UNA IMATGE VAL MÉS QUE MITJA DOTZENA DE FULLS DE RUTA

            Si els sobiranistes insubornables que diuen volen portar la reivindicació de la independència fins a les últimes conseqüències, haguessin fet cas de la crida de la ANC en el sentit de penjar dels balcons o finestres de les seves cases l’estelada o una senyera fins aconseguit fer el cim, la imatge que es projectaria fora del país seria la d’una Catalunya tenyida cridanerament de quadribarrades a almenys la meitat més una de les façanes. I a Madrid una imatge tan contundent no la suportarien amb indiferència i,  de ben segur, els obligaria a posar-se les piles entre atacs d’histèria. Ja està bé que cada onze de setembre en fem una de més grossa, i que transcendeixi arreu l’apoteosi d’una diada èpica; però a la meva manera de veure hi trobo a faltar la perseverança i la tossuderia de mosca collonera, manifestant sense vergonya ni por a represàlies o a conflictes amb veïns d’una sensibilitat distinta, la voluntat de donar i testimoniar el suport incondicional a la independència del país, expressada d’una manera tan natural, barata i simple com penjant l’estelada o la senyera al balcó. Jo vaig obeir, sense fer-ne escarafalls ni buscant cap medalla, la consigna de l’ANC. Al meu carrer - 190 pisos ocupats, pel cap baix - si no recordo malament vaig ser el primer en posar l’estelada amb propòsit de no despenjar-la fins que ja no calgués, i als pocs dies van sortir-ne de l'armari gairebé una dotzena i mitja; però després de tres anys les que segueixen al peu del canó es poden comptar amb els dits de la mà.

            Fa uns quants mesos que quan rondo per Catalunya fent turisme de jubilat, tinc la curiositat d’anar comprovant a cada poble que passo si la proliferació de signes sobiranistes es correspon amb la teòrica majoria de ciutadans que, segons es diu, votarien independència sense pensar-s’ho dues vegades; i, francament, els números no em surten. Ahir mateix vaig tenir ocasió de repetir aquest experiment potser poc "científic"  a l’Empordà, i em vaig trobar que a pobles significatius - Palafrugell, La Bisbal, Palamós, Peralada, Figueres, etcètera -, els sobiranistes fan campana; i podent donar una imatge que, sobretot de cara al turisme, seria impactant, més aviat la panoràmica fa pena com a mostra d’aquella unitat i determinació majoritària que somniava i requeria l’ANC. És cert que, en definitiva, el que valen són els vots; però petits gestos, tan senzills com posar la senyera o l’estelada al balcó, farien forrolla i molt d’efecte; tant, que de ben segur, no ho podria passar per alt el govern central, fent veure que malgrat les manifestacions multitudinàries d’un dia, el procés no té continuïtat i que el sobiranisme és cosa de quatre eixelebrats de la ceba. Tanmateix, ja em faig el càrrec que les empreses dels polígons industrials i els comerciants a les façanes de les seves botigues urbanes - amb l’excusa de respectar les distintes maneres de pensar de les seves respectives clienteles heterogènies -, s’abstinguin de significar-se políticament; però que a la immensa majoria de les masies escampades per qualsevol indret del país no hi hagi una estelada ni per mostra, sincerament, és per fer-s’ho mirar. Una imatge penso que val per mil paraules  o cent discursos, i fa més patxoca que els continus fulls de ruta que cada quatre dies algú deixa caure sobre la taula per marcar paquet. A vegades, per mandra o per altres causes inexplicables, no utilitzem tots els recursos que tenim a l’abast de la mà perquè ens preguin en serio. I si penseu que pixo fora de test, us ho respecto; però del que he dic no en retiro ni una coma.