Follow by Email

divendres, 21 d’abril de 2017

LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21 d’abril 2017)

● LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.- Amb llàgrimes de cocodril la influent i manipuladora política madrilenya Esperança Aguirre ha reobert el gran debat sobre la corrupció que, en al parer d’una persona que es refia de tenir en tots els sentits ben protegides les espatlles, es centra en determinar si estar imputat en la investigació d’un presumpte delicte és o no causa suficient perquè un càrrec públic hagi d’allunyar-se, temporal o definitivament, de l’administració dels cabdals públics i d’enredar en la política. Des del rei en aquest galliner fins a la darrera lloca política que ha covat pollets rebolcats en alguna bassa de merda, tots semblen capficats en qüestionar si estar imputat-investigat és ignominiós “per se” o no n’hi per tant, i que un polític no ha de fer cap pas enrere ni s’ha d’abstenir de res fins que no s’assegui a la banqueta dels acusats, malgrat l’ombra de la sospita plani sobre les seves activitats públiques i tot el que ha tocat faci pudor i els esquelets que es van despenjant dels seus armaris siguin motiu d’escàndol. El curiós del cas és que tothom coincideix en que estar imputat-investigat és una llàntia imperdonable que només es neteja amb la dimissió, quan els porcs són els del galliner del davant. Per aquesta raó, és tan difícil que es posin d’acord amb com fer net de les taques de corrupció els que estan enganxats a l’escó o a la menjadora pública amb engrut. Fixeu-vos, però, que de corrupte no en pot ser tothom: només s'entra al gremi si es toca poder. Condició sine quan non. No hi ha cap perill que els que no remenen cireres siguin temptats per cap serp corruptora, per aquesta raó em trec el barret davant polítics i administradors que tocant poder a dojo han passat d’untar-se els dits.


A la meva manera de veure, però, aquesta qüestió de la corrupció, després de tants anys de donar-hi voltes encara l’estan enfocant malament els cervells dels aparells dels partits. Perquè no es tracta de si una imputació-investigació és pecat mortal o venial, per posar un exemple planer, sinó d’una qüestió d’ètica de l’individu i no d’estètica col•lectiva del partit. El professor Aranguren va escriure trenta anys enrere un assaig sobre ètica i política i la va clavar des del primer capítol: “L’ètica és una qüestió personal. És cada persona qui, examinant i escoltant la seva consciència, en un moment determinat de la seva vida ha de decidir què ha de fer, com ha d’actuar”. Els deu manaments presumptament rebuts de mans de Déu, en un moment donat durant les successives febrades marxistes i existencialistes varen ser reemplaçats per l’ètica. En política ningú arriba a ser un gran mentider o un gran manipulador, si primer no s’ha mentit a si mateix i ha ensarronat la seva consciència. Per tant, repeteixo, la qüestió no és si un imputat-investigat en un presumpte delicte ha de dimitir, sinó d’obrar en consciència i decidir el comportament a seguir d’acord amb els valors ètics. És pot comprendre que en el cas d’una persona injustament acusada d’un delicte que no ha comès sigui molt fotut tirar la tovallola i, en aquest supòsit, jo seria el primer que si m’hi trobés lluitaria per netejar el meu honor; però per desgràcia hi ha massa precedents, quasi a paletades, de persones que amb llàgrimes de cocodril incloses han tancat la mala consciència al quarto de les rates. En resum: la regeneració de la política s’ha de fomentar institucionalment, sí; però, quan els polítics van escassos de valors morals i a la consciència ni se l’escolten, els ciutadans tenim mala peça al teler, francament. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada