Follow by Email

dissabte, 7 de gener de 2017

VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 7 de gener de 2017)

● VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.- (Nota: no us vull despistar, avui la reflexió es basa en una ficció) - Ja fa dos anys que un mossèn negre porta la parròquia del meu poble. Després que anéssim mal servits de capellans una llarga temporada, perquè degut a la crisi de vocacions ens havíem de repartir el rector entre tres pobles de la comarca, el bisbe va destinar-nos en exclusiva al meu poble, Mandarina, un bon home de color, procedent de no sé quina part de l’Àfrica que pel que sembla exporten clero a l’estranger, temporalment. El bisbe sort en va tenir d’acollir-se a aquest conveni de col•laboració, per tapar forats a la plantilla diocesana. El que ens va tocar a nosaltres, mossèn Àngel, és un paio trempat i molt de la broma, que en poques setmanes va caure bé tant entre els creients com a la majoria dels veïns menys missaires. Potser va facilitar l’empatia que el mossèn xampurregés passablement el català i que volgués ficar el nas en totes les activitats del poble, no per maneflejar sinó per aprendre tant les costums i tradicions com per lligar amb tothom. Bé, resumint: que després de dos anys de convivència, pràcticament s’ha posat a la butxaca la feligresia, que són minoria, sinó que tot déu el coneix i el respecta, encara que la facin petar més pel carrer que a missa. Però noi, aquest bon rotllo podria ser que se n'anés en orris, en vint-i-quatre hores per culpa de l’homilia amb que ahir, dia de Reis, se li va ocórrer d’adreçar-se als veïns que per allò de la festivitat, omplien l’església més que de costum.

Vet-aquí, doncs, que el bon home - jo estic convençut que de bona fe i sense ganes de tocar el voraviu expressament - va escollir un tema delicat, que ha caigut malament a mesura que s’ha escampat la prèdica, i tant des de l’anonimat de la xarxa alguns li diuen de tot, com d'altres que pixen aigua-beneita l’han amenaçat inclús de protestar al bisbe. Jo no hi era a missa, perquè no solo posar-hi els peus llevat que sigui festa major o, per obligació, en alguns funerals, però m’han dit que el mossèn va denunciar la gran quantitat de joguines i d'altres regals més sofisticats que la mainada del poble acapara entre Reis, Tió i Santa Claus, mentre allà on ell va néixer els més agraciats s'han de conformar només amb una joguina i gràcies. En resum, que el bon home abusant de la seva simpatia natural i d'haver caigut tan bé a la gent del poble, va proposar que diumenge vinent tothom que vulgui renuncií a una part de les joguines que sobren als seus fills, per tal d’enviar-les als que no en poden haver ni una i s’han d’entretenir amb autèntiques “manualitats”. Si ho hagués sabut abans quina en portava de cap, no estic pas segur de si li hagués tret del cap perquè en el fons hi estic bastant d’acord que hi ha “Reis” que es passen d'esplèndids i que hi ha criatures que, francament, no tenen temps ni de fer cas de tot allò que els hi han portat. A part del retret del mossèn sobre la realitat escandalosa que el món està mal repartit - i per constatar-ho no cal pas comparar-nos amb Àfrica, perquè a tot arreu couen faves amb les mateixes cassoles -, hi ha un altre fet per a mi molt més alarmant: moltes criatures no poden prendre consciència de quan costen totes les seves joguines, perquè els hi han portat els Reis, Santa Claus o els hi cagat el Tió. ¿Qui sap si la decepció de quan s’assabentin que els Reis, Santa Claus o el Tió, a part de estar subvencionats pel consumisme desbocat, serveixen de camuflatge a pares, padrins, avis o tiets, no la superarà la del dia que hagin d’entomar, quan ja siguin prou grans per adonar-se'n, que a la vida les coses no cauen del cel, sinó que s’han de suar? El mossèn ha tocat un tema delicat és cert i potser refiant-se de la familiaritat no ha tingut prou mà esquerra, però la resposta que ha rebut d'alguns hipòcrites del meu poble m’ha deixat ben parat. És veu que pocs estan disposats a reconèixer que mentre en temps reculats les criatures eren felices només jugant amb una pilota de parracs o amb un cavall o una nina de cartró, ara amb joguines sofisticades i jocs electrònics que els hi surten per les orelles, no poden donar-hi abast i en poques hores molts d'aquests regals tan cars queden arraconats. La qual cosa vol dir que moltes vegades no es compren els joguets perquè a la canalla li facin falta per ser feliços, sinó per "fardar-ne" davant els amics i els altres pares, ja que "el meu fill no pot ser menys que els altres".

(Nota bis: he dit al principi que la reflexió d’avui es basava en una ficció, però a mesura que l'escric, vés que no sigui més real del que em pensava). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada