Amb el diagnòstic d’un cas de diftèria
sobre la taula ja tenim tema per dies, com quan tot aquell sarau de l’ebola. I
com llavors, les veus dels metges quedaran ofegades per les de tertulians
experts en malalties infeccioses - espontanis o professionals de la pelica -
que en vint-i-quatre hores es consideraran capaços d’opinar com si fossin vertaderes
autoritats en la matèria de tota la vida. És curiós que sempre que sorgeix una
notícia que destarota la confiança en que les epidèmies passaran lluny de nosaltres,
els ciutadans reaccionem amb histerisme i miren cap als polítics per
demanar-los explicacions i garanties. Son els mateixos ciutadans confiats als
quals poques vegades se’ls veu sensibilitzats pels morts causats per una
malaltia determinada - posem per cas l’ebola - a centenars o milers de
quilòmetres de distància del pati de casa nostra. Ara mateix moren diàriament
dotzenes de negrets infectats per l’ebola, però per a nosaltres aquest perill
ja no ens treu la son perquè des que vàrem liquidar la mitja dotzena de casos
de contagi, ulls que no veuen cor que no sent. I és que només ens esverem i
movem el cul de la cadira quan sentim l'olor de socarrim. A començaments dels
noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va
afectar a més de cent-cinquanta mil persones i, que jo recordi, no vaig veure
que aquesta tragèdia sanitària fos portada a cap mitjà d’informació. Ni que la
comunitat mèdica aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció sobre la
fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per regular obligatòriament la
vacunació en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil transmissió a
tercers.
Ara, com que ens han
entrat les cuques perquè tenint un brot de diftèria a casa, obrirem la caixa
dels trons per qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decideixen no
vacunar els seus fills, i encetarem un debat sobre llibertats individuals i
col•lectives que a més a més d’arribar a misses dites és fals i hipòcrita. En
moltes de les tertúlies que avui blasmaran dels partidaris de no vacunar els
seus fills, acollien fa quatre dies els profetes d’aquesta creença com si
fossin l’encarnació del progressisme, i els valents que gosaven plantar cara al
sistema en general i a la dictadura de les farmacèutiques en particular. I com
que de moment aquesta doctrina no feia mal la classe política no s’hi amoïnava
gaire per prendre decisions que la classe mèdica considerava urgents, perquè
els hi feia cosa trencar el plat bonic a una falsa progressia que basava els
seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè
sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap d’aquests predicadors, però,
reconeixia que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle
vint-i-ú l’esperança de vida superava de llarg la dels ciutadans del segle
divuit, per exemple. I ara sí, com que hem sentit l’alè del llop al clatell,
portàrem al parlament lleis que trinxin tot aquest enrenou de tants de caps
tants de barrets en qüestions sensibles com si la llibertat individual s’ha de respectar
sobre la col•lectiva. A la meva manera de veure, entestar-se en protegir la
llibertat individual quan atempta la llibertat col•lectiva és un disbarat i no
cal ni debatre-ho. ¿Qui pot defensar que, per respecte a unes creences
determinades, es toleri que no s’immunitzi la mainada de totes les malaltes
infeccioses que poden contagiar-se?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada