Follow by Email

dissabte, 18 de febrer de 2017

FER JUSTÍCIA NO ES FER SANG, SINÓ QUE LES VÍCTIMES DEIXIN DE SENTIR-SE’N.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 18 febrer 2017)

● FER JUSTÍCIA NO ES FER SANG, SINÓ QUE LES VÍCTIMES DEIXIN DE SENTIR-SE’N.- Cadascú reacciona davant una Sentencia judicial segons afavoreixi o no els seus interessos i, per tant, entenc que a can Roca-Junyent levitin, interpretant que la part dispositiva de la dictada en el cas Noos absolt, exculpa i gairebé demana perdó per les molèsties, a la seva il•lustre clienta. ¿Em permetrà, però, un advocat de tan prestigi, que des de la meva humil modèstia d’home del carrer, li repliqui que no coincideixo gens amb la seva anàlisi triomfalista? I en dissenteixo perquè, objectivament parlant, la princesa ha estat condemnada, com a beneficiaria a títol lucratiu del delicte comés pel seu marit, a pagar una multa. (Per cert, em sembla una intoxicació interessada de l’opinió pública insinuar que li han de tornar diners perquè la multa definitiva supera la fiança, com si li donessin un premi).  I repto al gran jurista, pare de la Constitució i observador des de les seves col•laboracions periodístiques, que em confessi, amb la mà al cor i deixant de banda els seus interessos professionals, si la Infanta Cristina se n’hagués sortit tan bé d’aquest trencacolls si no hagués estat filla i germana de reis.

A la meva manera de veure, doncs, a l’hora de valorar si en aquesta com en tantes d’altres Sentències s’ha fet Justícia, opino que no s’ha de mirar només si s’ha “fet prou sang”, sinó si els culpables del delicte han rescabalat de veritat les víctimes de tots els perjudicis causats, tan patrimonials com personals. I la percepció que deixa als ciutadans la lectura de la monumental Sentència d’ahir, i de moltes altres per l'estil, és que no s’acaba de veure clar que tot el diner públic que es va robar, valent-se d’un fastigós tràfec d’influències – “al gendre del rei no se li tanca cap porta”, com es va confessar repetidament en seu judicial -, retornarà a la Caixa comuna íntegrament. No demano pas que amb interessos, però si reclamo, en concepte de lucre cessant, els perjudicis que els ciutadans varen patir per culpa de les retallades en benestar social, degudes en bona part a la falta d’uns recursos que quatre pocavergonyes s’havien embutxacat i malgastat. No es podrà dir, per tant, que s’ha fet Justícia en delictes de malversació de diner públic per part de polítics o càrrecs corruptes, fins que les víctimes ja no tinguin motius per a continuar sentint-se’n. I en aquest país, on els fills de l’establishment es permeten “levitar” perquè tota una princesa i alta executiva, al·legant ignorància dels tripijocs del seu home en empreses de quins beneficis participava a mitges, els condemnats per corrupció no han reparat ni de conya, ni se n’han penedit – segons el seu advocat, la princesa encara pensa que el seu marit és un sant -, dels danys patrimonials que varen causar a la ciutadania.


A la meva manera de veure, repeteixo, en els delictes per corrupció per abús de poder, fer Justícia no consisteix en fer sang i que els culpables purguin les seves malifetes a la presó anys i panys, sinó que retornin fins a la darrera engruna es diners, afegint-hi l’import de les seqüeles per arreglar els disbarats. Per exemple i perquè se m’entengui a la primera: si es van cobrar comissions per autoritzar i adjudicar una obra pública tan innecessària com l’aeroport de Castelló, no n’hi ha prou que tots els implicats tornin l’enriquiment il•lícit, sinó que també paguin pel perjudici derivat de desviar recursos públics d’altres necessitats socials. I, per torna, quantificar el cost de manteniment d’obres publiques sobredimensionades o que senzillament es foten de fàstic, com és el cas de la infraestructura citada. Fins que les Sentències no tinguin en compte aquests serrells de sentit comú, no s’haurà fet Justícia, perquè les víctimes cada vegada que hi pensin no podran estar-se’n de tremolar de ràbia i d’impotència. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada