Follow by Email

divendres, 31 de març de 2017

QUAN L’ATUR FA NOSA, VA I ES MAQUILLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 31 de març 2017)

● QUAN L’ATUR FA NOSA, VA I ES MAQUILLA .- Sembla mentida que tenint el problema apamat, les causes i les seqüeles diagnosticades a bastament, els governants no siguin capaços de deixar de caçar mosques i agafin el toro per les banyes, dedicant totes les energies a trobar la manera d’endreçar definitivament això que se’n diu “mercat del treball”, enlloc de perdre el temps assajant teràpies de xoc que són menys eficaces que una cataplasma per curar un infart. Amb l’afegitó que alguns d’aquests remeis casolans, sovint improvisats en un rampell somiatruites, han estat pitjor que la malaltia: per exemple, la píndola de la “reforma laboral”. En teoria havia de servir perquè el malalt superés la fase més alarmant de la crisi i aturés en sec l’hemorràgia de llocs de feina destruïts; però no només la reforma laboral no va aturar l’escabetxinada de treballadors, sinó que els contractes que s’han fet a la seva empara s’han distingit per una dignitat salarial discutible i una precarietat vergonyosa. A més a més, s’ha facilitat que multinacionals establertes al país des de feia anys, algunes a canvi de tractes de favor de tot tipus per a fidelitzar-les al territori, desfilessin cap a altres paradisos més llaminers en quan a beneficis; i massa de les que s’han quedat o s’han establert per primera vegada aquí ha estat gràcies a fer tots els papers de l’auca, gratant-se la butxaca les administracions públiques, tolerant avantatges fiscals o perdonant paquets de contribucions i taxes locals; establint de fet, per acabar-ho d’adobar, un greuge comparatiu amb les pimes indígenes que ni poden accedir amb la mateixa facilitat a moratòries d’impostos que les facin sostenibles, ni troben línies de finançament que les ajudin a capejar el temporal. Si els governants no fossin tan tossuts i mesells, haurien de reconèixer que la triomfalista reforma laboral del partit popular només ha sigut bona per amortitzar plantilles rovellades i cares a preu de saldo, o per condicionar la mà d’obra supervivent acollonint-la amb l’amenaça de perdre el lloc de treball en cas de no acceptar, si us plau per força, una ribotada a fons de la massa salarial.

L’atur és el càncer que consumeix les societats industrials, ja que el cost de les prestacions socials sobrepassa amb escreix la capacitat dels recursos disponibles, i els subsidis de misèria que reben els parats no serveixen per a reactivar el consum que desvetllaria la demanda. I si ja és prou fotut quedar-se sense feina a qualsevol edat, és dramàtic quan es passa de la quarantena i per sobreviure només queda l’alternativa de deixar-se atrapar en el món tèrbol de l’economia submergida, la qual amb l’excusa de “fer-les un favor” explota descaradament les persones, sovint amb total impunitat. I no parlem de l’atur juvenil que condemna més de dos terços dels menors de 25 anys a florir-se de fàstic esperant una oportunitat que mai arriba. I que no sempre se’n pot donar la culpa al fracàs escolar, ja que gent molt preparada també es queda a la cuneta. I la gent gran, encara que ja estigui fora del món del treball, de retruc també llepa fort les conseqüències de l’atur, ja que a part de tremolar per la reducció brutal del nombre i la qualitat dels cotitzants que garanteixin llurs pensions, mantes vegades aquestes pagues escarransides han d’ajudar els fills sense feina a surar en el pou i no enfonsar-se en la depressió. Si tant nefast és l’atur, ¿per què el govern sembla que ja fa prou administrant-ne la cronificació i traslladant-lo a l’estadística? Des del carrer, la gent que veu com els seus diputats i senadors perden el temps discutint sobre el sexe dels àngels o dels dimonis, es pregunta a què esperen per prendre’s en serio un problema que pot arrossegar el país a la convulsió social en poc temps, ja que una societat més empobrida cada dia que passa no pot fer dependre el seu futur de la solidaritat, la subvenció o la picaresca. Només troben solucions els governs que les busquen arremangant-s’hi, no dedicant-se a fer volar coloms com repartir la feina perquè tothom treballi. La solució de veritat consisteix en que tothom és pugui guanyar la vida dignament i que li sobrin diners per a fer moure la roda del consum que asseguri més llocs de treball sostenibles i productius. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada