QUINA MERDA SER POBRE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 18 d’abril 2017)

● QUINA MERDA SER POBRE!.- Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric que no pas innocent i pobre. I encara que sembli una provocació, quan la pobresa es desborda, els pobres comencen a fer nosa als que temen que quedi en evidència i sota sospita la indiscutible legitimitat de no haver de mirar prim i permetre’s el luxe de malgastar. Com que una cosa porta a l’altra, el corrupte comença a tenir-ne mala consciència de ser-ho, quan s’ha hagut de sentir que és dels que costa massa poc fer diners, o com es deia en temps reculats: “no s’ho ha tingut de suar gaire”. La pobresa és la cara amagada de la injustícia i, com escrivia en Leonardo Boff, en defensar la teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat institucionalitzada”. Perquè, francament, l’única cosa que desitja el pobre és que li retornin l’oportunitat de deixar de ser-ho recuperant la llibertat de no dependre dels altres per a sobreviure. I no li cauen gens bé a cap pobre decent certs acudits com que quan un pobre menja pernil és que està malaltó o que el pernil era dolent, perquè la dura realitat és que quan el pobre no es troba bé tampoc en menja, de pernil.

Aquesta reflexió ve a tomb que l’altre dia em vaig topar amb un home encara jove, que tibava un carret de criatura i que emparat en el besllum del capvespre, en un carrer poc cèntric, es va atrevir a acostar-se’m i demanar-me una ajuda. De pobre en tenia els ulls i una veu poc entrenada a pidolar i, precisament potser perquè el carrer no estava al rovell de l’ou, li vaig donar tota la moneda solta que portava, uns quants euros, per treure-me’l del davant, la veritat sigui dita. Però aquell home em va estimar la mà sense que li pogués impedir, esmunyint-se de pressa avergonyit, doncs potser era la primera vegada. Vaig convencem, llavors, que era un pobre autèntic ja que s’ha d’estar molt desesperat per actuar d’aquesta manera! I no em sortiu amb l’estereotip que alguns la saben molt llarga, perquè la pobresa és un fet real i no una estadística i no sempre una picaresca. Només quan te la trobes cara a cara i se t’acut posar-te la mà a la butxaca per treure’t aquell pesat de davant o deixar-lo passar sense fer-ne cas, emparat en els exemples dels que tens al costat; en pensar-hi, si no t’has venut l’enteniment i renegat de l’humanisme, t’ha de caure la cara de vergonya en comprendre que amb l’almoina escadussera que pots deixar a la mà estesa no resolts el problema de fons ja que la pobresa, repeteixo, no és una qüestió de solidaritat, sinó de justícia social.

Voldria pensar que algunes decisions que prenen darrerament empreses capitalistes per limitar els ingressos desmesurats dels seus directius no responen a un gest gasiu sinó de solidaritat amb els poca-roba d’arreu del món. Per exemple, el fons sobirà noruec, el més gran del món, imposa a les empreses participades – entre d’altres, Alphabet, Google, Goldman Sachs, JPMorgan o Sanofi - una limitació de salaris als directius i la transparència fiscal absoluta. Els accionistes de la petroliera britànica BP han rebaixat el salari del director general en un 40%. Sis alts càrrecs de la multinacional canadenca Bombardier han acceptat reduir en un 50% el seu sou i el consell d’administració de Volkswagen també s’ha purgat, creant un precedent a l’Alemanya... Però no obstant aquests bons exemples de limitació dels sostres salarials dels rics, tot plegat no són més que unes quantes flors que no fan primavera. La realitat és, com en tenim bons exemples també a Espanya, que la majoria d’alts executius segueixen cobrant incentius malgrat les seves empreses tinguin pèrdues que, a la llarga, generaran atur i precarietat als treballadors rasos. En resum: és molt fotut ser pobre i no saber ni on caure mort, però també ho és tenir feina i passar angúnies amb el sou per arribar a final de mes. I d’aquesta pobresa cada dia n’hi ha més mostres, en bona part són gent que fa pocs anys es considerava “classe mitja”. No es podrà camuflar tota la vida la pobresa darrera bancs d’aliments o bosses de solidaritat i, pel que veig, cap govern té un pla B sensat per entomar-ho.