PER LA BOCA MOR EL PEIX

 

                Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals, incloses en molts casos les de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos estúpids; la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de franquesa i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar què hi ha de veritat al darrera d’aquells fatals i sibil·lins “m’han dit que fulano o fulana ha dit”. Quan comencen a circular aquests comentaris cal treure’s la son de les orelles per esbrinar-ne l’entrellat, abans les brames no facin un racó al païdor i acabin provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de fer-ho si entre les parts interessades hi ha un mínim de confiança i de lleialtat, són el virus que estronca i ofega infinitat de en principi bones relacions. Si no bones del tot, almenys passables si algú no les emmetzinés escampant zitzània.

                No hi doneu més voltes: qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses això que avui estan tant de moda com les “coalicions polítiques” per governar (tallar el bacallà), si no es basen en la confiança i la credibilitat tard o d’hora aniran a mal borràs. La franquesa, en tota mena de relacions humanes, ha d’ésser tant més ferma i decidida com sigui d’intens o important allò que es portin entre mans les persones, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir, pot sobreviure quan la confiança fa fàstic. A la meva manera de veure, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo tant perquè un negoci, empresa, projecte o fins i tot un matrimoni, no facin figa. Ja no diguem que, en el cas dels pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents colors, si les bones intencions de col·laboració desinteressada es posen en pràctica mirant-se de reüll els uns als altres enlloc de prioritzar l’interès general del poble, tots aquests tinglados de conveniència o especulatius solen acabar con el rosari de l’aurora, trencant-se els socis els plats pel cap. I sempre, per desgràcia, dels trencaments en té la culpa algun carallot o carallota que no ha sabut tenir la boca closa.