Durant
tres o quatre dies no tindré cobertura d’Internet, per tant em desconnectaré
tot el cap de setmana. Si el problema queda resolt com espero el proper dilluns
- màxim dimarts - tornarem a reflexionar plegats. Perquè durant aquesta “parada
tècnica” no em féu el salt a la competència, us deixo al blog una narració que
va quedar finalista, l’any 2010, del premi XII GAT LITERARI, de Torelló. Espero
que us agradi.
EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA.
1
La
sessió de ioga havia començat feia una bona estona.
L’home va entrar a la sala
mirant de distreure poc els cossos estirats a terra, de panxa enlaire, amb els
ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no
estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella
cerimònia, bellugant d’esma la mà amb que acaronava el pelatge suau d’un gat
blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una
cantarella que ja es devia saber de memòria, de tant repetir-la: “...
tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i
s’hi va arrupir primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia
edat per bellugar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà
que les cames rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com
arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap
alteració del to que delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des
que va irrompre a la sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i
complerta relaxació..”. L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per
aquella veu melosa que ja li era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat
tot, no en va tenir prou en escoltar-la per aturar el devessall de temors que
li havien fet perdre l’oremus des de bon matí, angoixa que es resumia de moment
en una gran incògnita: - què em passarà quan surti al carrer?
-Tot dependrà de si he desorientat
o no als que m’anaven a la saga – es responia una i altra vegada, amb
neguit -, si no ho aconsegueixo,
m’engraparan de seguida que posi els peus a fora i tot el que m’he escarrassat fins
ara per treure-me’ls de sobre per sempre, se n’anirà a fer punyetes.
Sabia que ho tenia pelut, però malgrat tots els temors que barrinava el
seu caparró, el cor no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar per la basarda.
Un cor, per cert, que li bategava fora de control, estamordit mentrestant la
veu porfidiosa de la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no
s’adonés de la situació, la seva cançó de l’enfadós: “...feu una inspiració
forta, deixant que se us infli la panxa...” Havia tingut mala
sort o havia estat massa deixat, seguia donant-li voltes a ambdues
possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat; però avui els
nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por, el traïa.
També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com al principi. Tal
vegada s’havia acabat prenent aquella empescada a cavall entre la ingenuïtat i
l’excés de confiança, com si es tractés d’una simple entremaliadura de les que
feien de mainada, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No
havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit - la possibilitat que tot
plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués d’arrossegar com un
cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames. Havia assaborit amb tan
deler la seva venjança que, almenys sobre el paper, aquell pla per fer-se
fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja que totes les frontisses
d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a la perfecció en la seva
imaginació; per tant, li costava de creure que hagués ensenyat l’orella. Per
què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que era espiat a
rampeu?. Havia tingut la sort d’esquitllar-se per pèls a la classe de ioga, en
la qual s’havia matriculat quan va decidir tirar pel dret com escarment, l’endemà
mateix del primer cop que el varen tancar al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la
classe de ioga, només pensava en guanyar temps per recuperar-se del pànic i
rumiar la següent jugada. De fet, quan aquell matí es va convèncer que li
anaven a la saga, la seva primera pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que
es trobava si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava quan es va veure
acorralat. – Si em pogués esmunyir del
jove, que és el que m’empaita de més a prop, els puc despistar – s’animà
a fer un esforç de flaquesa per despistar els que l’estalonaven.
En un moment tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es
trobaven mai enmig d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia
encaterinat els hi va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada
va seguir una de les tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En
tombar la cantonada una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb
tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera
oportunitat de girar cua: si l’atrapaven el tancarien una bona temporada a la
cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Però aconseguí la
proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les costures, abans
que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà una excusa
en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una de les
estores morades plegades damunt del taulell. Després d’una estona allargassat a terra, els
ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia
amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l
impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que
reposen sobre la terra...”
En el desenvolupament del seu pla preferí no refiar-se’n de ningú i féu
els preparatius tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc
parlador, però en aquella ocasió, a més
a més, va considerar que per reeixir en el seu propòsit era
imprescindible cosir-se la boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo,
li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia fet
confidències ni deixat papers ni serrells de cap mena. Tota la maquinació la
duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un
pam de nas; en cas contrari, no li caldria tampoc passar comptes. Tanmateix, no
havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que s’acostava la data màgica
procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de deliri. La qual cosa no
li resultà fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava des de feia una setmana, fins al
punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de ventre que
podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i anat a la infermeria. Tots
els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data d’execució;
un cop determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa. Quan desaparegués, els
sòmines de la residència es tornarien bojos buscant resposta a tots els trencaclosques
que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els
portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots
podrien ensumar-se de què anava si s’esforçaven a pensar una mica, ja que tot
plegat tenia sentit; però no se’n refiava gaire que anés així, perquè la
perspicàcia no era, francament, la característica dels fills de sa germana.
S’havia inscrit a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere;
precisament per fer servir les classes de tapadora de la que en portava de cap.
En el seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el
necessari per assegurar-se un esvaniment de Puigcerdà d’autèntic cap de brot.
Cada vegada que hi afegia nova xeixa dins l’armari, se li escapava el riure per
sota el nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò
més quan s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es
divertiria tant com quan anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat
per escarmentar d’una vegada per totes aquella colla de voltors que li
vetllaven l’herència. Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara
de tres déus que posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia
preparada. – No maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu
afartar-vos-en de jugar-hi! – se’n
fotria, quan obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de
cases de fireta. Els n’hi havia entaforat tantes de cases de suro, que quan
s’haguessin revingut i capissin garratibats l’escarni que significava tot
aquell empantano, ell faria hores que seria lluny, disfressat d’una altra
persona.
El que li semblava que seria més difícil d’aconseguir, la documentació flamant
per bastir una identitat nova de trinca, havia estat com bufar i fer ampolles,
gràcies a les manetes de la persona a qui va encarregar aquella feina tan
delicada. Calia una falsificació prou endreçada, ja que li havia de permetre obrir
comptes bancaris i transferir-hi els diners de les propietats que, de mica en
mica, s’anés polint; i devia ser prou bona la documentació falsa perquè no va despertar cap sospita, ni dels notaris
ni dels pixatinters dels bancs. Fins al
darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins
que de matinada va desvetllar-lo una mala nassada, la qual només sortir del
Xalet a mig matí, se li va confirmar en enxampar dos individus que tenien tot
l’aspecte d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un
tomb, i una glopada de sang se li va bombar fora de control al cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat –
reaccionà, esmaperdut en un primer moment. No gosava ni girar el cap, per
fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers. Estava segur que
els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del carrer, sense
dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia
veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin descobert? La veu de
la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo concentrar en els seus
pensaments: “...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzejant
vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del
vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
Durant una bona estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no
varen ni camejar. Quan la monitora va intuir, per la remor somorta, que es
començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la falda i es va alçar de
la cadira, arrapant un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia
el commutador que tenia collat al braç de la seva trona, el qual li servia per
graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració, o
per modular el volum del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos
tentinejaren, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament
dempeus. Els més àgils s’alçaren de seguida; d’altres, necessitaren de l’ajuda
dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de
relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop
del tardaner, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, va rondinejar mentre
colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa
vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca. Malgrat
el sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més
enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé
fregava la de l’home que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s,
quan va esvarar-se: - A aquest paio l’hi
ha agafat alguna cosa!
La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a
la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua del de la
vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés al lloc
exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més antigues li
féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava d’un
salt des de terra fins a la trona, com si pretengués no deixar vacant el lloc
de comandament. – Aviseu un metge
de seguida! – va disposar la monitora, que intentava
trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava, el
qual - malgrat ella no podia veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de
categòric estupor. Com si aquella ordre hagués estat el que necessitaven per
reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Als que van
quedar-se a la sala fent rotllana a l’entorn del cos s’hi va acostar
l’encarregada de la recepció, que després de donar una ràpida llambregada a
l’home estès a terra, va informar la monitora: - senyoreta
Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet del llac, el que va apuntar-se
perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el mal
d’esquena, se’n recorda? Sí, dona, aquell que semblava estar-ne una mica penjat
de vostè. Sense dissimular una certa coqueteria, la monitora li va replicar: -
Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment de bromejar.
Algú suggerí d’obrir-li l’armari dels vestidors per veure si entre les
seves pertinences hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es
pogués avisar. La monitora féu un gest imprecís amb la mà: - què
li sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs? L’alumne a qui es dirigia la
monitora era un cap de Correus retirat a qui recorria quan es trobava en un
atzucac; en part perquè era de les que encara creien que la paraula i el
criteri sensat d’un funcionari sempre anaven a missa. El senyor Tomàs, seguit
per la xicota de la recepció, va anar-se’n a enregistrar i quan tornà, fent una
ganyota d’estranyesa, va explicar-se amb la precisió de qui està acostumat a
fer inventaris: - a l’armari només
hi ha bosses plenes de cases de suro de totes mides i a banda de la roba que
porta posada avui l’avi, hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, dues mudes
de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada
amb clau, tot per estrenar.
Mentrestant, el metge que havien anat a buscar al consultori obert en el
principal del mateix edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent
Gran, va intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall
d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge perquè
no li agradaven les presses en res, va dir quelcom que la monitora ja sabia des
que ella mateixa li havia buscat endebades el pols uns moments abans: que no es
podia pas fer res per aquell pobre home. –
Jo diria que
ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que
potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever. La
monitora, malgrat el seu momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar
l’acudit del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí, però
com ell mateix podria comprovar preguntant-ho a qui volgués, l’únic que els
feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona invident
com ella podia perfectament encarregar-se de menar la classe. El metge, que de
fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari temerari, recalcant tossut
que no obstant trobava l’aspecte físic de l’home força saludable el que no s’explicava
era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat del rostre:
- si és que s’ho passava tan bé
relaxant-se, no entenc aquest posat, vés per on. Cap dels
presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans,
la noia de la recepció tapà com pogué el cap i part del cos del mort, amb un parell d’estores morades, de les que
feien servir els alumnes per tombar-se a terra.
Oportunament avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la
trepa del jutjat de guàrdia, una parella
de mossos i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com
el seu hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un
servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les molèsties. El jutge, un
cop va informar-se per sobre de les circumstàncies de la mort es va interessar per aclarir la identitat del
difunt. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del
Xalet, anomenat així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis
del poble, de menys categoria que l’antic palauet a la vora del llac, que
estava ubicada a l’antic hospital i la qual era coneguda com “la de la Generalitat”. – El senyor Delfí era un dispeser complicat, de molt mal ferrar, que ens
treia de polleguera amb la dèria que no sé qui l’empaitava -. Després d’una pausa per veure com s’ho prenia
el jutge, decidí entrar en detalls més delicats, sense massa escrúpols: - A
vegades s’escalabornava en un racó de la casa i ens feia anar de bòlit fins que
el trobàvem.
- ¿Saben que pinta ese montón de juguetería que
acaparaba en su armario, i si el difunto tenía relación profesional con el
negocio del juguete? –
va
preguntar el jutge en castellà, però advertint que podien respondre-li en
català perquè l’entenia perfectament, encara que li feia un no sé què parlar-lo.
- Com diu? –
va
mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.
- Me han informado que en su
armario se han encontrado dos sacas llenas de casas de corcho - li va aclarir el jutge.
- No en tenim ni idea -
va replicar
el director –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.
- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el
distraguessin de la rutina ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi
mort, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat
a la seva terra i tenia ganes de passar-ne via.
- No el venia a veure ningú - ronsejà el director –, de
fet mai li vàrem conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns
nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va
plantar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu
traginar des de l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una
curta estada, amb l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència
barata, com ja deuen saber; però el senyor Delfí no semblava pas anar just
d’armilla precisament i mai va pas regatejar gens ni mica els tractes. I el que
tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha allargat més d’un any, fins
ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres.
- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera
huyendo o escondiéndose? – insistí meticulosament el jutge.
- Era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra
pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria;
però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt
que ens haguéssim discutit.
- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar
els ulls del seu interlocutor amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat
del Xalet, que no semblava tan diplomàtic com el seu cap -; potser d’aquí bé que no es relacionés amb
quasi cap altre dispeser. Era dels que no s’allarguen més enllà d’un “bon dia”
o d’un “bona nit”, i es queden tan amples. Fins i tot va demanar-nos de fer els
àpats en una taula individual, cosa que va en contra de les normes de la casa,
ja que tothom menja en taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici
com a cas excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client
complidor i molt generós a l’hora de pagar els serveis extres, com no se’n
troben gaires. El problema és que amb diners no es paga tot i els cuidadors es
queixaven sovint de les seves morrades.
- Només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que l’espiaven
i que li volien prendre els estalvis – va matisar el director -,
llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que desapareixia hores
senceres en els amagatalls més complicats; i quan el trobàvem estava tan
trasbalsat que ens costava de retornar-lo. El senyor Tomàs que – malgrat la consideració que li
tenia la monitora – era de tarannà poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu
baixa, una de les seves: - No es pot arribar
a vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla.
Abans d’aixecar el cadàver i
mentre esperaven els de la funerària, que l’havien de traslladar al dipòsit per
fer-li l’autòpsia, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per
llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del
jutge. A continuació, d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que,
estàtica i altiva com una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum,
s’havia assegut a la seva trona de vímet, aferrant amb energia el bastó,
presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en
l’infinit.
2
La mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort –
a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el
“del col·leccionista de fireta” – anava de corcoll des que el punyeter jutge havia
descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, que no
era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona que va
deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se en plenes condicions físiques
i mentals als seixanta tres anys, traspassant als seus empleats com aquell qui
diu a cap preu, en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat,
justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes de
l’operació, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués
regalat l’empresa als treballadors a canvi d’un generós vitalici. Aquesta
decisió tan sorprenent i atípica es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els
diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions
sempre es sol anar curt de material per fer bullir l’olla, i les “serps
d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita
història el fet que l’empresari va esfumar-se de Barcelona, sense deixar cap
rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos
nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo
amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per recuperar
el patrimoni que s’havia polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia
convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant:
- Casondena, señor Busquets, estamos atrapados
en un bon merder, como dicen ustedes.
El jutge era força més jove que no pas el policia i aquell jutjat
d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no
dissimulant que es frisava per tornar a la Salamanca natal de seguida que li arribés el
substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps i tot li picava.
Malgrat aquesta incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia
caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes
les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar bé
per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per
aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se
més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se
en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris
d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill
d’un jutge primerenc, tan capficat en el seu futur que era capaç de maneflejar
en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional un cas que
podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia
fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat.
Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa
ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on es
decanten les pistes en que treballem.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon
rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire
bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada,
retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions, ni per casualitat.
De fet, la Modesta
estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com
havia de treballar i encara suportava menys sentir-se massa collada. Quan se li
confiava un cas anava per les seves i respectava poc els horaris i els
protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar, amb escreix, a
còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris que li queien a
les mans. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança
des de bon principi d’una investigació, deixant-la treballar fer al seu aire,
mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no se les
quedés totes per ella. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el
jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posà a
ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor,
com volent donar-li a entendre a la mossa des que poses els peus al despatx,
que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia els
estirabots a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués
fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, expressament per
posar-la en guàrdia: - Agent, informi el
senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per
treure’n conclusions – respongué obedient la mossa -, tot just som al començament i queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que
no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha
metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni demorar una comparecencia
ante los medios para calmar los ánimos - replicà el jutge, amb la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la
llengua per no engegar a dida aquell presumit del carai, que si fa o no fa eren
de la mateixa edat -, crec que seria un
error esbombar ara qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes
les pistes són molt tendres. Fer declaracions a la premsa ara no ajudaria a
resoldre el cas i, segons com, encara embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de
lo que haya averiguado hasta ahora y ya decidiré yo qué se puede filtrar y qué
debemos callarnos
– va
tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.
La Modesta va dirigir-se, llavors, al
seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria recordant, potser, que la
darrera vegada que va encarar-se-li, el jutge va amenaçar-la amb empaperar-la
per falta de consideració: - Senyor,
cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com
haurà notat m’abstinc d’arribar a conclusions sense tenir-ne proves, sinó només
conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de
qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al
contrari.
- Aquest paio mort li cau
bé, oi? –
li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial, per rebaixar la
tensió.
- Ho confesso, els tenia
bens posats – li va contestar la
Modesta -. I si no
hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va
travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica
podia haver tingut un final diferent, fins i tot feliç des del punt de vista de
la víctima, esclar.
- No la acabo de
comprender – va reconèixer
intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo
també me’n faig creus quan hi penso – féu la
Modesta, en una mena de gest de desgravi a aquell home tan
tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar
totes les pistes, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre com un home pot arribar a odiar tant els de la
seva sang, fregant quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona
història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que
se’n faria se’l mereixia una persona que, per estrany que sembli, només volia
donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia, perquè li semblava que li anaven
al darrera pels diners.
- Me parece que nos desviamos de la
cuestión y no nos pagan para formular análisis sentimentales, como hace usted
con demasiada frecuencia, dicho sea de paso, sino para resolver asuntos penales
y para explicar sin retóricas las causas y circunstancias de un crimen; de
manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes – el jutge no estava per orgues i no li donava treva.
- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li, picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir,
amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor
a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li
podré aclarir si aquest pànic era degut a un deliri malaltís o si algú li va
provocar deliberadament.
- Póngame por escrito sus
conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas
para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i
començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla
d’haver resolt un cas de traca i mocador. En traspassar la porta del despatx,
l’intendent va dir a la
Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la
guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos
cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates. – Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té
els dies comptats per fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li
l’ullet –, a més, als jutges, per molt
jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era
això el que vostè em va ensenyar?
3
La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia
concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de
ioga, la qual potser a causa de la ceguesa l’havia passat de llarg a l’hora de
prendre declaracions als testimonis, però en la recta final de la investigació
no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer
adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets
principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda
la tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo
amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de
suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que se n’havia tornat de
gran i que es feia castells tractant d’endevinar com eren físicament les
persones amb qui es relacionava més sovint, inclosos per descomptat els alumnes.
Quan la Modesta
li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè em
tenia devoció.
- Suposo que hi devia parlar
sovint doncs? – la tibà de la llengua la Modesta.
- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol
excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada
-, però si parla amb la recepcionista li
dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta
té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan la feien petar, mai
li va explicar confidències de la seva vida?
- I tant que no! Era un home
molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses
de mi, tals com si havia estat casada, o si vivia sola, però no es cregui pas
que ho fes per xafarderia, em penso que només era un detall per demostrar-me el
seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva
desgràcia i volia ser amable.
La Modesta no va gosar preguntar-li en
quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un
altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas
de la seva enquesta, en afegir: - Si en
vol saber una mica més d’aquell pobre home ho pot preguntar al senyor Tomàs,
que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot
dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar
molt per atendre tots els xafarders. Quan la Modesta ja se n’anava,
aparentment sense fer-li’n cas, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada:
- Vagi, vagi a parlar amb el senyor
Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes,
doncs el babau del metge del pis de dalt, va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar
la ximpleria de que potser els fatigo massa i que l’home qui sap si no s’havia
mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara
en surti escaldada per culpa d’un bocamoll.
El senyor Tomàs era un home de costums i de rutines, i no li agradava
gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava
caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de
santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el primer dia que va
entrar-hi. Tots aquests detalls i els que segueixo explicant, els va saber la Modesta després
d’identificar-se i demanar-li si mentre conversaven podia asseure’s amb ell per
dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble
per enllestir la investigació que tenia entre mans. – La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat
morades a la seva vida – començà a explicar-li a la Modesta, per correspondre
a la confiança que li havia dispensat la seva amiga al adreçar-li aquella
policia perquè l’informés -; pensi que
un dia quan tornava de l’escola on feia de mestra la va envestir un auto que
anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia, després de
robar en una casa de pagès on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt
jove i no se’n deu pas recordar, perquè de fet el robatori i l’accident de la Irene
van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar
estabornida i mai més va recuperar la vista. I si no en tenia prou amb la seva
pròpia desgràcia, en quedar-se cega no es podia cuidar de sa mare baldada, amb
qui convivia, i com que no eren més de família, els serveis socials la van
ingressar a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es
va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo
llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la
seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar
no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va
anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha
quedat i d’un racó que tenia sa mare, que si no hagués tingut d’anar a vendre
el cupó per les cantonades.
- Així, podríem dir que
vostès dos quasi són parella?
- Què vol que li digui? Ja
m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment
ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos
companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs
sentiments segur que no els pot entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir,
abans amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a
classe.
- No me’n parli, quin
disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que quasi l’acusessin
d’haver-li provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a
veure?
- Que va! Precisament aquell
dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no
va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja
no se’n va aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo
vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i
que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però
tampoc se’l treia de sobre a empentes perquè sempre li tenia alguna atenció;
però quan se la va guanyar fou el dia que li va regalar un retrat. Com que no
s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Es tractava d’un
dibuix fet amb sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la
falda, que tenia certa retirada amb la Irene, ho reconec, malgrat la fesomia li
quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la
xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador,
encara que no el pogués veure. És tot el que li puc dir d’ell, a partir de la
seva mort ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge tot el que vaig
fer.
Havent dinat, la Modesta
va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom
i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del
Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la
mossa: - Deixi-ho estar, que està
convidada. El senyor Tomàs es va
tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar
el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles. A un
altre amb qui hagués dinat per feina no li hagués pas consentit que la
convidés, però aquell vell era massa encantador per fer-li un lleig. La següent
entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix per
si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava
sobrada de temps, va aprofitar per impregnar-se de la serenitat i romanticisme
que a aquella hora es respirava a la vora del llac. Quan va entrar al Xalet per
continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació del
seu oncle una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es
referia a “els nebots”, va donar per fet que es tractava de dos homes; però a
l’hora de la veritat va resultar que eren germà i germana, la qual va ésser,
precisament, qui va prendre la iniciativa començant per presentar-se com Sara.
Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que esquivés
totes les preguntes, i durant una hora
ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i
possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la
qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta
no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna
cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques,
senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la
neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava pes paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com
s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo
amb totes les de la llei.
- Per què els importava a
vostès, com es gastés els seus diners?
- Per començar, perquè
d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres
moralment tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni
familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de
parlar! Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els
avis i els nostres pares. L’oncle ja li dic des d’ara, perquè li quedi clar,
era un malparit, però l’avi encara era més cabró. No ens jutgi abans
d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat una fàbrica de bicicletes, i
l’àvia, que en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés
l’herència de varies propietats ben guapes era la rica; l’oncle i el pare no
tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim
de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que estava
casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit. Fixis si n’és de
complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de
mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. Llavors,
l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que
mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de
l’oncle, i després de fracassar manant que la mare tornés amb el seu marit, va
tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit que vivia en pecat
amb una adúltera, prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la
fàbrica i a casa seva. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar
feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços
oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys va
morir. Aleshores, la mare ens va descabdellar explicar amb pèls i senyals tots
els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a
Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle amb qui encara estava casada
perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés, però l’oncle ni es va
dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar
els tràmits per fer-lo passar per boig. Els diaris en varen anar plens d’aquell
sidral unes quantes setmanes, però la mare no va poder suportar la vergonya i,
donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà
amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge va certificar mort
accidental, tapant la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia
desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de
cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar
que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, estaven
venent-se per la meitat del seu valor.
- No el varen poder
localitzar més, per intentar trobar-lo i parlar-hi?
- Clar que ho vàrem mirar,
però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que
costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en
contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el
director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris
d’aquesta història: sembla que l’oncle prou que sabia on vivíem, des que vam
tornar a Barcelona, i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra
adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de
descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho
cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb
quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no ens volia conèixer. Jo, en
canvi, sí que l’havia vist una vegada que el director me’l va ensenyar de
lluny. Inclús el vaig seguir de lluny una estona pel poble, sense que se
n’adonés.
- Bé, i ara que està mort,
què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat,
però pel que sé ara cal trobar el testament perquè els quartos que va treure’n
de malvendre’s les propietats en algun lloc els ha entaforat, ja que els diners no es fonen. I com que mal
que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que
alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar
d’arreglar, afegint: - Sobre aquests
diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i
no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més
pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per
aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la
truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava
una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer,
si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no
hi toqués?
- De tots aquests detalls de
la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però
tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge
de la residència.
- Sap que els seu oncle
s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc
del món com una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni
jo en vàrem saber res d’aquests plans fins que ens ho ha explicat ahir per
sobre el director. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona
vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’m!
La Modesta n’estava convençuda de que
li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels
fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà
que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar
l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més al
director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com
l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va
presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va
escoltar decebut i un poc contrariat : -
L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia
avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral,
considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va
liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi
a precari, i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats de
la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal
però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar, valent-se
de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història; però
després de la mort del principal implicat el delicte ha prescrit i no sé si cal
perdre-hi més el temps, llevat que sabéssim qui va ser l’autor de la
falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director
del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es
basa en un judici d’intencions; no en tenim cap prova, només la intuïció.
- ¿A qué se refiere, con eso de la
codicia?
- A que el propietari del
negoci del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima
hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat
en altres casos, d’avis rics i extravagants com el mort n’havien tirat un bon tros
a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu
dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als
nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin
calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de
cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant
menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.
- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso
pintaba bien y había despertado tanto interés mediático, que ciertamente creí
que daría más juego, pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está.
Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de todo, me alegro de haberla
tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis humores – el jutge es va posar dret i
li va allargar la mà. La
Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira!, amb aquest
almenys sí que hem fet les paus.
4
La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar
el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades
més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En
sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia el carranquejar característic – el
gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la
porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va
adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà,
agafant-se-li de bracet fins a la petita tribuna on hi havia un parell de
cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li va
acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre amb capçalera de
notari, mentre intentava explicar-se: -
Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva
classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et
sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava
d’anar-se’n un notari de ringo-rango, que havia vingut expressament des de
Barcelona per comunicar-li la inesperada deixa: - Ara que hauré de tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per
tot, oi que sí?
El senyor Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido
jo, que sempre m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària.
FI
