Follow by Email

dijous, 23 de març de 2017

ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 23 de març 2017)

● ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.- No ens ha de venir de nou la sensació d’impotència cada vegada que els terroristes queixalen la societat innocent i desprevinguda. És més vell que l’anar peu que quan el terrorista actua, en el moment donat que ho fa sempre agafa les víctimes desprevingudes, per moltes precaucions que individual o col•lectivament haguessin pres. Per això els terroristes són tan miserables: perquè pensant ésser uns herois i uns valents, en realitat fan com els covards que obren a traïdoria. Però ni com a societat ni com a persones podem dóna’ls-hi la satisfacció de veure’ns tremolar, esporuguits, de genolls per terra. Un cop refets de l’ensurt, tant bon punt com haguem recuperar el bleix, s’hauria de reaccionar posant-nos dempeus i plantant-los cara sense contemplacions ni miraments, mentre no entenguin cap altre llenguatge que el de la legítima defensa. Però ben conscients que qui atia el terrorisme no són quatre peons fanàtics, que fan la feina bruta dels que des de darrera el canyer mouen els fils de l’odi, de la provocació calculada i de la represàlia per ofenses sovint arrossegades des de temps reculats. El desgraciat que va envestir expressament persones anònimes que passejaven pel pont de Westminster o el que va intentar repetir la matança a Anvers només eren els executors, els que estaven disposats a deixar-hi la pell per un ideal mal entès, mentre els terroristes intel•lectuals gaudien d’un orgasme virtual recreant-se en la tragèdia i el caos que havien sembrat els seus sicaris. En qüestió de terrorisme no es pot invocar com a remei aquell principi de “mort el gos morta la ràbia”, perquè els llops solitaris, encara que vagin en manada, no passen de ser simples llops: el vertader GOS mai no es deixa veure, malgrat tothom sap qui és i on s’amaga. Però fins que no s’hagi caçant el gran gos, la ràbia no s’acabarà al món.

Quan ja anava a tancar la reflexió acabo de ser espectador d’una altra mena de terrorisme, com si diguéssim de guant blanc i camisa emmidonada, que gairebé m’atreviria a dir il•lustrat i diplomàtic. L’exministre d’afers exteriors d’Espanya ha fet el bocamoll en una tertúlia pública, amb llum i taquígrafs pel mig, vantant-se com un Santi Vidal qualsevol, de presumptes secrets d’Estat carregats de pólvora. No sé si el senyor Garcia Margallo era conscient del què confessava o es va tractar d’un lapsus perquè repapieja. Quan el jutge Vidal va dir el que va dir, vaig retreure-li en aquest blog que se’n podia haver estat d’esbombar aquelles dades, però mai vaig posar en dubte que fossin certes, perquè el jutge no era un espantaocells ni un titella i sabia perfectament què deia i perquè ho deia. Per la mateixa regla de tres, estic convençut que un pes pesant com l’exministre, que té el cul pelat d’arrossegar-se per la política, no repapieja ni té lapsus d’aquesta categoria. Per tant, si és veritat que des del seu ministeri l’Estat va comprar – amb diners o amb dinars – governs i polítics europeus perquè giressin la cara als catalans pidolaires d’un referèndum, per esbrinar democràticament i sense cap trencadissa si les urnes confirmen o no la majoria independentista que sembla moure’s al carrer, jo, francament, no trobo cap altre qualificatiu que el de terrorisme diplomàtic per descriure aquest joc brut de l'Estat. Bretolades polítiques com aquesta reforçaran el suport independentista dels encara indecisos per culpa de les criaturades dels nostres polítics poc bregats, però és que una criaturada catalana, per grossa que sigui, no es pot comparar amb la bretolada tan colossal i podrida que ens ha descobert l’exministre. De manera que l’exclamació que encapçala aquesta reflexió respecte del terrorisme dels que maten cossos em sembla vàlida davant el terrorisme dels que pretenen ofegar sentiments. Més que mai, no ens podem rendir davant de gent tan potinera.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada