SABEU QUÈ, GENT DE LA CUP? JA NO CAL QUE US MOLESTEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ ( 27 desembre 2015)

SABEU QUÈ, GENT DE LA CUP? JA NO CAL QUE US MOLESTEU

El diumenge 29 de novembre vaig escriure: “Francament, tant se me’n dóna la parida que s’empatolli avui a Manresa la Gabriel, o el conill que es tregui del barret en Baños, perquè tant l’un com l’altre ja han fet salat per al cop d’efecte que, immediatament després del 27S, hagués impactat realment a Madrid i a l’estranger: fer palesa la unitat i la determinació política, sense fissures, del sobiranisme militant català”. I avui, quasi un mes després em reitero en aquesta opinió, perquè el mal que s’ha fet al procés difícilment serà recuperable, puix el clímax favorable a fer el cop de cap s’ha refredat, després del sainet galdós i ridícul de desfullar la margarida de la investidura d’un president durant noranta dies. La ciutadania que de bona fe vam apostar per la independència, com a millor sortida del cul de sac on ens havia portat l’autisme d’un Rajoy, que té d’home d’Estat el mateix que jo d’enllustrador de sabates, fent confiança als que garantien – JxS i CUP - que la independència estava a tocar, ja que aquesta vegada sí que s’havien lligat tots els melics, fet tots els deures preliminars i tothom havia jurat que remaria en la mateixa direcció. Però vet-aquí que quan semblava que els sobiranistes s’ho havien de menjar tot perquè tenien majoria absoluta al Parlament, la unitat va petar perquè els del vagó de cua volien fer de maquinistes pel procés, en adonar-se que en aquest món intrigant i boig de la política que, entre d’altres miracles fa estranys companys de llit, també pot fer el prodigi de que deu escarransits diputats pesin tant com seixanta-dos de fen refets. Reitero, tanmateix, que jo no en dono tota la culpa a la CUP de l’encallada del carro a mig camí del pedregar: tothom tenia de saber del peu que coixejaven els d’aquesta confraria, i precisament per estar-ne al cap del carrer, els que es vanten de ser tan primmirats, cauts i llestos que fins i tot desemmascaren els coixos bo i asseguts, tenien d’haver-se esforçat més per eixamplar la seva base electoral per a no dependre del vot dels que ja s'havia de saber que si un dia els tenien ben agafats pels dallonses – com ha passat –, no els hi posarien gens fàcil. Abans del 27S, la majoria sobiranista sense la CUP – és a dir, CIU + ERC – sumaven 72 diputats. ¿On estan, senyor Rull i Romeva, els 10 escons que s’han perdut pel camí i que tanta falta fan ara, per a no dependre de la CUP? D’altra banda, si els cupaires varen fer els deures electorals amb escreix, eixamplant la seva clientela sobiranista per l’esquerra, ¿on varen fer migdiada els convergents després de forçar la llista unitària?

A la meva manera de veure, doncs, la CUP no és culpable de comportar-se com ho fa quan veu que pot fer realitat la seva dèria de carregar-se el capitalisme, l’establishment i la burocràcia dels partits d’una tacada, aprofitant-se de la flaquesa dels seus en teoria socis. El problema és que cada vegada més gent assenyada retreu a JxS que s’hagi avingut a comprar la mercaderia arnada dels cupaires, sense exigir res a canvi, i que després de consentir que escarnissin per dues vegades consecutives la candidatura del senyor Mas, encara els hi riguessin la gràcia i estiguessin disposats a fer tots els papers de l’auca dos mesos més. Massa gent es de l’opinió que no hi ha res a fer amb una colla que no són, precisament, un model de formalitat ni de síntesis programàtica a casa seva mateix, sinó que cadascuna de les corrents ideològiques que s’aixopluguen sota les sigles de la CUP va a la seva, i no són de fiar per garantir l’estabilitat d’un govern en els moments tan difícils i compromesos que ens esperen, sobretot si s’ha d’estar per tapar les ferides de la crisi i, al mateix temps, per aplicar a contrarellotge i al peu de la lletra el full de ruta sobiranista sense contemplacions. Massa gent desencantada, repeteixo, es pregunta angoixada: ¿que no s’adonen que malgrat avui l’assemblea de Sabadell es decanti per investir Mas president, serà a contracor, tapant-se el nas i sense estalviar-li cap moc? I es responen, vertaderament alarmats, que Catalunya no necessita un politxinel.li portant el timó del procés, ni un ninot que sigui objecte del pim-pam-pum dels seus mateixos fiadors a les primeres de canvi, sinó un president sòlid que no faci la pena als seus interlocutors quan hi negociï. Des de la meva manera de veure, també penso que un suport amb comptagotes, sota llibertat vigilada i amb data de caducitat, no són les credencials desitjables per a la persona que ha de liderar una dura travessia del desert fins a la terra promesa. Per aquesta raó, es natural que es palpi al carrer el sentiment de que no es perdi més el temps desfullant la margarida uns, o buscant pastanagues llamineres els altres. Que es donin per la pell, i tornem-nos a retratar a les urnes, a veure si després de tot plegat hem après alguna cosa.