Follow by Email

dissabte, 15 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (segona estació)

SEGONA ESTACIÓ
La mossa a qui se li havia encolomat la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el “del col·leccionista de fireta” –, anava de corcoll des que el punyeter jutge havia descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, el qual resultava que no era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se, en plenes condicions físiques i mentals, als seixanta tres anys; traspassant als seus empleats, com aquell qui diu a cap preu en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat i justament quan rajava més fort. No van transcendir mai les xifres exactes de la transacció, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat l’empresa als treballadors, a canvi d’un generós vitalici. Aquesta decisió tan sorprenent i atípica en un empresari es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions sempre es sol anar curt de material per a fer bullir l’olla, i les “serps d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita història el fet que l’empresari va esfumar-se, sense deixar cap rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per a recuperar el patrimoni familiar que l’acusaven d’haver-se polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un bon merder, como decís ustedes.
El jutge era força més jove que no pas el policia, que ja n’havia vist de tots colors, i aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la  Salamanca natal de seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps pel  seu gust i tot li picava. Malgrat la seva incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill d’un jutge primerenc i  tan capficat pel seu futur que el veia capaç de maneflejar, en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional, un cas que podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela i seny: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on assenyalen les pistes en que treballem.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com havia de treballar, per tant suportava malament sentir-se massa collada. Quan se li confiava un cas, se la tenia de deixar anar per les seves, fent la vista grossa si respectava poc els horaris i els protocols. Amb aquest comportament esquerp i tan personal ella era conscient que incomodada tant a companys com a superiors, però se’l feia perdonar amb escreix a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris més reconsagrats que  requeien a aquella comissaria. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança des de bon principi d’una investigació, deixant-la fer al seu aire, mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no les acaparés totes per ella; però per això no tenia de patir pas ja que sempre es feia pregar a l'hora de donar explicacions a la premsa. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que aquella saberuda tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a la mossa, des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia el punt flac a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, tractant-la expressament de vostè per a posar-la en guàrdia: - Agent, informi el senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la Modesta -, tot just estem al començament i queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni tomárnoslo a la fresca, por lo que pienso que sería conveniente comparecer ante los medios para calmar los ánimos – li engaltà el jutge, aparentant que tenía la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per a no engegar a dida aquell presumit del carai, que tot i que si fa o no fa eren de la mateixa edat, se’l mirava com si fos un sonso -, crec que seria un error esbombar tan aviat qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes les pistes són molt tendres i fer declaracions ara no ajudaria a resoldre el cas, sinó que segons com, encara embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora, y ya decidiré yo qué se puede comunicar a los periodistas y qué debemos callarnos, teniendo en cuenta el interés que ese asunto ha despertado en la capital, donde hasta la televisión se ocupava tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.
La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria i trencar-li obertament la girada al jutge, potser recordant que la darrera vegada que va encarar-se-li, va amenaçar-la amb amonestar-la per falta de respecte: - Senyor, cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc de fer especulacions mentre no tingui proves, sinó només conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al contrari.
- Aquest paio mort li cau bé, oi? – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial habitual, per rebaixar la tensió.
- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent; fins i tot feliç, des del punt de vista de la víctima, és clar.
- No  la acabo de  comprender  – va reconèixer intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi penso – féu la Modesta, en una mena de gest de desgravi envers aquell home tan tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes a l’entorn d’un cas, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre que un home pot arribar a odiar tant els de la seva sang, que no l’importi fregar quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona història per als periodistes, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli dit així, només volia donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia i havia avorrit perquè li semblava que anaven descaradament al darrera dels diners.
- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para divagar haciendo análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de paso; sino para resolver asuntos penales, explicando sin retóricas las causas y circunstancias de un posible crimen. De manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes el jutge no estava pas per orgues i li deixava clar que no allargaria la instrucció fins que li arribés el substitut i se li emportés la glòria, si és que es resolia el cas després.
- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li obedient, però picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir. Amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest terror era degut a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament, cosa que em temo malgrat no pugui demostrar.
- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas que podia ser de traca i mocador.
En traspassar la porta del despatx, l’intendent va dir a la Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates.

Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té els dies comptats per a fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li l’ullet –, a més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era això el que vostè em va predicar des del primer dia?
(Continuarà) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada