PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (diumenge 2 d’octubre de 2016)
● GANES
DE BUSCAR TRES PEUS ALS GATS.- Qui no té res a fer, gats pentina. Serà per
aquesta raó que ara parlen d’ensorrar el monument a Colon o fan mofa de la
Sagrada Família, titllant-la de “mona de Pasqua” des de l’Ajuntament de Barcelona?
Francament, tenint tants de problemes humans per resoldre, que uns polítics
esquerranosos s’entretinguin amb aquestes bajanades pròpies de tertúlies de
burgeses solterones, em regira l’estómac. Però encara em fa sortir més de
polleguera que aquests polítics bocamolls treguin la pols amb el cul a sengles
poltrones municipals, de la ciutat que es coneguda arreu del món precisament
per dues de les imatges de postal que ara aquests brètols voldrien fer
desaparèixer al pot de les escombraries de la història. Així com els automòbils
més moderns incorporen una alarma automàtica que avisa el conductor de quan
s’embala massa, no seria mala idea que als polítics de totes les graduacions i
rang se’ls introduís, sota la pell, un xip que es disparés cada vegada que
toquessin el ridícul o estiguessin a punt de fotre’s de peus a la galleda.
A la
meva manera de veure, hi ha massa gent que es passa el dia pentinant gats. I si
aquest entreteniment o mania pot resultar fins i tot terapèutic a determinades
edats i en gent condemnada al sedentarisme forçós, no queda gens bé que ho
facin els que tenen responsabilitats per atendre, sobretot si afecten al sector
públic. Cadascú a casa seva pot perdre el temps com li roti, arribat el cas;
però que personatges portant el barret de càrrec o rectoria pública
s’atreveixin a dir segons quines coses, si de mi depengués serien causa
suficient per enviar-los a pastar fang d’una bona puntada de peu. Fa dies vaig
llegir a la secció de cartes al director d’un diari de gran tirada, una
proposta d’enretirar de la via pública totes les plaques o monòlits de
commemoracions de quan manava en Jordi Pujol, les quals recordin que fou el
llavors “honorable president” qui les va inaugurar. Llamp me mau quanta gent en
aquest país se l’agafa (la vida) amb paper de fumar! Potser per aquesta raó ens
deixaríem matar per bestieses i, en canvi, no ens immutem per coses importants?
En fi... Ara m’ha vingut al cap una meva cosina de noranta anys, que malgrat
estar mig cega a causa d’una lesió macular, és com una fura endreçant la casa,
cuinant, vetllant pels seus nebots i pels seus gats, alguns dels quals no són
ni seus perquè els té a dispesa com si diguéssim, ja que viu en una casa de
pagès enmig del poble. Ella si que hi té dret, una vegada ha fet la feina, a
passar-se les tardes pentinant els seus gats, que per cert tenen noms singulars
i descriptius: “el simpàtic”, “el trist”, “el coix”, “el ros”, “el ploraner”,
“el negre”, “el malalt”, “el roncaire”... Repeteixo, ella sí que hi té dret a
pentinar gats, però no cap d'aquests progres regidors de Barcelona!
(Per
cert, avui no tocava penjar cap reflexió, però ho he fet per agrair-li a l’Àngels
Masot el seu fidel seguiment del blog des del principi, fa sis anys. M’ha entendrit
el comentari d’avui dient que està a l’hospital cuidant del seu pare i que
entre altres coses llegir la reflexió diària li ajuda a passar les hores. Per
mi que no quedi. Li dedico de tot cor) http://tabrilde.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada