Follow by Email

dijous, 29 de setembre de 2011

LA JOVENTUT TÉ ESPINA, PERÒ TAMBÉ TÉ PERFUM

Carta al vent

No és cosa fàcil de trobar el pols real de la joventut. Un dels factors que contribueixen a la desorientació, com a simples espectadors sociològics, és que coexistint dos plantejaments ben definits i respectables, massa sovint ens entestem en destacar-ne només els aspectes contradictoris. Per una banda, hi ha els joves que intenten conservar, més o menys aferrissadament, una determinada conducta tradicional i, al cantó contrari es posiciona un col·lectiu abrivat que defensa - des d’una renovada i valenta denúncia del sistema - pura i simplement una ruptura més o menys endreçada. Dit això, certes valoracions, tant les apologètiques com les detractores, van lluny d’osques a causa d’haver-se fet, enlloc de des d’una anàlisi  ponderada i conciliadora, emparant-se darrere de la subjectivitat més lamentable i miop.

Però la interpretació que em sembla més plausible és la que sosté que, pròpiament, no hi ha problemes o qüestions juvenils, sinó problemes socials que es reflecteixen o es condensen entre els joves. Ni es pot censurar que la joventut d’ara no sigui un retall dels patrons generacionals que varen servir als seus avantpassats, ni seria encertat pensar que la joventut serà tant més autèntica com renegui dels esquemes conservadors heretats. Tothom és fill de les seves pròpies experiències i errors. Malaurat qui hagi de prendre decisions en base a experiències no viscudes. En qualsevol cas, el que cal dir d’entrada és que els joves no anticipen el futur, sinó que es limiten a concentrar les tensions del present. Quan la joventut ha estat, simultàniament, una edat de moda o una edat model, sempre el marc era una societat que, d’una manera cada cop més accelerada, ha vist com se li feien miques a les mans els referents dels quals s’alimentava. Jo voldria deixar clar que no s’hi val a desqualificar al jovent només perquè no viuen, pensen o pugen com els seus pares o avis pensaven o varem ésser pujats. El fet que tantes vegades ens precipitem en les valoracions, obre entre pares i fills abismes insuperables.  

Normalment, quan es proposa tant la joventut com a esperança de futur, sol passar en societats sense referents, sobretot sense referents que la joventut s’apreciï. Hi ha un moment en la vida de tot jove que necessita contrastar les seves idees. Si els seus pares, en aquest moment crític, no saben o no poden assumir el paper de confidents, els fills es llancen en braços d’altres influències que omplin el buit, no sempre desinteressadament. L’augment del consum de droga i alcohol cada vegada en edats més baixes, la creixent delinqüència gratuïta dels caps de setmana i l’explotació per part d’adults de mitjans d’entreteniment no recomanables des del punt de vista de la formació, justificaria que des d’alguna trona respectada es fes un toc d’atenció al passotisme transversal dels pares, que o bé recorrent a l’imposició de la disciplina si us plau per força, amb resultats nefastos, o bé es reacciona traspassant la patata calenta a l’escola o al govern. Contra l’opinió de quins consideren que la joventut no toca de peus a terra, no fa gaire vaig llegir en un butlletí fet per estudiants un article sobre la possibilitat d’una guerra nuclear. Em va cridar l’atenció que resultés un cant a l’esperança: “la humanitat no serà destruïda ni en el pitjor dels casos...” La joventut que ens encanta és aquella que no confon al personal agitant una rosa vermella amb la mà esquerra i posant un ciri a santa Rita amb la mà dreta. Perquè, això si, el que ja no fa la joventut es anar amb un lliri a la mà.

Sobre la joventut s’han escrit moltes frases de ringo-rango, des que no està feta per al plaer, sinó per a l’heroisme, fins que quan ets jove ets sens immortal o que ésser jove vol dir no tenir memòria. És cert que el coneixement de la decrepitud i de la mort queden per al jove en pura teoria. És cert que els joves viuen en una voràgine, mentre una veu els diu a l’orella que mai no pot passar-los res de dolent, que són invencibles. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem els joves darrere de tots els grans problemes que preocupen l’opinió pública. El darrer exemple, en els moviments de protesta estesos arreu del món. Llavors, quin és el desengany de la joventut d’avui? Doncs que anys enrere els joves s’afartaven de reivindicar el futur, manera retòrica o elegant de subratllar que no tenien present. Ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta recuperar el present per canviar un sistema que els hi garanteixi, precisament, aquell dia de demà que els hi pertanyia. I que ara, els que governen d’una manera maldestre, els hi volen arrabassar.

dijous, 22 de setembre de 2011

QUI IMPEDEIX UN PACTE D'ESTAT?

CARTA AL VENT

            Estem igual, per no dir pitjor que al 1977, quan es varen signar el cèlebres Pactes de la Moncloa. Aleshores es va vendre aquella operació de caire polític com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a l’encetada pell de brau, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, els pactes no foren més que un garbuix voluntarista de declaracions de principis i una partitura de bones intencions, que els musics de l’administració van posar-se a interpretar evitant desafinar. Però posar d’acord l’orquestra no va ésser senzill: la patronal, que tot just començava a organitzar-se, al final no es va comprometre massa a res i els sindicats gairebé varen estar a punt d’estimbar el carro pel pedregar, perquè les seves pròpies bases – a les que setmanes abans escalfaven el cap amb consignes que havien de cremar-ho tot – després d’haver digerit el triomfalisme dels primers dies no acaben d’entendre el gir de cent-vuitanta graus dels seus dirigents. Però a empentes i rodolons, tothom va acabar tibant del carro perquè es varen acollonir al adonar-se que no era només el país qui estava a les cordes, sinó que tot un sistema podia anar-se’n a fer punyetes.

            Un dels partits comparses d’aquella conxorxa desesperada, venia l’embolada tant bé com sabia: “...hem diagnosticat el focus de la infecció, ara cal buscar més que solucions, pal·liatius per evitar que la gangrena ens enviï a l’altre barri”. Per la seva part, la Banca – ai, la Banca! – que en certa manera havia de donar exemple d’empenta és va despenjar, igual que ara, amb un seguit de planys. Que si la política restrictiva monetària del govern reduïa el diner en circulació i, per tant el crèdit a concedir. Malgrat des de temps immemorial no deixaven de tancar els exercicis amb beneficis extraordinaris. Com avui, que tot i que les Caixes sembla estiguin a la ruïna encara han generat en el segon semestre de l’any un 8% més de benefici que en el mateix període de l’any passat. La patronal, els sindicats i la banca, amb línies generals, toquen avui a en Zapatero la mateixa serenata que el 77 estrenaven per engalipar en Suarez. La solfa i els músics, si fa o no fa, són els mateixos. Només ha canviat el destinatari, que si llavors era l’inquilí del palau de la Montcloa ara és la pèrfida Merkel i els dimonis dels mercats. No hem donat, doncs, a penes un pas endavant des d’aquell llunyà 1977. Ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides de veritat.

            La crisi d’avui té un conjunt de factors idèntics a la del 77, inclosa la feblesa política. Com allavonces, avui l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, ha caigut de forma espectacular i els més optimistes, preveuen que la xifra d’aturats forçosos no millorarà. Per acabar-ho d’arreglar, les 1.500 empreses més grans, han rebaixat vora de mig milió de llocs de treball. Per la seva banda, els polítics fan barrila discutint bajanades, com si a la babalà s’anés arreglant sola la botigueta. Avui en deixen caure una de freda i demà una de calenta. Però sent prou greu el paisatge que dibuixo, el problema de veritat és que som un país que està perdent l’hàbit de treballar. El 50% de la nostra joventut, pel cap baix, no troba feina i s’està palanquejant en el subsidi i treien el suc als pares. Puja una joventut que ni té la costum de treballar per guanyar-se la vida, ni té un ofici aprés. Com serà la societat de demà amb aquesta lleva fresca i mal educada? Per altra banda, no se’ns acudeix cap més solució per resoldre la crisi que retirar abans d’hora de les indústries a gent experimentada. Som un país tant contradictori que en mig d’una crisi fenomenal, un govern que es diu d’esquerres s’estima més negociar les condicions per resoldre un contracte de treball que els sacrificis per mantenir-lo.
            D’altra banda, el “milagro espanyol”, va permetre convertir-se en empresaris a gent que no tenia ni formació ni base per ser-ne. Els focs d’encenalls es multiplicaren, sense que cap govern digués prou davant de tants negocis embastats amb quatre agulles. El “pluriempleo” no tenia límits i suant la cansalada es podia pagar el pis, el cotxe i fins i tot l’apartament de la costa. Acostumats a no mirar prim, ni varem diversificar la indústria, ni varem planificar l’agricultura ni la investigació. I és que a més a més de la reserva espiritual del món, fins fa quatre dies el nostre miop Zapatero presumia davant dels seus homònims que érem gairebé el melic de l’univers. Ara resulta que no estem preparats per superar la crisi i, el pitjor, és que quan faria falta imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip ens dediquem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Tan desgraciats, cecs i orgullosos som que no podem forçar un pacte d’Estat enlloc de malgastar temps i diners en una altra enganxada electoral que semblarà una claveguera de merda, enlloc d’un laboratori de projectes?        

dijous, 8 de setembre de 2011

ELS POBRES MILIONARIS (2ª)

CARTA AL VENT

            Partint de la base que qui té més no sopa dos cops, si no vol morir d’una fartanera,  a qui podem considerar ric? Tot es relatiu. Pel que té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina sempre que el dipòsit del cotxe se li quedi escurat, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas fila més prim i retrata el ric de casa nostra, com “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, les minutes dels assessors del “tinglado”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en sap un niu, no es va mossegar pas la llengua al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.

            Reforca de pallanga!, com diuen alguns pagesos de l’empordanet. Per què a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-s’ho i no aprofitar ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar l’usura creditícia, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, que fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin un 1%?  I si recuperant l’impost del patrimoni - que va suprimir en Solbes l’any 2008, pressionat pel gran estadista ZP - suposaria recaptar 2.000 milions d’euros, per què no es tira pel dret enlloc de marejar la perdiu?

Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes – d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics - però curiosament respecten com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana. A casa nostra mateix, el govern pretén collar el dèficit desbocat, gairebé exclusivament amb retallades més o menys enginyoses de la despesa pública i amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà per no espantar “els mercats”, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten equival.len al 32% del PIB, quan a l’UE la cota s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui sempre ens volem emmirallar, superen el 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció, ja que mentre uns ens quedem escurats, d’altres encara poden tirar de beta una llarga temporada. Si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos escaquejats només a Catalunya arribarien a 8.000 milions d’euros?

Té cap ni centener que les persones que reben herències superiors al milió d’euros no passin per caixa? El Wall Estreet Journal, portantveu indiscutible del capitalisme més ranci, reconeixia no fa pas gaire que la cobdícia dels rics està a punt de fer esclatar una revolució social, que pot encetar aquella segona gran depressió que irresponsablement la directora del FMI pronosticava l’altre dia, per afegir llenya al foc. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si un dels que ens té de treure les castanyes del foc, el governador del Banc d’Espanya, és el mateix personatge que va ser incapaç d’ensumar el risc de crac de les Caixes, deixant que la bombolla del totxo ens esclatés als morros?

dijous, 1 de setembre de 2011

ELS POBRES MILIONARIS

CARTA AL VENT
ELS POBRES MILIONARIS  (1)

            Els nostres avis pensaven que no s’havia de dir blat fins tenir-lo al sac molt ben lligat. Els seus néts hem aprés a polir-nos el grà tot just després, i àdhuc abans, d’haver-lo sembrat. I tot això sense que ens caigui la cara de vergonya, ni se’ns posi cap pedra al fetge. Abans, s’estalviava per disposar sempre d’un raconet en cas d’un mal de ventre. De tant en tant, també “per donar-se un requisit”. El que sovint havia d’anar a manlleu no mereixia cap consideració d’una societat quina norma, no escrita però vigent, era gastar-se un ral només si en quedava un altre al butxacó. Els nostres avis jo no sé si realment maldaven per arribar a milionaris, del que sí n’estic convençut és de que no els hi queia la baba per viure com milionaris.

            Malgrat això, moltes vegades confessaven passar-ho millor que qualsevol ric, sense els seus maldecaps, portant una vida senzilla i arreglada, sobretot no enteranyinada per cap guspira d’enveja. Però avui hem arribat a una degradació tal de la realitat, substituint-la per la ficció més virtual, que enlloc de tocar de peus a terra i conformar-nos sent només nosaltres mateixos, sembla com si necessitéssim fugir de la realitat, de les limitacions del nostre entorn, per aconseguir durant uns minuts, uns dies, unes hores, assemblar-nos als que tenen pela llarga, als que poden viure com milionaris de veritat. Els que fan els reclams publicitaris, per exemple, dels creuers ofereixen a la seva clientela potencial, la possibilitat de viure quatre dies com un milionari, amb un mínim esforç. Els manipuladors de la delirant societat de consum no es fan els tiquis-miquis, ni en plena crisi, a l’hora d’ensenyar-nos tècniques sofisticades d’estirar més el braç que la màniga. Els avis, en canvi, ens havien pujat amb uns principis espartans, que avui serien considerats d’allò més carca: “val més tenir que desitjar”. O aquell altra tan categòric que alguna vegada haureu sentit: “no mengis més del que puguis pair”.

            Els reclams enganyosos fan pensar que si fóssim milionaris tindríem assegurat un grau de satisfacció superlatiu. Però aneu a saber on nia la felicitat! Si en les barraques dels que ho passen magra, en les humils vivendes de les barriades o en les cases i pisos luxosos i confortables, pensats per a potentats, en les zones residencials de les ciutats. Jo soc dels que penso que hom pot ésser feliç a tot arreu si es conforma amb el que té. En canvi, no soc pas dels que pensen que els milionaris viuen bé, però no són feliços. La felicitat no fa parella amb el diner. Qui no en serà mai, de feliç, serà el que enlloc de buscar la felicitat espera ajagut entrebancar-s’hi.

La circumstància que els nostres avis visquessin envoltats d’esglésies i de tradicions, potser explicaria que s’arrapessin a la confiança cega en les coses immutables: “així ho trobàrem, així ho deixarem”, feia que molts dels milionaris d’aquelles èpoques reculades consideressin que el millor per la seva espècie era conservar-se dintre d’una incolora i insubstancial virginitat, passant figues a les butaques dels respectius Casinos, havent dinat. Una única característica, com si es tractés de l’ADN o del cordó umbilical, unia als milionaris d’abans amb els d’avui dia: l’aversió a pagar impostos proporcionals a la seva riquesa. Tant espantava als “tòtems”, a tombar del segle passat, que les sanes costums i tradicions canviessin per culpa del creixement de les ciutats i del proletariat, que amagaven dades tan importants com les dels censos reals, per estalviar-se impostos. Vet-aquí, la mare dels ous: la solidaritat fiscal. I la pregunta del milió, mai millor dit seria per què els polítics d’arreu tenen tanta por de fer pagar més a qui més tingui, sobretot quan van maldades. Els Berlusconi-boys han fet marxa enrere, després d’haver promès als dictadors “mercats” que fan anar de corcoll l’economia mundial, que serien implacables amb l’evasió fiscal i amb el tracte de favor als més rics. A França, malgrat fortunes s’han ofert voluntàries a contribuir una mica més a eixugar el dèficit col·lectiu, el justicier Sarkozy s’ho pren amb calma. Què tenen, doncs, els milionaris, perquè els tractin amb cotò-fluix? La setmana vinent passarem comptes.