Follow by Email

dissabte, 11 de març de 2017

S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 de març 2017)

● S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.- En plena eufòria d’uns quants per emprovar-se la disfressa d’ateu i no desentonar en les files del progressisme més radical, resulta que cada vegada més gent, estirada en un divan si té prou diners i temps per perdre a cal psicòleg o desvetllada per l’insomni, confessa que troba a faltar l'empara de l’esperança com a cuirassa contra les dificultats i les incerteses quotidianes, aquella esperança tan fàcil i barata de mantenir pels que, simplement, es posen en mans del Déu del qual cadascú es refia. Creure, senzillament, en algun Déu – sense entrar en disquisicions teològiques -, és un sentiment que arrela en el més profund de la humanitat i en molts de casos s’hi queda per sempre més, incorporat a aquell calaix de sastre existencial que en Pavese potser definiria com “recursos per a l’ofici de viure”; per la senzilla raó que, dat i beneit, la fe almenys garanteix tenir algú a qui recórrer, passi el que passi, i que en un moment donat obre portes i finestres per deixar-hi entrar aire fresc i fa que hom se senti acompanyat en el llarg trajecte.


A la meva manera de veure, francament, m’és indiferent si una persona creu o no en Déu, però el que sí m’importa de veritat és si a aquesta persona li encanta, per exemple, més plantar arbres enlloc de vendre’s els que té davant de casa per a fer-ne llenya. Ja sé que a vegades en aquestes divagacions filosòfiques tant és dir com no dir, però que quedi clar que ser ateu no condiciona ni perjudica necessàriament la bondat ni el comportament de les persones respecte d'altres, en canvi no n’estic tan segur de no influeixi en les relacions i tractes amb un mateix. Hi ha persones que només entenen la vida com un encadenament de desafiaments destinats a arribar fins al límit, comptant només amb els seus propis mitjans, sense ajuda de ningú inclús Déu, posant-se permanentment a prova sigui per cicatritzar insatisfaccions i frustracions o per a no pensar sobre si són felices o no. Un conegut meu, d’aquells que sense arribar a la categoria d’amic te’ls trobes pertot arreu, el quan es vanta de ser ateu, sentint-li dir que viu molt bé sense preocupar-se de Déu, em va sorprendre l’altre dia amb un d’aquells estirabots que, de primer, et semblen una bestiesa, però que si hi penses una mica donaria per escriure una dotzena de reflexions com aquesta d'avui, sobretot venint d’un teòric ateu practicant: “Déu no és que no existeixi, sinó que la seva plaça està vacant perquè no es presenten candidats per ocupar-la”. És clar, qui voldria fer de Déu tal com està el pati? Jo per descomptat que no...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada