Follow by Email

diumenge, 5 de febrer de 2017

LA DIFERENCIA ENTRE “VOLEM QUE US QUEDEU” I “NO US DEIXAREM MARXAR”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 5 febrer 2017)

● LA DIFERENCIA ENTRE “VOLEM QUE US QUEDEU” I “NO US DEIXAREM MARXAR”.- Ja suposo que en Rajoy, i tots els jacobins que li fan costat en aquesta qüestió concreta, no estan per filar prim; però no els aniria malament que algú els hi fes veure que entre una i altra actitud hi ha tot un món. I que la mare dels ous del vell conflicte entre Catalunya i Espanya; francament, hem d’admetre que la poca vista dels espanyols en aquest aspecte no és una mania de l’actual president del govern, sinó que es belluga des de tres segles i escaig, ja que tots els que han manat des de Madrid – en la monarquia, en la república, en la dictadura i en la democràcia -, han fet palès que porten en la massa de la sang mirar-se de reüll als catalans i responent al separatisme amb un autoritari “no us deixarem marxar!”. enlloc del pacífic, diplomàtic, enraonat i empàtic “quedeu-vos!”.


A la meva manera de veure, el “QUEDEU-VOS!” deixa entreveure, d’entrada, un tarannà positiu i afectuós, que expressa més un desig que no pas una imposició i, per tant, que qui se’n vol anar tingui en compte que es estimat, respectat, reconegut, que faria molta falta a casa si se n’anés; i que s’està disposat a parlar-ne de trobar-li una jeia millor, perquè s’hi senti tan còmode, perquè decideixi lliure i sobiranament no anar-se’n de casa, on podrà conviure sense morros ni males cares, d’igual a igual, mai més com un llogater sinó com un co-propietari. En canvi, el “NO US DEIXAREM MARXAR” sona a forçar o negar el dret a decidir de qui no se sent prou estimat, a que el rebec no s’oblidi de qui mana, a recordar-li precisament allò que més odia: que se’l consideri com un súbdit en comptes d’un home lliure. Què els costaria als jacobins fer un esforç per passar de la imposició a l’empatia? Res, si tinguessin autèntic sentit d’Estat. Només caldria menjar-se l’orgull de vencedors, per reconèixer i comprendre que un poble que no se sent vençut és de molt mal ferrar si no se’l sap menar amb mà esquerra. Per tant potser demà en aquest auto-sacramental que en forma de judici tindrà per objectiu doblegar la tossuderia d’un poble cansat de ser vençut i mai convençut, s’haurien d’asseure al banc dels acusats també aquells que no han fet res per tractar Catalunya com la nació que va ésser i que no ha renunciat a tornar a ser, enlloc de ser tractada com una simple província. I per més escarni que se la vulgui incloure en un sistema autonòmic, en igualtat de condicions que la província de Madrid 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada