LA SENTÈNCIA DEL SEGLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 17 febrer 2017)

● LA SENTÈNCIA DEL SEGLE.- A les dotze en punt, a l'hora de l'àngelus a Mallorca es llegirà una Sentència que sens dubte mereix la qualificació de “del segle”, perquè per primera vegada una monarquia de la vella Europa haurà vist la filla i el gendre d’un rei asseguts al banc dels acusats, en un procés penal, envoltats de delinqüents. Avui sabrem, a toc de les dotze campanades del migdia balear, si les tres magistrades que s’han passat mesos treballant-t’hi en aquesta mena d'obra d'art, han teixit una exemplar peça de Justícia o una bonica punta de coixí. Perquè, desenganyem-nos, “el cas” es presta a totes les possibilitats de desenllaç i com que la Justícia es pot interpretar de tantes diferents maneres, inclús les sentències estrambòtiques es basen en “considerants” emparats en els codis i, com es diu en termes jurídics, “en tota la legislació concurrent”. Per tant, sigui quina sigui, la Sentència es dictarà en nom de la Justícia i del Rei. Ep! Sentencia del segle només pel fet que les Magistrades la pronunciaran en nom d’un rei que, a la vegada, és el germà i el cunyat dels principals encausats. Que fort, tu! Avui descansarà feliç a la seva tomba, el gran poeta Rubèn Dario, que després de quasi un segle haurà trobat resposta la seva angoixant pregunta: “… ¿qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color, pálida en su silla de oro…”

A la meva manera de veure, però, jo no tinc tan clar que la princesa hagi plorat gaire de pena; de ràbia potser sí, veient com els seus “vassalls” li perdien el respecte, se li’n fotien a la cara i la ridiculitzaven per tot arreu. Bé, els vassalls pelacanyes, perquè els cortesans com cal encara li prenien la mà per estimar-la, mentre doblaven l’espinada en senyal de submissió eterna. Si la Sentència que es llegirà a l’hora de l’àngelus, doncs, resulta un model objectiu de Justícia, haurà servit també per treure’ns de la boca el mal regust que ens va deixar comprovar, en el transcurs de tot el procediment, la quantitat de cotó-fluix que es va comprar - pagant-lo com sempre entre tots -, amb que es va embolicar la princesa perquè no s’escaldés. Cantava tant l’interès del fiscal en no matxucar-la, que la seva amistat de tota la vida amb el jutge instructor se’n va anar a fer punyetes. I no parlem de la extraordinària màniga ampla autoritzant que a uns encausats per evasió de capitals i posar banyes a la Hisenda Pública, entre d’altres delictes, no se’ls hi retirés el passaport com a qualsevol xoriço de pares desconeguts, i se’ls deixés allunyar-se del xivarri mundà en el paradís suís, finançats per l’entitat bancària que va fitxar la princesa com una eminència - encara que en el judici vam veure que era més aviat curteta -, i amb un sou moltes vegades doblant el salari mínim del populatxo. No hi havia risc de fuga, en el cas d’aquests personatges? No m’ho digueu: la paraula d’una princesa és "paraula d'honor" i té tots els avals possibles. En fi, només espero que la Sentència que dintre de poc sabrem, ens convencerà que allò que va assegurar solemnement una nit de cap d’any el pare de la princesa - que la justícia és igual per a tothom -, avui es confirmi. Jo, francament, no m’ho creure fins que no ho escolti. I que no ens espatllin el dinar veient com, enlloc d’anar a dormir a la cangrí, la parella se’n torna a Suïssa a veure pondre's el sol, de cara a un llac, fotent-se del mort i de qui el vetlla.