li va costar al desconcertat president que ens manava abans, un assaig de vaga general. Bufa! Si en Pla visqués ens donaria un consell contundent: “vigileu només una cosa dels polítics, que no us fotin”.

I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Com és pot ser tan cínic per arribar a dir fa dos anys des de la bancada de l’oposició, que la reforma laboral Zapatero només tenia per objecte facilitar els acomiadaments i ara, escarxofats al govern, recolzar-ne una segona part que dinamita tots els drets i garanties dels treballadors? Tanmateix, com poden els dirigents socialistes i els seus escolans d’amén, posar-se darrera una pancarta cridant fàstics de la reforma abonada per la dreta, quan ells varen fer una cosa tant lletja com abolir els salaris de tramitació o carregar-se el poder adquisitiu dels pensionistes? Mentrestant, però, darrera l’enfrontament dels partits hi ha la tragèdia de la manca d’unitat per treure aquest país de la misèria, no fos cas que anant de bracet poguessin encomanar-se alguna malaltia. Trista conseqüència d’un sentit de la democràcia malentès: els que manen poden fer el que vulguin sense encomanar-se a ningú, i els que estan a l’oposició poden apallissar d’entrada totes les iniciatives de l’altra banda, inclús abans de repassar-les. Aquest ambient de confrontació constant cada dia fa més fortor. I trista perspectiva, de rebot, per a un poble que desitjaria, almenys mentre la nostra economia estigui intervinguda pels socis europeus, oblidar-se de tot allò que ens divideix i sentir-se només ciutadans remant tots en un mateix sentit.

De manera que, al meu entendre, aquesta classe política que tenim la desgràcia de patir, li hauríem de respondre a en Pla que ja ens està fotent en un aspecte tan important com el de fomentar la falta d’entesa i la divisió. I aquesta miopia no és patrimoni només de la dreta, l’esquerra tampoc sap per on navega. Sense anar més lluny, ni ahir que semblava tots tenien un adversari comú i un objectiu compartit varen ser capaços de sortir al carrer darrera una sola pancarta. Però aquesta crítica que faig, que és ben certa, no voldria que servís d’excusa per carregar-nos els partits polítics ni els sindicats. Els partits i els sindicats són unes males eines, però fan falta. El món és com un pollastre i hi ha molta gent que voldria una eina perfecta per tallar-lo, i això no existeix. Jo no mitificaré els partits polítics ni els sindicats, perquè estan trenats al voltant de persones imperfectes, però que quedi clar que són les úniques eines possibles si volem viure en democràcia. Ara bé, cal que facin una cura d’humilitat i que s’ensabonin tres vegades al dia amb sentit comú.

Avui mateix o la setmana vinent es demanarà al Parlament de Catalunya que es constitueixi una comissió d’investigació dels darrers aldarulls durant les manifestacions a Barcelona. El tema de la violència antisistema continua estant d’actualitat, sobretot pel que fa a les misterioses causes que determinen la seva propagació contra natura. No obstant això, encara no s’ha fet res per crear una xarxa eficaç de prevenció i no se’ls hi acut als capdavanters de les manifestacions condemnar amb l’energia dels fets i no només amb la vacuïtat de les paraules, les aparicions d’aquests malparits que només busquen escalfar els ànims per veure si en passa una de ben grossa. El problema de la violència gratuïta, igual com la derivada de l’incivisme, no és una qüestió únicament responsabilitat de la policia, sinó de tota la societat. I això no és retòrica: si no donem el primer pas tots plegats per esclafar la violència tenim mala peça al teler. Sobretot, si per una deformació ideològica inexplicable, potser inconscient, acabem escridassant la policia i encobrint el brètol. Ahir vaig escoltar a un recluta sindicalista queixar-se que a la manifestació hi havia infiltrats policies de paisà, i que això era una provocació. Per favor! Potser que algú els hi ensenyi a aquests passerells que una policia democràtica ha de tenir informació per evitar incidents. I que tant culpable de la violència és el que tira la pedra, com el que amaga la mà. La llàstima és que malgrat tota la claredat amb que, seguin els consells d’en Pla, he intentat escriure aquesta carta al vent, com si fos al meu oncle, a vegades no hi ha res a fer, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.