Follow by Email

dissabte, 28 de gener de 2017

SANTI VIDAL VERSUS JORGE FERNÁNDEZ DIAZ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 28 gener 2017)

● SANTI VIDAL VERSUS JORGE FERNÁNDEZ DIAZ.-

1)- EN QUAN A SANTI VIDAL.- El pilar del procés no necessita anxanetes estrella, acaparant la glòria de coronar els primers el castell, sinó gent anònima, sacrificada i prou desinteressada com per a fer pinya, sense esperar cap recompensa individual més enllà del triomf col•lectiu. De fet, jo sempre he pensat i n’he deixat constància públicament més de quatre vegades, que el procés només tiraria endavant si mentre durés la llarga marxa cap a l’objectiu final, el protagonisme se l’emportessin els soldats rasos en comptes de generals amb un rei al cos i al cap, cadascun d’ells, portant un barret diferent. Queda molt bonic, i potser fins i tot més d’un papa-nates ho consideri èpic vantar-se’n, com si fos un mèrit, que per arribar a un mateix destí - la independència -, cadascú sigui lliure de triar els camins i les dreceres que més li convinguin. La dispersió d’esforços no fa avançar cap projecte, sinó que els entorpeix i sovint els debilita. Per aquesta raó, els promotors de la plataforma unitària ANC van presentar-se com una societat civil, independent d’ideologies partidistes i sense més capitans que un equip coordinador, amb una sola veu. L’èxit indiscutible de la primera convocatòria de manifestació va despertar la cobdícia dels capitans, generals i una llarga llista de professionals del dirigisme polític que, en principi s’havien quedat a veure-les venir, i també d’uns quants “outsiders” il•lustres, en busca de padrins. El jutge Santi Vidal n’era un, i penso que de bona fe però fent servir d’esquer un currículum de magistrat esquerp i singular, es va posar a disposició de “la causa” per ocupar una plaça d’anxaneta. No hi ha una manera més fàcil de fer-se estimar per un col•lectiu, sigui el que sigui, que amplificar el discurs que el col•lectiu vol escoltar, i si pot ser acompanyat de musica cridanera i engrescadora perquè es noti.

Quan el jutge Vidal va fer públic que, fora d’hores, redactava la Constitució de la futura República Catalana, jo vaig escriure al blog – ho podeu consultar –, que em semblava una ximpleria pròpia d’una criatura consentida, perquè el procés no es reforçava ensenyant les cartes sinó que la feina s’havia de fer discretament, sense que en transcendís res dels preparatius fins que fos el moment oportú de necessitar-ho, per exemple el text net i polit d'una Constitució. Però en Santi Vidal no podia tenir la boca tancada i va esbombar-ho a deshora; i com que des de Madrid el van convertir en màrtir, els papa-nates d’aquí – acció-reacció -el van transformar en l’anxaneta que ell sempre havia somniat; i enfilat allà dalt del castell, com un oracle o un profeta del procés, va acostumar-se a viure en una mena d'orgasme continuat de tant com els de la seva parròquia se l’estimaven; fins que d’èxtasis en èxtasis va acabar desbarrant, i delirant durant les seves gires per tot Catalunya, davant de centenars de testimonis, presumptes detalls molt delicats sobre el que s’estava coent a la cuina del procés. Tant si tot el que va dir era mentida punyetera, com si era veritat, aquest fins ahir referent del sobiranisme català més radical, ha fet tant de mal al catalanisme que només seria comparable a confessió sense solta ni volta d’un president Pujol a qui tothom, fos de la seva corda o no, respectaven per honorable. Si la xerrameca d’en Santi Vidal era pura mentida, com assegura solemnement el govern de Catalunya i com reconeix, amb la boca petita el partit ERC que el va portar al Senat, vaja putada i falta de respecte als que se l’escoltaven, inclosos els pensionistes als que l’endemà de la proclamació de la independència assegurava una pensió mínima de 100 euros! I si fos veritat – permeteu-me que dubti que fos capaç d’inventar-se detalls tan concrets fil per randa -, la traïció que ha fet a “la causa” rebel·lant l’estratègia als contraris, tindrà unes repercussions imprevisibles entre els darrers conversos a l’independentisme i poc ajudarà a guanyar adeptes entre els indecisos que fan falta afegir per guanyar el referèndum sense discussió. Admeto que per alguns parroquians de la ceba, tant li fa dir com no dir i per tant aquesta reflexió els hi entrarà per una orella i els hi sortirà per l’altra; però la història que com la mort tot ho anivella, ja explicarà als nostres néts que els principals sabotatges a la independència de Catalunya no varen bastir-se a Madrid, sinó dins de casa mateix, des de l’escàndol Jordi Pujol fins a la bomba activada ara, com si fos una joguina, per un insensat Santi Vidal, passant pels canvis d’humor de les “senyoretes” de la CUP.


2)- EN QUAN A FERNÀNDEZ DIAZ.- Dit això, dec manifestar que si pel pecat de ser un bocamoll, la Fiscalia General de l’Estat li buscarà les pessigolles a l’ex-jutge i senador Santi Vidal, no entenc com per ser-ho tant o més, de bocamoll i insensat, de l’ex-ministre de l’Interior la Fiscalia ni se’n va preocupar, i les denuncies de prevaricació la justícia les va arxivar-se amb una celeritat sorprenent, sense donar-hi cap importància. En el seu moment cronològic, també vaig retreure-li a bastament a un ministre de tan pes al govern utilitzés el seu despatx oficial per a conspirar – no hi ha al diccionari cap definició que descrigui millor el comportament deslleial i innoble -, contra un organisme de l’Estat, com la Generalitat. En què quedem? La Fiscalia és independent de l’executiu o el seu braç armat? Quin país i quin Estat, entre uns i altres! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada