Follow by Email

dimecres, 29 de juny de 2016

BON VENT I BARCA NOVA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 28 de juny de 2016)

● BON VENT I BARCA NOVA.- Mai m’hagués passat pel cap que els dirigents europeus, davant el fet que un dels socis principals de la UE decidís pel canto d’un duro tocar el dos, li obrissin la porta de bat a bat i l’empentessin a recollir els seus patracols avui millor que demà. El bon vent i barca nova amb que els sis socis fundadors d’aquell llunyà Mercat Comú van reaccionar a la decisió dels britànics, sense vessar una sola llàgrima en públic, ressentits per una infidelitat que venia de lluny, és força hipòcrita ja que els anglesos sempre havien tingut la singularitat d’estar a Europa sense acabar-hi d’estar i, per tant, la resta d’estats membres sobreactuen quan volen fer veure que els han fet cornuts. En tot cas, cornuts consentits perquè als britànics se’ls hi va deixar passar, des del primer dia del tractat de Roma, tots els capricis i rebequeries d’una criatura malcriada. No obstant això, em sembla que engegar-los amb un bon vent i barca nova, és una frivolitat que pagarem cara. Em pregunto, perplex, ¿com pot ser que al ultradretà líder del Brexit, que va confessar públicament que havia mentit als electors amb un dels principals reclams econòmics per partir peres, no hagi de passar comptes per l’engany i, en canvi, avui aparegui a totes les televisions fent manetes amb el propi president de la UE? El Parlament europeu, ¿no hauria de començar a fer net desemmascarant tanta demagògia com s’entortolliga a les institucions democràtiques, no pas per reforçar-les sinó tot el contrari?


Avui, amb tanta palla nova en matèria de noticies, pocs diaris i noticiaris se’n recorden del drama dels camps de refugiats, on cada dia s’escriu un nou capítol de mort i desolació. També sembla que els conflictes a Orient Mitjà i la desigualtat mundial creixent han passat a un segon pla informatiu. Però des del juliol del 2014 els avions aliats han realitzat, només a Síria, quasi cent mil missions i s’han llançat gairebé cinquanta mil bombes i míssils (que costen un ronyó i mig amb el qual es podria evitar molta misèria); i els morts civils cauen com mosques sense que, almenys un cop a l’any, les places més simbòliques de les principals capitals occidentals s’omplin de gentades protestant per aquest genocidi amb comptagotes. Mentrestant, l’1% de la humanitat malgasta el que necessita l’altre 99% per viure; vol dir que hi ha uns quants països que disposen de recursos de sobres que no pensen repartir, perquè potser el seus establishments de tota la vida els consideren imprescindibles per guanyar-se la immortalitat. Cada vegada més, la ultradreta o l’esquerra radical capitalitzen el vot de protesta i els reflexos antisistema de la societat que li costa arribar a fi de mes, si no prescindeix de bocins importants del benestar que s’havia guanyat suant la cansalada. El moviment “Nuit Debout” francès o “l’Occupy Wall Street” americà, entre d’altres fenòmens recents, no són més que una versió del 15-M espanyol: fòrums horitzontals que ocupen espais públics per plantejar des de la base noves maneres de funcionar de la societat. El Brexit, en el fons, s’emperpala en una generació conservadora i poruga, carregada de por a que li escantoni el benestar la immigració o les polítiques d’austeritat que imposa Brussel•les. Per aquesta raó, repeteixo, n’hi ha prou amb un bon vent i barca nova per liquidar aquest divorci? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada