COMPAREIXENCES ESTÈRILS, PERÒ IMPRESCINDIBLES

Potser ens estem preguntant per quina raó perdem el temps en compareixences i comissions de control parlamentari? És cert que poques de les que s’han fet fins ara han servit d’alguna cosa, llevat d’augmentar el grau d’indignació dels ciutadans veient com es retorça i manipula la veritat amb arguments agafats amb agulles. Tothom que ahir va seguir el debat del cas Palau, per poc pesquis que tingui haurà arribat a la conclusió que algú mentia. I no s’hi val com excusa que res és veritat ni mentida, sinó que depèn del color del vidre amb que es mira: si es tingués un mínim de respecte per a l’ètica i la decència els polítics, en general, ens haurien estalviat un espectacle com el d’ahir al Parlament o com el que es repetirà avui al Senat pel cas Bàrcenas. Tanmateix, van ser vergonyoses les compareixences dels capgrossos de Caixa Catalunya, passant-se el mort dels uns als altres sense escrúpols, defensant sous insultants i indemnitzacions desproporcionades amb ungles i dents. I què se n’ha tret de profit, al capdavall, de tant remenar la merda? Res més que afegir llenya al foc de la indignació ciutadana que s’està covant al carrer i que la pudor del femer traspassi les fronteres. Ara bé, d’aquí a concloure que no calen compareixences ni comissions de control hi ha un món. El Parlament hi és per això, per controlar l’exercici de la democràcia i de la bona gestió dels recursos.

            Ara bé, el problema amb que topem sempre és el mateix: la manca d’ètica i de sinceritat. Tant costa d’admetre que tots els partits, quan han estat al poder o l’han llepat de prop, s’han finançat il·legalment a base de comissions? I que com que la condició humana és la que és, en alguns casos no s’ha pogut evitar que, abusant de la confiança, de tant remenar oli més d’un s’ha  untat els dits, perquè com deia aquell ningú és de pedra i quan més es té més es vol tenir. És cert que totes aquestes conductes fastigoses no es tallen demanant compareixences, sinó comportant-se èticament i deixant en mans de la justícia les responsabilitats delictives. Contínuament ens arriben d’Europa i d’Estats Units exemples de polítics de primera fila que han dimitit ipso facto a la que es destapa un simple indici de conducta impròpia. Sempre hi ha excepcions berlusconianes, esclar, però a la llarga a cada corrupte li arriba el seu sant Martí. Dit això, és raonable preguntar-nos per què durant les hores que ses senyories malgasten tirant-se els plats pel cap per acabar sense treure’n l’entrellat, no es guanyen el jornal i aproven una llei de partits polítics que acabi amb la picaresca i el lladronici? Fa més de trenta anys que dura la comèdia. La transparència de què es vanta la Generalitat inaugurant una pàgina web que diuen hi surt tot no serà creïble mentre els sous dels alts càrrecs que es poden consultar, només corresponguin a un únic pagador. I els altres ingressos que arrepleguen?  O ens creuen tan passerells de pensar que ningú fa el què pot?