Follow by Email

dimecres, 4 de gener de 2017

FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 5 de gener de 2017)

● FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS.- A la cua de criatures que s’esperen amb una carta a les mans per lliurar-la al patge reial, hi havia un parell de nens magrebins i una nena negra, tots tres acompanyats de llurs mares amb mocador de cap inclòs, i en passar he escoltat una parella de mitjana edat del país que tot fent el badoc els hi queia la baba en considerar-ho un exemple d’integració dels migrats. El sac del patge reial estava mig ple de cartes de la mainada i pel què he sabut fa poc, la majoria de les cartes demanaven joguines i regals a dojo; algunes gosaven afegir-hi: “feina pels pares”; poques feien referència a allò de: “salut per a tota la família”; una de sola exigia que s’acabessin les guerres i cap - per sorpresa del militant d’ERC que els darrers tres anys es disfressa de patge-carter reial -, se n’ha recordat de reclamar als reis la república catalana, sigui perquè la canalla d’aquests romanços dels grans en passen o, senzillament, perquè endevinen que incloure-ho a la carta als reis seria un contrasentit. Com ho seria, també, que un ganàpia com jo fes cua com la canalla amb la carta als dits, perquè avui no toca escriure una carta als reis els qui per l’edat s'adonen que se’ls hi ha passat l’arròs de la il•lusió i de la innocència, sobretot tenint en compte quantes vegades es vantem de saber que els reis ni són reis, ni s’enfilen pels balcons per deixar els regals, ni qui sap si creuen en Betlem. Avui els ganàpies han d’estar a l’altra banda de la cua, i mirar de fer possible que els somnis de les criatures es realitzin com sempre ho han fet: gratant-se la butxaca els ganàpies, generosament a la salut del consumisme.

No obstant això, sé que avui tot un reguitzell de ganàpies com jo però no tan desconeguts, alguns fins i tot il•lustres o honorables, faran públiques sengles cartes als reis, no pas per demanar joguines, sinó per quedar bé amb la vianda al plat, deixant constància de les queixes, greuges, desigualtats o injustícies que semblen cròniques en repetir-se, quasi paraula per paraula any rere any. Mitjançant l’oportunisme de la carta als reis, alguns ganduls encolomen a aquests personatges de ficció els problemes que no saben resoldre per si mateixos, sabent que poca cosa hi poden fer, per molt bé que representin el seu paper de mags procedents d’Orient, durant la cavalcada. El que no acabo d’entendre és que els ganàpies tinguin la barra de dirigir-se a uns personatges mítics, que desfilen aclamats pels carrers i places de les nostres ciutats perquè s'espera que portin regals, mentre compatriotes seus s’arrosseguen com pòtols a les portes d’una Europa, com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya, pidolant que els hi donin un refugi que tothom els hi regateja.

Com puc ser tan malparit de participar en la farsa de suplicar als reis de l’Orient Mitjà devastat i massacrat per l’explotació i l’urc d’Occident, que ens donin un cop de mà per resoldre un munt de capricis, comparats amb les seves misèries? Em nego a escriure una carta als reis perquè em treguin les castanyes del foc, sense cap esforç per part meva. Però, sobretot, m’hi nego perquè em fa vergonya demanar favors a uns personatges que, encara que siguin virtuals i no de carn i os, son del mateix color de pell i de la mateixa sang que els milers d’ofegats al mediterrani o els milions que han acabat estibats i humiliats en dipòsits de cossos sense futur, fugitius de la guerra, de la misèria, de l’extermini ètnic, de la violació o de les dictadures dels islamistes radicals ... Francament, passo d’escriure la carta als reis d’Orient perquè ho trobo immoral i absurd.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada