Follow by Email

dimarts, 7 de febrer de 2017

L’ESTAT DEL BENESTAR, ÉS QÜESTIÓ DE RECURSOS O DE BONS GESTORS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 7 febrer 2017)

● L’ESTAT DEL BENESTAR, ÉS QÜESTIÓ DE RECURSOS O DE BONS GESTORS?.- Em treuen de polleguera tants de “savis”, que senyalen l’Estat del Benestar com l’esca del pecat, i que està en crisi perquè uns ingenus pretenien entrar a un Paradís que no ens podien pagar. Ep!, que parin el carro i deixin de disfressar la veritat. Aquí sempre hem estat a la cua de la despesa pública en protecció social, molt per sota de la mitjana europea, i malgrat aquesta gasiveria social, quan la clatellada immobiliària i financera arrossegà i precipità el país a la crisi, la primera reacció del govern va ésser aprimar la ja escarransida despesa en quan a prestacions i qualitat dels serveis socials. Per què no varen començar per estalviar, per exemple, en despesa militar, en empreses públiques improductives, en despeses sumptuàries de ministeris, ambaixades i consolats. o per mantenir òrgans administratius duplicats i triplicats en els territoris autonòmics, enlloc de saquejar els pressupostos de sanitat, de dependència i d’educació? Per què és va desmantellar l’Estat del Benestar per rescatar Bancs i Caixes farcides d’ineptes consellers-sangonera, enlloc d’incentivar emprenedors honestos i innovadors, capaços de crear empreses per rebaixar l’atur?

A la meva manera de veure, l’Estat del Benestar no estaria tocat de mort si oblidant-se de planificar retallades socials s’hagués gestionat l’Administració Pública amb bones pràctiques empresarials, reestructurant i aprimant sense contemplacions totes les branques improductives que només serveixen perquè segueixin amorrats a la mamella del pressupost uns quants paràsits de l’establishment i, sobretot, si s’hagués controlat la contractació de l'Obra Pública, evitant el sobrepost escandalós en benefici de fastigosos polítics, funcionaris i empresaris corruptes. Creieu-me, l’Estat del Benestar no és només un problema de diners, sinó un problema greu de gestió, de que es prioritzin les persones per sobre dels interessos del capital i de la política mesquina i eixorca. El concepte “Estat del Benestar” es va encunyar, després de la segona guerra mundial, com un pacte social per repartir més equitativament la riquesa, amb l’objectiu d’allunyar el perill d’una revolta social. Les beceroles de l’invent les trobem a la Gran Bretanya, on un dels escassos polítics-estadistes d'aquests que avui es troben tant a faltar - el laborista Clement Attlee -, va impulsar la cultura del benestar apuntalat en una reforma fiscal severa i progressiva, puix perquè siguin sostenibles les utopies calen impostos i una bona administració dels recursos.


Per desgràcia, amb l’arribada del neoliberalisme es va fer creure que els impostos progressistes distorsionaven l’economia perquè feien caure tant l’estalvi privat com la inversió empresarial, la qual cosa obligava a suprimir llocs de treball, ja que si al capitalista se li fan pagar massa impostos, es desmotiva i no inverteix. El problema és que una part de l’esquerra tradicional també va caure inicialment en la trampa neoliberal, fins que van adonar-se que si no hi havia recursos, qui pagaria l’Estat del Benestar? No us hi trenqueu el cap, és el peix que es menja la cua. Ja ho deia el bisbe Casaldàliga: mentre impulsar lleis socials depengui dels que tenen la panxa plena, bona nit cargol per al Benestar! Potser, doncs, ja comença a ser hora de decidir cap on s'ha de tirar tocant de peus a terra: si volem que tothom visqui en el Paradís, a la societat li toca gratar-se la butxaca sense rondinar. Però gratar-se-la tothom, no només aquells que Hisenda té collats els ingressos a través de la nòmina i que, sobretot, per culpa de la mala gestió de l’Estat del Benestar, no costi més el farciment que el gall.

1 comentari:

  1. Anàvem molt bé, però va començar a entrar tot tipus de productes provinents majoritàriament de la Xina a uns preus que no podien competir amb els d'aqui degut als miseràbles salaris dels treballadors xinesos, i van fer plegar moltes fàbriques d'aquí. I de retruc els proveidors de les nostres fàbriques també han rebut. Algú es deu haver fet d'or amb tanta importació. I aqui la gent sense feina. I tot és una cadena. Si la gent treballa, pot pagar les hipoteques, això si, que no rebaixin els salaris perque sino ja no arriben.

    ResponElimina