Follow by Email

dilluns, 17 d’abril de 2017

“LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 17 d’abril 2017)

● “LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.- Aquesta pel•lícula de Víctor Gaviria, que va triomfar a la 23ª Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, clausurada el passat dia 2 a Lleida, és un homenatge més que a les dones maltractades a les que arreu del món encara moren en silenci. El relat de la pel•lícula s’enfoca en una adolescent, Amparo, que fuig d’un internat de Medellín per a mudar-se a casa de sa germana, que viu en un dels barris més pobres de la ciutat, dominat per una quadrilla que porta de corcoll a tots els veïns, quin líder tant els que el temen com els que l’admiren l’anomenen “l’Animal”. En quan li presenten la nouvinguda als seus dominis territorials la viola sistemàticament perquè tothom sàpiga qui mana i la manté segrestada varis anys, sense amagar-se’n. La pel•lícula són dues hores de patacades, insults, violacions i droga a dojo. Descriu un personatge, l’Animal, amb qui en principi cap espectador masculí podria sentir-s’hi identificar perquè el seu únic paper a la vida consisteix en violar, disparar i trepitjar els més dèbils. Per altra banda, pinta una dona colpejada repetidament, que plora perquè se se’n tractada com una vaca i que en una escena que ella li cura al maltractador una ferida, aquest li pregunta fins on se l’estima. “Fins enlloc”, li contesta la dona plantant-li cara. Per tant no és una pel•lícula de matisos. No obstant això, per a mi, la seva principal característica – i que consti que la considero una obra mestra -, és que es basa en les repetides agressions de l’Animal a la seva víctima en presència dels de la quadrilla i de veïns del barri, posant en evidència quelcom tan fastigós com la pròpia violència activa: la conducta passiva de tants testimonis dels maltractes que no mouen un dit per ajudar l'Amparo.

En una escena de gran força poètica, l’Animal obliga l’Amparo a viure en una mena de turó des d'on la pugui vigilar i controlar millor. Des d’aquell indret, l’Amparo veu i es vista, des dels molts edificis i des dels carrers més propers. Qui sap si és la manera més gràfica que va trobar Gaviria per denunciar que la violència contra aquella dona es representava davant tota la ciutat i que ningú feia res per aturar-la. La càmera enfoca els ulls dels diversos personatges i s’hi recrea: els de l’Animal vigilant amb l’orgull d’amo l’Amparo, i els dels veïns i col·legues mirant cap a una altra banda. “La mujer del Animal” és, doncs, al meu parer sobretot una obra que planteja de pèl a pèl la paradoxa de l’abusador que és popular en el seu entorn domèstic perquè els que el coneixen i li deuen alguna cosa no li donen importància a les seves “carícies” a l’Amparo. En Gaviria ens fa palès com n’és de fàcil rebutjar l’Animal de la pantalla, asseguts a la butaca del cinema; però que no ho és tant senzill de fer-ho amb l'Animal quan es tracta del nostre amic o inclús d'un familiar que admirem, amb els quals la primera reacció després de la sorpresa inicial és la de trobar excuses o explicacions a la presumpta conducta del botxí, enlloc d’acudir en ajuda de la víctima. Vora del setanta-cinc per cent dels casos de violència de gènere a tot el món, són comesos per parelles i ex-parelles; però tot i que les estadístiques en aquesta matèria són importants, alliçonadores i incontestables pequen de bon tros d’incomplertes, ja que sempre queda la sospita que són moltes més les dones maltractades que no pas les que denuncien. I és que n’hi ha moltes, com diria en Gaviria, que encara prefereixen viure amb un Animal a casa que passar per l'escàndol de rentar la roba bruta de portes enfora. Són les que acaben morint en silenci, després d'haver-se convertit, a còpia de patacades, en expertes en maquillatge de blaus al cos i de cataplasmes de reassignació. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada