DIVAGACIONS SOBRE L'AMIGA MORT

En Josep Pla, quan es referia als morts familiars, amics o coneguts solia parlar dels “que han passat”, com si ell mateix, murri, volgués passar de puntetes sobre el misteri de la mort. En Joan Miró, en canvi, creia que “tenir por de morir és senyal d’haver donat molts passos en fals en la vida”. I l’Antonio Machado encara tenia un sentit molt més fatalista de tot plegat: “sabré que la mort em ronda quan percebi que ja no m’estimo res”. És una característica de les societats més industrialitzades que la mort vagi substituint el sexe com a tabú, però aquesta nova angoixa fa que hi hagi persones que el pànic a morir els fa descuidar-se de viure. En temps reculats, els pescadors tals dies com avui i demà no sortien a pescar perquè es feia córrer que només s’enxarxarien calaveres, i en pobles de muntanya els caçadors s’estaven quiets a la vora de la llar de foc perquè estaven convençuts que si sortien a caçar, totes les preses que capturessin es convertirien en esquelets, com a venjança de les ànimes per no respectar la seva diada. Avui ningú en fa cas d’aquestes ximpleries i més que filosofar sobre què hi ha després d’estirar la pota, es tendeix a treure-li ferro i transcendència a la mort, mirant-se-la des del cantó més frívol i distés, com per exemple la dels vius que s’ho passen pipa a l’esquena dels seus avantpassats finats, ja que hi ha gent amb la flor al cul que fins i tot quan cria malves és una màquina de fer diners. Que ho preguntin, sinó, als hereus de Michael Jackson, que l’any passat des de la tomba va generar milions de benefici, o als d’Elvís Presley i Jonh Lennon; però no només són productius després de traspassar els mites populars i mediàtics, també savis com Albert Einstein, que va tancar l’exercici amb beneficis superiors als deu milions. Ves que no tingués raó Jean Paul Sastre quan escrivia: “els morts són presoners dels vius”.

A la meva manera de veure, després de totes les beneiteries o reflexions més o menys ben trobades que s’han escrit a l’entorn de la mort, li compro el millor proverbi a un xinés anònim, com no podia ser d’altra manera: “ningú és tan vell que no es pugui morir fins l’any vinent, ni tan jove que no es pugui morir demà mateix”. I no és veritat - no voldria acabar aquestes divagacions sense citar al poeta, suïcida per excel·lència, Becquer - que els morts es quedin sols al seu nínxol; són els que l’estimaven que s’han d’acostumar a trobar-lo a faltar. Des del terrible “on mourrà seul”, de Pascal, s’ha donat cent mil voltes a la idea de morir-se sol, sense que ningú t’estrenyi la mà, asèpticament en soledat com han posat en pràctica els suecs, que en els seus hospitals supermoderns han imposat el principi que en la recta final de l’agonia no són recomanables acompanyants ni testimonis. El malaguanyat Joan Salvat-Papasseit, que va morir quan només tenia trenta anys, malalt de tuberculosi, planteja aquesta qüestió tan fonamental en el poema “Tot l’enyor de demà” que, parlant de la mort, és de cita obligatòria: “ara que estic al llit/malalt/estic força content./Demà m’aixecaré potser,/i heus ací el que m’espera:/vosaltres amics,/perquè em vindreu a veure/i ens mirarem feliços./Si no em puc aixecar/mai més,/heus ací el que m’espera:/vosaltres restareu,/per veure el bo que és tot:/la Vida i la Mort.” Posats ja en pla poètic, crec que seria injust deixar en l’oblit aquella reflexió profunda d’en Joan Vinyoli, més que apropiada per un dia com avui: “Vindrà la mort i els ulls m’arrancarà / veuré llavors un altre firmament. / La finitud és un vaixell varat / l’hortalissa que menjo no té cucs / el silenci m’impregna de clarors. / La mort és purament un canvi més.” I per acabar aquesta divagació, permeteu-me que parafrasegi Giuseppe Ungaretti en un dels poemes més curts i contundents de la història de la literatura: “Som com fulles d’arbres a la tardor”.