Follow by Email

dimecres, 15 de febrer de 2017

NO US DEPRIMIU PELS QUE VIUEN DE FOMENTAR L’EMBOLICA QUE FA FORT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 15 febrer 2017)

● NO US DEPRIMIU PELS QUE VIUEN DE FOMENTAR L’EMBOLICA QUE FA FORT.- Què li pots dir, per ajudar-la, a una persona que hagi caigut en el forat de la depressió a còpia de d’esmorzar cada dia un cafè amb notícies depriments? Serveix de poc repetir-li a qui té la moral enfonsada que cal plantar cara, amb totes les forces de flaquesa; no respondrà a cap estímul basat en fer-la reaccionar amb reflexions ben intencionades, que ja se sap de memòria i no li fan efecte. I és que l’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada per la incertesa, com la que travessem, acaben estabornint la capacitat d’autoestima del més eixerit i fan impermeables les persones a l’esperança d’una remuntada – tant del 4-0 del PSG com de la negativa del TC al referèndum si o si -, perquè alguns es guanyen les garrofes atiant "ímputs" perversos amb la col•laboració, a vegades inconscient i d'altres no, d’ànimes de càntir que ni se n’adonen que són manipulades amb finalitats maquiavèl•liques. No me les vull donar d’expert en res, però quan portes anys de volada i ets un xic observador, acabés sabent-ne un gavadal de jocs bruts, de misèries humanes i de travetes entre socis, i una de les primeres coses que tens clara és que no es pot creure en les casualitats perquè, desenganyeu-vos-en, les coses mai passen perquè sí, i si alguna passa de llarg, és l’excepció que confirma la regla general. Tant en política com en els negocis.

A la meva manera de veure, doncs, tot aquest embolica que fa fort, que ens trasbalsa als catalans cada matí en llegir o escoltar les noticies, no és casual ni gratuït. Algú es pren moltes molèsties per atiar les brases de focs que no s’han colgat del tot i en qualsevol moment poden revifar. La depressió és un sentiment nihilista que s’alimenta de desesperació (no hi veig cap sortida); del desemparament (només estic bé si estic sol, no vull companyia ni parlar amb ningú) i de la desgràcia (estic de pega, he nascut amb mala estrella, el meu destí és negre). En la vida privada, una persona simplement angoixada o espantada, malgrat tot, encara conserva vius els sentits de conservació i de superació, mentre que una depressiva es torna eixorca, perd el sentit de l’afectivitat, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert una esquerda, que els mecanismes de comunicació amb els altres s’han trencat i que ningú vindrà a treure-la del pou i, si ve, arribarà massa tard. I quan l’aïllament esdevé autodestructiu, treu el nas el fantasma del suïcidi.


Per aquesta raó, en benefici d’una societat immersa en circumstàncies tan delicades com les que vivim, potser seria encertat que els mitjans de comunicació s’autocensuressin per evitar de fer-ne un gra massa amb les notícies negatives i els comentaris derrotistes, només perquè el sensacionalisme ven més. Després d’escoltar les opinions que, moltes vegades pel broc gros, es deixen anar en algunes tertúlies, és un miracle que la llista de depressius no s’engreixi una mica més. La depressió no s’encomana com el virus de la grip, però refregar sota el nas tots els dies, sense ton ni son, les prediccions catastròfiques, ajuda a incubar els brots de la malaltia entre persones baixes de defenses o amb poca capacitat de separar el blat de la palla. Fins i tot quan en Churchill va immortalitzar aquella frase de “suor i llàgrimes”, ho va fer recalcant que la calamitat era passatgera i que els anglesos se’n sortirien. Ara i avui, es troben a faltar polítics i comunicadors que tinguin l’honestedat, després d’exposar les coses com són, de saber treure’ls-hi ferro, posant èmfasi en la llum al final del forat, per tènue que sigui. A sobre d’anar de mal borràs, no ens deixem abatre pel desànim, perquè cada vegada que una societat cau en la depressió es malgasta un bé tan escàs com són les ganes de tirar endavant, i la vida, malgrat tot, és tan interessant i bonica que no es pot llençar a la bassa, per molt que quatre desgraciats a sou d’algú que els paga per embolicar la troca, ens la vulguin amargar. Si ens ho prenem amb optimisme, coses que semblen tan difícils com remuntar el 4-0 del PSG o convocar un referèndum a Catalunya poden ser possibles. La fe mou muntanyes, va dir aquell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada