divendres, 8 d’abril de 2022

ÉS BO QUE, MALGRAT TOT, FEM PLANS PER DEMÀ

 

Vàries vegades al blog he alertat que la incertesa en que vivim i que angoixa sobretot als que no són de la primera volada, vagi per llarg. Els més ingenus pensaven treure-se-la de sobre, l’angoixa, un cop posat un peu al coll de la pandèmia; però amb l’esclat inesperat d’una guerra esfereïdora, que no enfronta només territoris sinó que posa en joc l’hegemonia mundial entre orient i occident, i amb el reviscolament de variants inquietants del coronavirus convertit precipitadament per decret en “grip estacional”, ens haurem d’acostumar a conviure amb la incertesa durant generacions. I la incertesa condueix naturalment a la por, però el perill autèntic per a la humanitat no és que les persones tinguem por, sinó que la por ens acabi bloquejant les ganes de resistir. Almenys, en aquest sentit m’aixeca la moral constatar diàriament la quantitat de plans que fa la gent per demà – des de marxar de vacances de setmana santa a començar nous projectes de vida o, com en el meu cas, tenint en capella de veredicte quasi una dotzena de narracions presentades a premis literaris – aparcant, potser en opinió d’alguns temeràriament, la incertesa del futur. Em ve a la memòria ara una de les cançons que quan era jove vaig, com molts d’altres, identificar quasi com un cant a la resistència: ¿recordeu aquella estrofa de “I si canto trist” (1974), de Lluis Llach, que deia: “Jo no estimo la por, no la vull per a demà, no la vull per a avui, ni tampoc com a record...”

Deixar-se bloquejar per la por no permet viure el present de manera prou serena com per mirar el futur amb tranquil·litat, i segons com en casos de persones fràgils pot desencadenar un perillós desig de fugir. La incertesa i l’angoixa són tan aclaparadores que àdhuc poden provocar por irracional, fins i tot d’allò que encara no ha passat ni sabem si passarà. Quan la realitat quotidiana ens deixa sense esma i ens fa trontollar les ganes de tirar endavant i de lluitar, sentint-nos temptats a plantar-nos amb un: “fins aquí he arribat, i com que no sé que m’espera, no em moc”, de cap manera podem rendir-nos. Deixar de lluitar és la manera més covarda de rendir-se. Abans de la pandèmia tothom més o menys tenia fets o intuïts els seus plans de futur, els quals el llarg confinament i el pànic associat va fer que bastants es creuessin de braços esperant que el destí decidís; però cada dia n’estic més segur que una majoria vam reaccionar mirant d’adaptar-nos a la nova situació canviant d’estratègia i renovant el coratge per seguir fent plans. És cert que només amb la voluntat teòrica no n’hi havia prou, i que alguns se’n han sortit i d’altres potser no; ara bé, no tingueu cap dubte que dels que varen quedar-se paralitzat per la por o l’angoixa, la majoria han quedat malferits o ja crien malves. Tinc subratllat d’un reportatge que vaig llegir sobre un llegendari entrenador de beisbol, Vince Lombardi, una de les arengues que dedicava als seus jugadors quan tenien la moral de cul per terra: “Les batalles no sempre les guanya el més fort, o el més veloç; tard o d’hora, l’home que triomfa és aquell que creu que pot triomfar”.

Uns activistes de no sé quina església evangèlica de les moltes que estan escampades arreu, em van deixar a la bústia un prospecte que em va cridar l’atenció, perquè amb lletres destacades llançava un repte que no podia ser més optimista i oportú: “No vos preocupeu pel demà!”. A continuació, reproduïa unes paraules de Jesús, segons el testimoni de l’evangelista Mateu: “No passeu ànsia, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Si no recordo malament, aquestes paraules formen part del famós sermó de la muntanya en que, entre d’altres reflexions, Jesús va explicar que la preocupació excessiva no millora ni allarga la nostra vida i que no cal inquietar-se massa pel demà, que Déu ja cuidarà dels qui el serveixen, igual que cuida de les plantes i els animals. Reconec que els creients potser es tranquil·litzen amb aquestes paraules balsàmiques; però a mi, francament, em destaroten quan em pregunto com Déu pot permetre les barbaritats que es cometen per exemple a la guerra d’Ucraïna, a les 54 i escaig de guerres obertes arreu del món o enmig de les aigües dels mars que engoleixen refugiats que fugen de la misèria dels seus països, perquè quedant-se no hi veuen cap futur pel demà.

En fi, si mirem enrere, el llistat de coses que s’han fet malament i han portat la humanitat pel camí del pedregar són inacabables. La qüestió és si avui estem més a prop d’estimbar-nos pel precipici, que no pas abans. És a dir: cada dia que passa estem més en perill que fa un segle? Jo diria que de temptacions caïnites n’hi ha hagut des que el món és món, i no obstant això, “el demà” com a concepte no ha perillat mai d’extingir-se. Sempre hi ha un futur que espera que algú vulgui lluitar per ell. Si repasseu els diaris d’avui mateix, trobareu infinitat d’actes de tota mena i en tots els àmbits, que estan programats s’han preparat amb il·lusió des de fa dies. Encara que sembli una frivolitat, els quatre-cents llargs de vehicles que avui sortiran de Barcelona cap als seus destins de vacances porten encastada al front l’esperança en alguna mena de demà feliç. És sorprenent, doncs, com una mica de demà pot compensar una porció sencera d’ahir. A més a més de “dema”, moltes persones continuem tenint “somnis”. I com deia en Victor Hugo, “no hi ha res com un somni per crear el futur”. En un d’aquests llibres d’autoajuda que a vegades et cauen a les mans, hi vaig llegir una frase que em va fer patxoca i que en moments que estic particularment fotut, repeteixo: “L’esperança és com el sol, si només creus en ell quan el veus, mai superaràs la nit”. Per favor, amics i amigues del blog, no us rendiu escolteu el que escolteu, perquè tot es relatiu. El problema és que a vegades ha de costar molt de resistir, quan t’has quedat més pelat que les rates. Francament, no trobo les paraules adequades en segon quins casos extrems, i si busco refugi en la fe encara és més difícil quan ningú t’explica perquè Déu – el déu que sigui – sembla que miri cap una altra banda, per exemple, quan es massacren criatures cada dia.

(Nota: Mireu, ja sé que fa quatre dies vaig fer una parada tècnica per carregar piles. Sincerament, no en vaig tenir prou i faré com la mainada "vacances" fins passada la setmana santa. Fe fet, vosaltres potser també m'agraireu que no us doni la tabarra. Això, sí si en passés una de grossa, tornaré a corre-cuita, no perquè la meva opinió valgui d'alguna cosa, sinó simplement per desfogar-me la mala llet i seguir encoratjar-vos a resistir).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada