Follow by Email

dimarts, 21 de març de 2017

DESPRÉS DE CARNESTOLTES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de març 2017)

● DESPRÉS DE CARNESTOLTES - Malgrat els ciutadans i els ajuntaments diuen que van justos d’armilla degut als ingressos congelats o retallats en nom de la crisi del mai acabar, les rues del Carnestoltes han omplert novament aquest mes de març els carrers de pobles i ciutats, i tampoc els ninots irreverents varen fer campana per sant Josep a les places valencianes. Deixant de banda les convocatòries més tradicionals i espectaculars – les Falles o els Carnavals de renom com el de Sitges, Solsona o Vilanova -, perquè sovint els pressupostos grassos de que disposen es barregen amb interessos turístics, vull centrar aquesta reflexió en les rues populars i, sobretot, en tres aspectes d’elles que em semblen més dignes d’atenció: la il•lusió de la canalla, la imaginació de moltes disfresses artesanals i l’escarni terapèutic per tot allò que amoïnà i enfarfegà la vida pública dels darrers mesos. El Carnestoltes, que pràcticament van escombrar de la memòria durant quaranta llargs anys de dictadura uns xarucs i decrèpits devots de la penitència quaresmal i de l’abstinència de costums paganes i del “consum de la carn”, entesa no pel cantó comestible sinó pel concupiscent, s’ha consolidat a bastament després de tres dècades i escaig de practicar la sana disbauxa, i jo asseguraria sense por d’equivocar-me, que els avui fanàtics de les rues són aquelles criatures que van desfilar per primera vegada, després de tants anys de repressió, en cotxet o a coll i bé del pares disfressats discretament, perquè no s'acaben de creure que eren per fi lliures de riure’s del mort i de qui el vetlla.


En quan a la imaginació esmerçada en les disfresses, he observat que la majoria no eren de les prefabricades que es poden comprar a grans magatzems, o a les botigues de barri o a cal xino, sinó artesanals i voluntaristes combinacions de vestits vells, paper, cartró i retalls de roba de coloraines, que la mainada amb l’ajuda de pares i mestres es deuen empescar durant setmanes en tallers a les pròpies escoles o a casa, en plegar de fer els deures, quasi d’ençà de Reis quina cavalcada a vegades serveix d’assaig. Aquesta manera de preparar l’exhibició espontània de desinhibicions, a part de contribuir a netejar les teranyines del terrat de cadascú, individual o comunitàriament, contribueix a airejar la inventiva i la fantasia estalviant un grapat de diners i ajudant a fomentar el sentit del treball en equip, aprofitant qualsevol rebuig que es mereixi la segona oportunitat de reciclar-se, també per anar de gresca. Tanmateix, es podien veure disfresses casolanes que eren vertaderes obres d’art en quan a denuncia i crítica a través de la mofa o de l’escarni, i no pas pel seu valor material pràcticament nul, sinó per la manya i l’enginy caricaturesc posant en evidència, sobretot, històries de corrupció o d’injustícia social sense mitges tintes ni draps calents sinó amb tota indignació, però fotent-se’n amb sornegueria. Potser tota aquesta gent que ha fet el Carnestoltes enguany , en el fons anava disfressada d’optimisme darrere el rei dels poca-soltes, esperant que tots els seus maldecaps i migranyes cremessin a la foguera en enterrar-se la sardina. I acabo referint-me a una pancarta que anys enrere portaven els nanos d’una escola amb l’ajuda dels seus mestres, la qual resumia l’esperpèntic espectacle polític, social i econòmic amb un toc de realisme escruixidor: “si aquest és el món que ens espera, no volem créixer”. Han passat set anys des que la vaig llegir, i avui encara posa el dit a la nafra, per desgràcia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada