EL DRET A DISCREPAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 24 d’abril 2017)

● EL DRET A DISCREPAR.- Ho deixaré anar d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, i fins i tot contradir amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir “anar en contra” ni, encara menys, ésser deslleial. Francament, penso que la millor mostra de lleialtat que pot haver-hi en el sí d’una família, d’un partit o entre amics, és que cadascú pugui pensar diferent, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat ho relativitzi com una oportunitat única d’enriquiment mutu. Tanmateix, reconec que hi ha qui es val de la crítica sistemàtica com una manera de “fer-se veure”, de “marcar paquet”, vici o defecte que considero reprovable, si aquesta és la finalitat de la crítica pública o privada, en comptes d’apostar per una crítica constructiva que no pretengui res més que emetre un judici de valor. Aquesta classe de crítica positiva tant ajuda a qui la fa com a qui n’és el destinatari, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments intel•lectuals llurs punts de vista discrepants. Per tant, l’element que diferencia una crítica enriquidora de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de començar sigui suavitzant el to de les observacions crítiques, amorosint-les amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “us convido que valoreu la possibilitat de” o utilitzant la fórmula encara més honesta de “al meu parer”, de la qual confesso que en sóc addicte. Si més no, repeteixo, seria un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.

Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar de cap manera ni en els negocis, en la política o en les relacions personals. De fet, en el món dels negocis i potser per extensió també en el de la política, el mètode conegut com “Brainstorming” o pluja d’idees sigui adequat perquè no pretén altra cosa que fomentar, dintre d’un col•lectiu que busca els mateixos interessos, les crítiques més esmolades partint de la base que ningú les entomarà deixant-se arravatar per la ira, la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se en defensa de l’orgull ferit... Però llàstima que no sempre el crític es sap comportar com cal en el seu paper d’analista honest, i massa vegades per desgràcia es deixa emportar per la llengua viperina que tots portem dintre des de naixement, i causen efectes devastadors sobretot si no es tenen escrúpols per atacar les persones directament en la seva identitat, en el seu crèdit, en el seu estil de vida o en les seves fermes creences. Massa sovint, també, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal encoberta, en quin cas el crític-amic es transforma en un virtuós apunyalador de reputacions i en un mestre en la tècnica de disseccionar de viu en viu dels competidors que fan nosa. Discrepar honestament, doncs, és clau en el desenvolupament de la humanitat perquè avanci en tots els sentits, i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional del contrari i que aquest accepti i reconegui que no tenia raó, perquè la raó sol estar molt repartida i amb les imperfectes raons d’uns i d’altres és teixeixen les veritats autèntiques. I sense discrepància respectada i reconeguda com el valor imprescindible per a la convivència, no es podrà vantar cap col·lectiu de democràtic. No us posaré exemples, perquè aquesta reflexió porta annexe deures: adonar-se de quanta quantitat d’intransigència enterboleix no només la defensa de les idees discrepants, sinó que fins i tot atia baralles que no ajuden a “fer amics” a l’hora de consensuar, simplement, mètodes de treball, calendaris o credencials de bons o dolents del què sigui.