Follow by Email

dijous, 9 de març de 2017

DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 de març 2017)

● DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.- Ja podeu remenar les estadístiques com vulgueu, però el cas és que les dones per molt que treballin, sigui al rengle d’una fàbrica o als despatxos d’una multinacional, sempre han estat i estan pitjor pagades que els seus col•legues homes, i llevat de en ben poques excepcions es posen en quarantena per sistema les seves decisions o opinions i se n’apropien de les seves bones idees. Això que hi ha moltes més dones que no pas homes que aporten dues carreres al seu currículum, i que en bona part dels avanços en recerques de tota mena, la mà d’una dona ha estat sovint determinant per assolir l’èxit del projecte, malgrat no sempre el repartiment de medalles hagi fet justícia a la dona. Per aquesta i moltes altres raons que seria llarg d’explicar en una reflexió tan curta, hi ha un dia dedicat a la dona i no a l’home, perquè aquestes diades mediàtiques i reivindicatives més aviat tenen per objecte posar en relleu greuges, discriminacions o vexacions, i les dones n’arrosseguen de tot plegat un feix a l’esquena. Fixeu-vos, però, que quan parlem de les diferències entre homes i dones en aquests sentits, generalment ens estem referim a societats occidentals; ja que si observem què passa al tercer món o en determinades cultures on la dona és un zero a l’esquerra, una bèstia de carrega o un simple tros de carn per esbravar-se els homes, n'hi hauria per a plorar. Ara mateix, en els camps de refugiats i en les corrues de gent que fuig de la guerra o de la misèria, si els homes i les criatures les passen putes, no vulgueu saber el calvari que passen les dones. A més a més, en divuit països les dones per esllomar-se treballant encara han de demanar permís als homes...


A la meva manera de veure, doncs, avui no puc deixar passar l’ocasió sense fer palès el greuge a que estan sotmeses en el nostre país un col·lectiu en especial: les vídues que no meriten una pensió pròpia. De fet es tracta d’una figura a extingir perquè les circumstàncies familiars que varen viure aquestes dones difícilment es repetiran, puix la societat ha donat un pas gegant en matèria d’emancipació de la dona laboralment, la majoria de les vegades per necessitat. Però en temps no massa reculats la dona era la que portava la casa sense ajuda d’electrodomèstics, i a part dels fills s’havia de cuidar dels avis, perquè ni es disposava de guarderies ni de residències com ara. I malgrat que algunes s’havien posat a treballar de joves, en casar-se les empreses per poc que podien se les treien de sobre per evitar l’absentisme laboral. Totes aquestes dones que es varen dedicar a portar la casa i la família, en quedar viudes avui es troben amb la meitat de la pensió del seu home, i si ja sent dos tenien de fer equilibris per arribar a fi de mes, en quedar-se soles amb la meitat dels ingressos i amb les mateixes despeses generals, si no tenen un racó per un mal de ventre, ho passen tan malament o més, segons com, que un d’aquests immigrants que ens fan tanta llàstima. Un diputat de Convergència, en Campuzano, fa dues dècades va prendre consciència d’aquest fragant greuge i va aconseguir que s’aprovés al Congrés un projecte de llei que apujava la pensió de viduïtat fins al 75% de la pensió del marit. Vés a saber per quina raó aquells diputats – bona part dels quals s’omplien les butxaques participant de la corrupció generalitzada, o entrant i sortint per portes giratòries -, varen considerar que aquelles dones treballadores no es mereixien quelcom que era de justícia. Però encara és més penós que ses senyories actuals es plantegin “passar el ribot” a les pensions de viduïtat. Qui sap si avui que s’ompliran la boca d’elogis a la dona treballadora, no seria un bon moment per a restituir a les vídues la dignitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada